La greu crisi econòmica ha provocat una destrucció massiva de llocs de treball. Aquells que han patit més els efectes de la crisi, però, són els treballadors en els sectors productius de poc valor afegit. És a dir, els treballadors de la construcció, serveis i agricultura. I molt especialment els joves de menys de 30 anys, que dit cruament han actuat com a para-xocs durant la crisi. Davant d’això, el passat més de maig es va discutir amb poca fortuna la possibilitat d’un contracte únic. La proposta va ser ràpidament rebutjada i va despertar recels immediats tant dels sindicats com de les patronals. Malgrat això, quan una proposta genera estranys companys de viatge com aquests potser val la pena pensar-ho dues vegades. Realment la proposta de contracte únic va tan desencaminada? Defenso el contrari: la proposta d’un contracte únic ha de ser entesa com una mesura per combatre la precarietat i a la vegada com una mesura de justícia distributiva. Per començar és necessari fer dues observacions. La primera és que el contracte únic que molts economistes i so-ciòlegs defensen no inclou l’acomiadament lliure. Al contrari, la proposta ben entesa consisteix en indemnitzacions creixents en funció dels anys treballats. La segona és que l’objectiu principal de la proposta és combatre els elevadíssims nivells de temporalitat i precarietat. No és cert que l’objectiu encobert sigui reduir els costos laborals agregats. De fet, allò que pretén el contracte únic és eliminar el mur existent que separa els treballadors precaris d’unes condicions laborals justes. Si aquest és l’objectiu, per què desperta tants recels? Per una qüestió que cal reconèixer: el contracte únic implicaria una redistribució dels nivells de protecció laboral que són ara mateix molt alts pels treballadors estables i molt baixos pels treballadors precaris. Per tant, és comprensible que els treballadors estables s’hi oposin. Tot sigui dit, però, que la patronal també s’hi oposa perquè el contracte únic posaria fi al seu accés a un exèrcit de treballadors precaris dels quals pot disposar sempre que vulgui. És doncs aquest conflicte d’interessos entre treballadors estables i precaris el que dificulta les coses. Davant d’això, caldria ser prou imaginatius com per posar les bases per a la resolució d’aquest conflicte. Perquè aleshores el conjunt de treballadors hi sortiria guanyant, mentre que per contra si aquest conflicte persisteix la precarietat continuarà augmentant.
Per fer-ho, però, cal tenir en compte dues premisses. La primera és que la precarietat no és conseqüència de l’estructura productiva sinó, d’un model productiu basat en sectors de poc valor afegit. La segona és que cal anar més enllà de càlculs a curt termini i pensar intertemporalment –sobretot els treballadors estables. Si aquestes dues premisses es prenen seriosament aleshores un pacte en forma de contracte únic acompanyat d’un augment notable de les polítiques actives d’ocupació podria ser win-win per a les dues parts -els que avui són estables tard o d’hora seran pensionistes. Perquè a Espanya i a Catalunya hi ha un dèficit evident de polítiques actives d’ocupació, i aquestes podrien contribuir no només a la creació d’ocupació sinó també a un canvi de model productiu. La crisis, doncs, podria ser una oportunitat per a fer un reset institucional i adoptar el contracte únic acompanyat de les polítiques actives d’ocupació: les dues mesures combinades contribuirien a l’eficiència del model productiu i a l’equitat.
El contracte únic, una oportunitat?
