A primera vista, quan llegeixes les primeres peces del New York Times sobre Renée Nicole Good, et trobes amb un relat que ho descriu com una tragèdia dins l’operació federal d’immigració a Minneapolis i que posa en relleu les discrepàncies entre el relat institucional i el que mostren els vídeos i testimonis. Segons aquest diari, la versió oficial sosté que Good, de 37 anys, va intentar “fer servir el seu vehicle com a arma” i que aquest fet va justificar que un agent de l’Immigration and Customs Enforcement (ICE) li disparés mortalment durant una operació el 7 de gener de 2026. Aquest relat oficial ha estat objecte de crítica pública arreu perquè les imatges disponibles no sembla que confirmin que Good hagués intentat envestir els agents amb el vehicle, sinó que simplement va intentar allunyar-se del lloc quan es produí la descàrrega de trets.
Però això, el que apareix en un titular o en el cos d’una nota és només la punta de l’iceberg d’una batalla molt més profunda que es lliura en aquests moments: una guerra per la narració pública dels fets que es construeix —no casualment— seguint els mateixos patrons que ja vèiem en l’escalada de protestes i repressió de 2020 arran de la mort de George Floyd. Allà, com aquí, la qüestió no és només què va passar, sinó qui té el poder de dir què va passar. I en aquest punt, la cobertura mediàtica es troba atrapada entre la informació rigorosa i el soroll polític.
En paral·lel a la cobertura detallada i reflexiva de mitjans com el New York Times —que qüestionen les versions oficials i exposen el context urbà i social de Minneapolis—, hem vist com certs sectors de l’ecosistema mediàtic estatunidenc, particularment les plataformes de la ultradreta com Fox News i comentadors vinculats a corrents conservadors, han adoptat immediatament —i amplificat— la versió governamental, que justifica l’ús letal de la força. Aquests espais han repetit fórmules com “intent de matar l’agent amb el vehicle” i han reescrit els fets des d’una lent que sempre, per rutina, parteix de la defensa dels agents —federals, en aquest cas— i dels seus actes. Aquesta línia de discurs no només legitima la violència policial, sinó que contribueix de manera molt significativa a deshumanitzar la víctima i reduir qualsevol crítica a un atac contra la “llei i l’ordre”.
Quan parlem de narrativa mediàtica i d’estat, no es tracta només d’una qüestió de parcialitat ideològica, sinó d’un debat sobre els marcs interpretatius que condicionen la comprensió col·lectiva. Quan la cobertura prioritza l’argument oficial del “perill a la seguretat pública”, es converteix en eina de legitimació de la violència estatal; quan incorpora context, tensions estructurals i veus crítiques, pot contribuir a una comprensió més complexa i, possiblement, a una demanda de responsabilitat. És precisament aquest contrast el que ens obliga a reparar en el que s’ha anomenat, amb una certa precisió, la política del relat en contextos de violència d’estat.
En el cas de George Floyd, la gravació inequívoca del moment del seu arrest i mort va actuar com un element disruptiu per als relats oficials, que inicialment volien presentar l’incident com un problema mèdic o una resposta policial “raonable”. Això no va impedir, però, que sectors conservadors tractessin de relativitzar l’evidència amb referències a antecedents personals del difunt o a la “legítima por” dels agents. A mesura que la imatge es va fer viral, però, el resultat va ser un debat públic polaritzat en què la imatge del cos sense vida de Floyd sota el genoll del policia va transcendir com a símbol de forces molt més àmplies: d’abús de poder, de racisme institucional i de manca de responsabilitat oficial. El debat mediàtic no va acabar amb la imatge, però sí que va posar en evidència el paper central de la prova visual en la disputa per la narrativa. Aquesta mateixa dinàmica es repeteix avui amb Good, encara que amb matisos específics del moment polític —enmig d’aquesta segona onada trumpista, imperialista i bel·licista— i de les especificitats de la cobertura al voltant de l’ICE.
El que posa de manifest el cas de Renée Nicole Good va molt més enllà d’un incident aïllat. La resposta institucional —inclosa la del mateix Donald Trump, que ha defensat l’actuació de l’agent i ha contribuït a desplaçar el focus cap a la criminalització de la víctima— apunta a una estratègia comunicativa ja coneguda i una manera d’ordenar el relat públic que apel·la a la por, a l’ordre i a la figura de l’enemic intern per legitimar l’ús de la força i clausurar, abans d’hora, qualsevol debat sobre responsabilitats.
Aquest relat, però, no s’ha construït només des de les institucions. Una part de la dreta mediàtica dels Estats Units ha actuat com a altaveu d’aquesta narrativa i ha alimentat un veritable linxament simbòlic de la dona assassinada. I aquí apareix un element que no es pot ignorar: la lesbofòbia. La identitat de Good com a dona queer, amb esposa i fills, ha estat utilitzada de manera interessada en alguns discursos mediàtics, no per aportar context ni humanitzar-la, sinó per erosionar-ne la legitimitat i activar marcs morals reaccionaris. Quan la víctima és presentada com una amenaça als “valors tradicionals”, la violència deixa de ser un problema i esdevé una resposta.
No es tracta, doncs, d’un excés puntual ni d’una anècdota retòrica. Quan els mitjans decideixen i seleccionen quines parts de la identitat d’una víctima són rellevants i quines es poden silenciar, estableixen una jerarquia de valors que beneficia sistemàticament el poder, distorsiona la comprensió dels fets i exerceix una violència simbòlica que prepara el terreny per a la impunitat.
Però cal assenyalar, també, que aquesta dinàmica no és exclusiva dels Estats Units. A l’Estat espanyol, el cas d’El Tarajal (2014) va convertir la mort de quinze persones a la frontera en un relat administratiu de “control migratori”, amb responsabilitats polítiques diluïdes i un llarg recorregut cap a la impunitat. La mort d’Iñigo Cabacas (2012), després de l’impacte d’una pilota de goma, va ser durant anys explicada com una suma d’errors i mala sort, més que no pas com el resultat d’una determinada cultura policial. I a Barcelona, el cas de Juan Andrés Benítez (2013) va evidenciar fins a quin punt la focalització mediàtica en la salut o el comportament de la víctima pot desplaçar el debat sobre la proporcionalitat de la força, l’abús, la discriminació i la repressió.
Fora de l’Estat espanyol, el patró es repeteix i podem trobar casos similars només a tall d’exemple. Així, a França, la mort de Nahel Merzouk (2023) —un adolescent de 17 anys a la banlieue parisenca de Nanterre— va ser inicialment presentada com una “resposta necessària” fins que les imatges publicades a xarxes socials per un testimoni dels fets van desmentir el relat oficial. A Xile, durant l’estallido social (2019-2020), la mutilació ocular de centenars de manifestants també va ser minimitzada com a dany col·lateral inevitable mentre els mecanismes de responsabilitat avançaven amb una lentitud desesperant.
En tots aquests casos, el que es repeteix una vegada i una altra no és només la violència, sinó la manera d’explicar-la: relats que descontextualitzen l’acció de l’Estat, que dilueixen responsabilitats i que traslladen la sospita cap a les víctimes. Davant d’això, el periodisme no es pot limitar a reproduir atestats policials i versions oficials, sinó que té el deure ètic d’interrogar els relats —més encara els que arriben verticalment des de qui ostenta el poder— fins a esclarir els fets. Perquè, sense aquesta mirada crítica, la violència d’estat deixa de ser excepcional i esdevé normal i, amb ella, també la progressiva desaparició de drets.
El relat mediàtic sobre Renée Nicole Good
