Els compositors Manuel Blancafort i Frederic Mompou es van conèixer al balneari Blancafort de la Garriga. Frederic, delicat de salut, es refugiava de la humitat de París. Ambdós, tot i que solitaris de mena, de seguida entaularen una forta amistat que quedà recollida a la intensa correspondència que es van enviar durant la joventut i primera maduresa. Aprofitant que enguany se celebra el 25è aniversari de les morts d’ambdós, el pianista Daniel Blanch i l’Associació Joan Manén ens fan una proposta: fragments de cartes interpretats per l’actor Sergi Mateu i les peces musicals de les quals parlen, tocades al piano per Jordi Masó. Amb aquest fil podem conèixer el procés creatiu dels joves compositors, les seves idees estètiques i la seva manera de viure i relacionar-se amb el món. Cadascun amb les seves dèries i procurant traslladar el seu jo més íntim al company, també vetllen càndidament pel seu benestar. L’espectacle, doncs, ens endinsa a l’intríngulis de l’amistat i ajuda a comprendre el distanciament final dels qui semblaven inseparables. La recerca del so més pur obsessionà Mompou de tal manera que fins renyà el seu amic per haver-se atrevit a orquestrar un peça. Blancafort, en canvi, viu gairebé com una experiència mística el paisatge que l’envolta, font de moltes de les seves creacions. El darrer round és per Blancafort que clou la correspondència amb la darrera carta després de molts anys de silenci. Havien pres camins separats. L’un amb la recerca infinita de la puresa, París, les llums, el reconeixement; l’altre amb la voluntat d’expressar el seu paisatge, amb la família, la feina, la calma. La pena per l’amistat que es deixà perdre, embolicada pels embats de la vida, s’acompanyen del record, llunyà però ben ferm, de l’amor i l’amistat que un dia el feu únics. I així, malgrat tot, se salven.
Cartes, cartes i cartes…
