Fa poc, he tingut la oportunitat de fer classes de filosofia a grups de joves de primer de batxillerat. Jo era de les que deia que mai em posaria a fer classes a un centre de secundària i de cop m’hi he trobat i amb ganes. Ja sabem que la saviesa popular acaba empenyent amb força i la dita “no diguis mai d’aquesta aigua no en veuré” s’hi avé com anell al dit. Però bé, avui no volia parlar dels mots que tantes vegades ens hem d’empassar sinó de la lliçó que els vaig fer.
En un moment donat els vaig explicar la teoria del coneixement de Plató. Aquesta parla d’un camí ascendent on es va passant per graons del coneixement, des de les coses que estan a un pla més sensible fins a les grans abstraccions i la idea de bellesa, bé, veritat. L’home, segons Plató, es va fent savi a mesura que es desprèn dels objectes concrets, de la particularitat. Només amb aquestes dues afirmacions ja podríem tenir rius de tinta discutint-ho. Tot i així, el que els va crear més controvèrsia va ser el punt on Plató diu que com que som finits, tenim una part sensible, no podem arribar plenament a aquesta idea de bé. Els nois i noies no volien acceptar que hi ha una part de coneixement irresolta, que, si bé hem d’aspirar a la veritat absoluta, no sabem si la trobarem. No sóc platònica. O potser sí. Però el què jo feia allà era procurar que comprenguessin els motius de Plató i em va sorprendre que no volguessin deixar ni un espai per la pregunta filosòfica, per l’enigma.
Pot ser que la immediatesa i la immensitat incommensurable de la xarxa, del coneixement actuals ens impedeixen saber gaudir de la possibilitat del desconegut? Ni que sigui com a hipòtesi ja no entenem que pugui existir el misteri? Tant de bo sempre sabéssim acollir aquest misteri per a reconèixer’nos mortals, sensibles.
Saber acollir el misteri
