Peter Thiel, empresari i inversor tecnològic de Silicon Valley va escriure el 2009 sense embuts: “Ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles”. La idea atreu sectors de l’emergent tecnocràcia, ara aliada amb la dreta extrema nord-americana. El debat no es produeix en el buit. No és que el món hagi caigut en el caos; ha entrat en una nova etapa marcada pel retorn dels imperis, diferents però imperis. Durant dècades es va donar per fet que la generalització de l’estat nació liberal i de la democràcia conduiria a una progressiva reducció dels conflictes polítics globals. L’expectativa ha quedat desmentida. Avui emergeix un ordre internacional amb els Estats Units i la Xina com els irradiadors de normes pròpies i capacitat d’imposar-les.
Un món que ja no és postimperial
Ara els imperis ja no es defineixen només pel control del territori físic, també per la dominació de nous dominis: l’espai digital, les infraestructures submarines, el sistema financer, les cadenes energètiques, la tecnologia i fins i tot el llenguatge. El poder es reconfigura, concentrant decisions i recursos en mans de pocs actors públics i privats. La democràcia liberal es veu sotmesa a una pressió creixent. No només perquè sigui ineficient o lenta, sinó perquè és incòmoda en un entorn de competència imperial, on el poder tendeix a voler decidir sense interferències i reduir els contrapoders.
Però un dels punts cecs del discurs que oposa llibertat i democràcia és la seva ceguesa davant del poder privat. Quan es denuncia la democràcia com a font d’interferències, gairebé sempre es pensa en l’estat: impostos, regulacions, lleis, procediments. Rarament es posa el focus en un altre tipus de poder que avui es revela determinant: el de les grans corporacions tecnològiques, capaces d’influir en mercats, comportaments i fluxos d’informació.
Les big tech no governen formalment, però exerceixen una forma de poder estructural. Decideixen quins continguts són visibles, quines veus s’amplifiquen, quines pràctiques són penalitzades o incentivades. Aquest poder no es presenta com a coerció, sinó com a servei: no imposa, ofereix; no prohibeix, opta. Però les alternatives són escasses o inexistents i la llibertat d’elecció és una ficció. Els que propugnen llibertat sense democràcia són els que més s’estan infiltrant en la nostra esfera de llibertat i modulen les nostres formes de vida. Són persones que han participat en la construcció d’infraestructures tecnològiques amb un enorme impacte polític i social. La paradoxa és evident: es denuncia el poder democràtic com a intrusiu mentre es normalitza un poder privat molt menys transparent i responsable davant dels ciutadans.
La llibertat sense contrapoders
Em fan angúnia els que diuen que la llibertat i la democràcia no són compatibles. Aquesta mena de llibertat pot acabar volent dir “marge d’acció per al més fort”. La democràcia defineix la llibertat no només com a no-interferència, sinó com a no-dominació: no dependre de l’arbitrarietat d’un altre. Els apologetes de la “llibertat sense democràcia” proposen als seus clients viure en un sistema amb poques prohibicions i, alhora, estar sotmesos a un poder privat immens. Hi ha poca interferència formal, però hi ha molta dependència real. Això és llibertat?
Els apologetes identifiquen la llibertat amb desregulació i amb acceleració: innovar sense fre, “moure’s de pressa”. Unes idees que proposen escapar del govern: si un estat posa límits, es busca una altra jurisdicció, o es construeix una mena de comunitat sobirana a mida. El somni és convertir la política en un mercat: si no t’agrada un sistema, en compres un altre. El problema és que aquest programa d’escapada ignora una evidència: no tothom pot marxar, ni la gran majoria pot escapar. La llibertat com a fugida és una llibertat d’una minoria. Qui no pot traslladar-se, qui depèn d’un salari, d’una xarxa familiar, d’una llengua, d’un sistema sanitari o d’un permís de residència, no té la mateixa capacitat d’escollir “una altra comunitat”. I si la solució política és “qui no hi estigui d’acord, que se’n vagi”, llavors no estem ampliant la llibertat; estem privatitzant el conflicte i expulsant de l’espai comú els que no poden “sortir”.
