En Miquel i la Joana es van divorciar abans que vingués al món la seva filla. Com que van utilitzar donants d’òvuls i esperma, al néixer la Mariona la mare només la registra al seu nom i en Miquel perd drets i deures com a pare. És just?
Aquest mes ens agradaria proposar-vos un cas sobre com els avenços mèdics i tecnològics en matèria de fertilitat afecten la vida de les persones. Quan un nen és fill nostre? Com s’ha de legislar per tal de donar cabuda a les conseqüències psicosocials que la utilització de les tècniques mèdiques tenen en els nous models de família, a la societat?
En Miquel i la Joana es van casar fa set anys i sempre han volgut tenir fills. Al no quedar-se embarassada es van fer uns estudis mèdics i van descobrir que tots dos, degut la seva edat, havien perdut la capacitat d’engendrar un nen. Decidits a ser pares, van recórrer a la donació de gàmetes i a la fecundació in vitro. Ho van fer il·lusionats, compartint un projecte de vida. Després de diversos intents la Joana es va quedar embarassada però el desgast del procés va fer que la parella posés fi al seu matrimoni, divorciant-se uns mesos abans del naixement de la Mariona. De mutu acord ho van fer amb la convicció que encara que ja no fossin parella donarien el millor a la nena.
Però en el moment del registre el nadó la Joana decideix que prefereix ser mare soltera i no tenir més contacte amb en Miquel per poder refer la seva vida així que no l’inscriu com a pare. Ell decideix denunciar els fets però com no és el pare biològic de la criatura l’advocat li diu que no té gaires opcions. Què hauria de fer el jutge? Té ella dret a no registrar la nena com a filla de tots dos?
La Llei 14/2006, sobre tècniques de reproducció humana assistida, va de la mà d’altres conceptes jurídics del dret familiar: filiació, maternitat, paternitat, successió… A Espanya, la inscripció en el Registre Civil vincula la filiació a la gestació i al part o a l’adopció. Ara bé, les noves tecnologies dibuixen un nou escenari on les famílies són de molts colors i els conceptes no aclareixen la situació. No s’hauria d’oblidar que els progenitors són aquells que aporten el material genètic, és a dir, parlem de funció reproductora, biològica però pare i mare són els que porten a terme la funció parental, que és un fet social i cultural. Aquests dos aspectes no tindrien perquè coincidir.
Llavors, com s’hauria de fer en el cas de la Joana i en Miquel?
D’una banda, el jutge podria fer cas només a la llei, entendre que la Joana ha gestat la Mariona i encara que no porti els seus gens l’ha parit i per tant és només filla seva deixant en Miquel sense drets i deures envers la petita. D’altra banda podria revisar el cas des d’una altra perspectiva, valorant que encara que cap dels dos són progenitors de la nena tots dos van decidir portar-la al món i per tant ambdós han de vetllar per ella i desenvolupar la funció parental.
Què faríeu si vosaltres fóssiu el jutge? Creieu que la dona té més drets perquè l’ha gestat i l’ha parit? És una qüestió de gens o de projecte de vida? S’haurien de revisar els principis ètics per prendre decisions o només atendre a la llei? Penseu que les tècniques de reproducció assistida, en aquest cas, o en el de les parelles d’homes homosexuals, són discriminatòries? I què passaria si ell si que hagués posat el seu propi esperma però ella decidís igualment ser mare soltera… Ja en parlarem d’aquest tema més endavant, ara, és el vostre torn!
