Circula des de fa algun temps una suposada carta que el president Lincoln hauria escrit al mestre del seu fill que, resumidament, diu el següent: “El meu fill comença avui l’escola. Durant algun temps, tot li semblarà estrany i nou. Per això, estimat mestre, li agrairia que l’agafés de la mà i li ensenyés les coses que ha de conèixer, educant-amb delicadesa. Ensenyeu-li que per cada enemic, hi ha un amic, que tots els homes no són justos, que per cada canalla hi ha un heroi, que per cada polític corrupte hi ha un líder entregat.
Ensenyeu-li que deu cèntims guanyats amb treball tenen molt més valor que un dòlar trobat, que a l’escola és molt més honorable fracassar que fer trampes. Ensenyeu-li perquè aprengui com ha de perdre amb elegància i com gaudir de la victòria quan guanyi.
Ensenyeu-li a ser amable amb les persones, però dur amb la gent dura. Si podeu, guardeu-lo de l’enveja i ensenyeu-li el secret del riure tranquil. Si podeu, ensenyeu-li les meravelles dels llibres, però doneu-li també temps perquè consideri el gran misteri dels ocells en el cel, les abelles sota el sol i les flors sobre un turó verd.
Proveu de donar-li força per no seguir la multitud quan tots els altres ho fan. Ensenyeu-li a escoltar a tothom, però també a filtrar tot el que escolta a través del tamís de la veritat i que només accepti el bo que en passi a través.
Ensenyeu-li a vendre el seu talent i el seu cervell al millor postor, però que mai posi preu al seu cor o ànima. Que tingui el valor de ser impacient, que tingui la paciència de ser valent. Ensenyeu-li a tenir una fe sublim en si mateix, perquè així podrà tenir sempre una fe sublim en la humanitat i en Déu.
Això és el que us demano, però faci-ho el millor que pugui. La meva criatura és un noi fantàstic i és el meu fill”.
És dubtós que Lincoln escrivís aquesta carta. No és la carta que jo hagués escrit, però m’ha fet pensar. Tots els pares volem el millor per als nostres fills, però quina és, exactament, la meva concepció d’una vida bona per al meu fill? Per altra banda, aquesta carta m’ha fet recordar d’altres que, aquestes sí, estan ben autentificades.
La primera la va escriure Albert Einstein al seu fill Albert el 4 de novembre de 1915. Entre d’altres coses li diu que està molt content de saber que li agrada el piano. “Això i la fusteria és, al meu parer, el millor que es pot aprendre a la teva edat. És més important que l’escola”.
La segona, és de Maya Angelou i va dirigida a la filla que mai no va arribar a tenir: “Potser no controlaràs tot el que et passi, però pots decidir no sotmetre-hi. Sigues l’Arc de Sant Martí en el núvol d’algú. No et queixis. Esforça’t per canviar el que no t’agrada. I si no pots canviar alguna cosa, canvia la manera de pensar-hi. Pot ser trobaràs així una nova solució. No perdis el temps planyent-te”.
Scott Fitsgerals li va escriure la tercera al seu fill d’onze anys. Li recomana que es preocupi pel que és important, com ara el coratge, l’eficiència i la neteja; que es desentengui del que no té importància, com l’opinió dels demés, el passat, el futur, créixer, el triomf i el fracàs (tret que sigui per la pròpia culpa) i se n’acomiada demanant-li que reflexioni sobre aquestes qüestions: (1) Cap a on em dirigeixo realment? (2) Sóc capaç de mantenir bones relacions amb els demés? 3) Estic tractant de fer el meu cos un instrument útil o l’estic descuidant?
Quatre cartes
