Les eleccions nord-americanes

Les eleccions nord-americanes han estat seguides amb gran interès arreu, també a Catalunya. Més enllà de les implicacions geopolítiques, que són evidents i molt rellevants, les eleccions nord-americanes són un cert termòmetre que ens dona la temperatura, l’estat de salut, de les democràcies avançades. Perquè malgrat totes les disfuncions institucionals, les eleccions nord-americanes agreguen civilitzadament les preferències democràtiques de milions de ciutadans, per arribar a una decisió col·lectiva: escollir el president.

Què podem aprendre de les darreres eleccions als Estats Units? Moltíssimes lliçons. N’esbosso només algunes, a corre-cuita i sense voler ser sistemàtic. La primera i més evident és que la victòria de Trump el 2016 no va ser –ni molt menys– una casualitat. Ben al contrari, les darreres eleccions han confirmat que la coalició trumpista és robusta, àmplia i per tant continuarà formant part del paisatge nord-americà. Entendre el conjunt de motivacions econòmiques, identitàries i morals que expliquen la solidesa de la coalició trumpista és, doncs, la qüestió clau. També és allò més difícil de fer i a la vegada una qüestió interessantíssima per a les ciències socials.

Molts semblen quedar-se amb l’anècdota de l’error de les enquestes, quan la raó de ser de les enquestes polítiques no és fer prediccions certes, sinó contribuir a explicar patrons socials. És simptomàtica, per cert, aquesta incomoditat a l’hora de conviure amb l’error i la incertesa. Allò crucial, en qualsevol cas, és que un altíssim número de votants americans, sovint des d’una perspectiva i càlcul perfectament racional, van decantar-se altra vegada per un líder populista i demagog. La pregunta és, doncs, quines són les raons profundes d’aquests vots que pavimenten i donen força a la coalició trumpista.

Una de les variables, o patrons, que expliquen el sentit del vot als Estats Units és la geografia electoral. Hem après que l’allà on vius, el context econòmic i social local, determina en bona mesura el comportament electoral dels nord-americans. D’aquesta manera, la divisió rural-urbana constitueix un dels grans eixos divisius, una clivella, que separa els votants demòcrates dels republicans. Aquesta clivella geogràfica s’ha intensificat els darrers anys. Els republicans són hegemònics a les zones rurals i en canvi els demòcrates ho són a les àrees urbanes. Aquesta vegada, però, sembla que els demòcrates han recuperat terreny a les àrees suburbanes i això els hauria ajudat a guanyar les eleccions.

La segona variable clau és la cronificació de la polarització ideològica. Una polarització afectiva i actitudinal que impregna completament el comportament polític. Tot i que –contra el que pensem sovint– la polarització política no és només ni prioritàriament un fenomen nord-americà. De fet, la polarització política als Estats Units no és significativament més elevada que la d’altres països des d’una perspectiva comparada. El que és cert, però, és que la polarització ideològica nord-americana està cronificant-se i afecta distintivament la manera de veure el món dels votants: impacte sobre el seu consum de notícies, el seu seguiment o no de les mesures contra els contagis, les seves creences i valors sobre ciència i religió, els seus nivells de confiança política, etc.

D’aquesta manera, el solapament de les divisions geogràfiques i ideològiques, que van cada vegada més acompanyades l’una de l’altra, és la clau de volta de la política nord-americana. La ideologia i la geografia van juntes i expliquen la solidificació dels dos blocs electorals. Aquest creixent solapament de les línies divisòries ideològiques i geogràfiques –en una democràcia tan gran i profundament diversa– constitueix sens dubte una prova d’estrès per a la democràcia nord-americana, que és imperfecta com totes. Però de moment, potser amb mala salut de ferro, la democràcia nord-americana ens ha tornat a donar una lliçó a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.