Trump no és la causa del que vivim sinó la conseqüència d’una crisi del 2008 mal resolta i de la modulació de les nostres societats per la tecnocràcia. És el símptoma d’una transformació més profunda. Davant la desconfiança creixent envers les institucions democràtiques i la revalorització d’un lideratge fort, la llibertat ja no s’identifica amb la participació política ni amb la igualtat davant la llei, sinó amb la capacitat d’actuar sense traves: dir el que es vulgui, fer negocis sense regulacions, imposar ordre sense procediments. Les institucions, els parlaments, els tribunals i els mitjans crítics són presentats com a obstacles i estructures capturades per elits que frenen la voluntat popular o l’energia del mercat.
Hi ha alguna cosa profundament infantil en la fascinació contemporània pel poder fort. Infantil no en el sentit d’ingenu, sinó en el sentit polític més precís: el desig de delegar la responsabilitat, d’evitar el conflicte, d’escapar de la complexitat. Quan es denuncia la democràcia com a “teatre”, com a “burocràcia inútil” o com a obstacle per a l’eficiència, el que sovint s’expressa no és una crítica sofisticada al sistema, sinó una fatiga cívica: el cansament de pensar col·lectivament, de negociar, de perdre de vegades. Confondre aquest cansament amb una justificació per liquidar-la és un error greu. Com advertia Hannah Arendt, la renúncia a la política no elimina el poder: simplement el deixa en mans d’uns altres. Quan la ciutadania abdica de l’autogovern, no entra en una zona de neutralitat, sinó en una relació de dependència.
La fatiga democràtica i la temptació autoritària
El filòsof Zygmunt Bauman va descriure molt bé que, quan la política esdevé incòmoda, es busquen solucions simples, líders forts, relats que prometen ordre sense conflicte. Aquestes promeses funcionen com un narcòtic: alleugen momentàniament l’angoixa, però no resolen res i acostumen a empitjorar la vulnerabilitat de les persones.
Les xarxes socials i l’ecosistema digital amplifiquen aquest procés. Ofereixen una sensació permanent d’expressió i de llibertat (opinar, reaccionar, indignar-se) mentre desconnecten progressivament la ciutadania de l’acció col·lectiva real. Aquest fenomen té un impacte directe en com ens comuniquem i especialment en com els joves s’expressen i són capaços de treballar en projectes que impliquen més persones. Un indicador de desvinculació comunitària.
La democràcia no és una garantia de felicitat sinó un sistema de contenció: del poder, de l’arbitrarietat, de la pulsió d’anorrear el conflicte eliminant els qui discrepen. El descrèdit sistemàtic de la democràcia no és una crítica innocent. És una operació amb conseqüències molt concretes. Quan se’ns diu que la democràcia “no funciona” i que cal confiar en experts o sistemes automàtics, el que se’ns demana és que renunciem a una part de la nostra condició política. Que acceptem ser governats en lloc de governar-nos, encara que sigui de manera imperfecta. Revitalitzar la democràcia no vol dir idealitzar-la, sinó reformar-la: més transparència, més capacitat de regulació del poder privat dur, més educació i més espais reals de deliberació. L’alternativa no és l’eficiència ni la llibertat plena, sinó la submissió disfressada de simplificació de la vida.
Estem en una via de pessimisme i regressió? No, estem en un canvi d’etapa en què hem d’aprofitar el que tenim de bo i prendre consciència de les noves addiccions: l’scrolling i la pantalla en primer lloc. Renunciar a la democràcia perquè cansa és com renunciar a la llibertat perquè exigeix responsabilitat. Pot semblar un alleujament momentani, però gairebé sempre acaba malament.
Jordi Xuclà és vicepresident de la Internacional Liberal i professor de Relacions Internacionals a la Universitat Abat Oliba.
