Abans que comencés la Cimera del Clima, l’escepticisme ja estava instal·lat entre els medioambientalistes. “Hi ha dos problemes essencials que de moment semblen impossibles de resoldre –confessava Josep Xercavins, professor de la UPF, abans de marxar a París–. Ni disposem d’una alternativa clara que ens permeti transformar el model econòmic capitalista ni tenim un model energètic alternatiu, ja que ara mateix les energies renovables no poden proporcionar-nos, ni de lluny, l’energia que consumim”.
Però aquesta veritable qüestió de fons no estava en l’agenda dels temes a parlar a París, com tampoc no se’n va parlar a Copenhague (2007) ni a Rio de Janeiro (1992). Mirant-ho amb perspectiva històrica, aquella Cimera de la Terra de Rio va ser la primera i última vegada que els governants van semblar posar fil a l’agulla de debò per fer front al canvi climàtic. Feia uns quinze anys que la Terra havia començat a donar els primers senyals d’alerta, raó per la qual, l’any 1988 es va crear un primer grup internacio-nal d’experts que abordés aquesta qüestió. Aquest grup va teixir, ja en el context de la cimera de Rio, la denominada Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC), el tractat marc sobre el qual s’assenten tots els tractats posteriors.
D’aquests, el més conegut és el protocol de Kyoto, que va ser un fracàs rotund. La raó d’aquest fracàs rau en el fet que quan el protocol va entrar en vigor, el 2005, tot allò que establia havia quedat obsolet. Com pot ser? Senzillament, perquè quan l’acord es va negociar, a mitjans dels anys noranta, ningú no va preveure el creixement econòmic exponencial que el món, tant als països desenvolupats com subdesenvolupats, van viure a inicis dels 2000 i tampoc es van preveure mecanismes per canviar-lo. De manera que l’impacte medioambiental de la seva aprovació (període 2008-2012) va ser, en realitat, absolutament nul. Un despropòsit vergonyós i majúscul atesa la importància de la qüestió i els sous que cobren els funcionaris que s’encarreguen d’aquestes negociacions. Amb tot, quan Kyoto va entra en vigor, encara hi havia científics
–sovint finançats per holdings enèrgètics– que negaven el que avui és evident i és que l’efecte hivernacle, un dels pilars del funcionament bàsic essencial del planeta i de la vida que s’hi desenvolupa, ha quedat definitivament afectat de forma greu i irreversible. Una situació derivada del sotmetiment dels governants a la realitat econòmica dominant i que es nodreix de dinàmiques de consum i de volums de producció cada cop més grans i més globalitzats.
Però no tot és culpa de multinacionals i governants. També nosaltres tenim responsabilitat. I no estem parlant de reciclar quatre brics o embolicar l’esmorzar amb roba enlloc de paper de plata, sinó del nostre aferrament a comoditats insostenibles: aires condicionats i calefaccions funcionant a tot drap; mòbils, portàtils carregant-se dia i nit; ciutats permanentment il·luminades; avions amunt i avall carregats de gent que vol passar el cap de setmana a Londres o París…. De fet, la crisi encetada el 2007 i la contracció de les economies a escala global ha estat una bona notícia per a la salut de la Terra. I és que més tard o més d’hora haurem de fer front a unes retallades energètiques, profundes i dràstiques, que transformaran de forma radical el nostre insostenible mode de vida. I ho podem fer de forma conscient i voluntària, o forçats per la Terra.
Molta cimera per no res
