L’ètica social és l’ètica de la convivència cordial. Té a veure amb les normes del bon veïnatge i amb allò que ens empeny a ajudar un altre sense demanar-li res a canvi. Ens cedim el pas o ens fem petits favors sense portar cap control dels beneficis materials de la nostra conducta. Simplement ens agrada viure en un món on poder disposat de la col·laboració desinteressada dels nostres conciutadans. Acostumen a expressar la nostra ètica social amb un somriure sincer. Les normes mercantils, però, són una altra cosa. Poden ser vistes com contractes de prestacions de serveis. Acollir una nit a casa un veí necessitat, és ètica social; llogar-li una cambra a un preu just, és ètica mercantil.
Una persona educada moralment sap que no s’han de barrejar les dues ètiques. Si algú ens ajuda voluntàriament a canviar la roda del cotxe no li hem de donar vint euros; si portem el cotxe al mecànic, no n’hi ha prou amb agrair la feina feta. Confondre aquests dos àmbits és una important font de problemes. Convé retirar les etiquetes del preu dels regals que fem als amics, però igualment convé demanar factures clares als professionals amb els que treballem. Tot això sembla evident…. però potser a l’escola no ho és tant, donat que sovint valorem d’una manera mercantil les notes dels nostres fills i, de ben segur que amb la millor de les intencions, recompensem el seu esforç acadèmic amb un regal, com si això d’estudiar fos una mena de contraprestació de serveis i sentissin la necessitat de satisfer un deure contractual. La confusió entre normes mercantils i normes socials tendeix a imposar la mercantilització de les rela-cions personals al si de la família i amaga la verdadera natura de l’aprenentatge i del saber. Un jueu barceloní del segle XIV, Ben Moseh Duran, va escriure amb encert: “Cal estudiar per pur amor al coneixement”. Si aquest no existeix, pot haver-hi esforç, però no estudi. Recentment la Junta d’Extremadura va aprovar un pla especial de formació per facilitar als joves aturats l’obtenció del graduat d’ESO. Per motivar-los a estudiar donarà mil euros a qui es tregui el títol. Disposem d’experiències, especialment als Estats Units, que demostren que els incentius econòmics tenen capacitat persuasiva, però a mi em sembla que amb aquest mètode fem alumnes mercenaris dels aprovats. Ara bé, tampoc no sóc completament insensible al que em va etzibar un dels promotors d’aquest incentivació: “És que els professors no cobren un sou per ensenyar?”
Estic convençut que la majoria dels professors posa a la feina alguna cosa més que honestedat professional. Com deia Joan Bardina, “no serviràs per a mestre si a la vocació no hi acompanyes la il·lusió”. Per tant, la il·lusió és un regal. No té preu.
Ètica social i normes mercantils
