Parlem de mestres. Homes i dones que dediquen la seva vida a fer-nos més savis, més conscients, més humans. Ciutadans. A omplir-nos el cap de nous mots, fórmules, raonaments i coneixements… i l’ànima, amb inquietuds, més preguntes i menys interrogants. En començar a descriure’ls, però, heu vist que no parlo de professors… sinó de mestres, perquè els professors que en són de debò, per vocació, són mestres de tantes altres coses a més de la seva especialitat. Ens ensenyen a caminar per la vida amb estris essencials: la curiositat, el respecte, la companyonia. L’amor pel saber i l’estimar la vida. Ens impulsen a seguir camins que ni ells mateixos coneixen, a pescar en mars ben llunyans dels nostres però proveïts de canyes fortes. Els evoquem en aplicar remotament el que ens van ensenyar, en recordar com pronunciaven paraules recorrents o com n’érem de murris. Retrobar-los és un plaer i mantenir-hi amistat un privilegi. I, en retrobar-los, amb una mica de sort, reconeixem la mica d’ells que portem dins, mentre ells retroben el que un dia van imaginar que seríem. Mestres que recordem vagament o que són referents d’una època o d’una vocació, i a qui mai agraïrem prou la paciència, els mots justos… i la seva dedicació.
Mestres
