Diversos fenòmens culturals entre els quals l’àlbum Lux de Rosalía i una enquesta de la Generalitat apunten a un canvi de fons respecta de l’espiritualitat a casa nostra. És degut només a les pràctiques religioses dels immigrants?
Víctor Albert-Blanco (Barcelona, 1989): Investigador postdoctoral Juan de la Cierva al grup Investigacions en sociologia de la religió (ISOR) de la Universitat Autònoma de Barcelona.Doctor en Sociologia per la Universitat Paris 8, i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra. Les seves línies de recerca se centren en la intersecció entre religió, política i espai públic a Espanya i França. Autor de l’estudi La religiositat de la joventut catalana.
Alba Sabaté (Sant Carles de la Ràpita, 1991): Periodista i sotsdirectora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, vinculat a la Universitat Ramon Llull (URL). Professora i Coordinadora del Grau de Global Communication Management a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL). També és Fellow 2020 de l’Aliança de les Civilitzacions de les Nacions Unides (UNAOC).
Un informe impulsat per l’Agència Catalana de la Joventut i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat revela que els joves practiquen la religió amb més intensitat que altres grups d’edat. Així, el 13,7 per cent dels joves de 16 a 24 assisteixen setmanalment a centres de cultes superant la mitjana general del 9,8. I aquesta tendència es manté en la franja següent, dels 25 als 34, amb un 10,4 per cent de practicants. És una qüestió vinculada a la major presència a casa nostra d’immigrants sud-americans de fe catòlica o d’immigrants musulmans del Magreb? O realment hi ha un repunt de la religió i l’espiritualitat entre els joves?
VÍCTOR ALBERT-BLANCO — Estem davant d’una aparent paradoxa. Les dades ens diuen que tenim la generació més secularitzada de la història, almenys quan la comparem amb les generacions sobre les quals tenim dades; cada cop hi ha menys gent que creu. I això coexisteix amb una pràctica més o menys estable i fins i tot lleugerament superior en les franges més joves. Això té una explicació, vinculada a l’impacte de les migracions. Ens hem adonat que entre les franges més joves, almenys pel que fa a aquestes dades quantitatives de l’estudi, la gent que practica són, sobretot, musulmans i cristians evangèlics, que tenen uns nivells de pràctica superiors al dels joves catòlics. Per tant, aquestes dades estan molt vinculades a la diversificació del paisatge religiós. Veiem com aquestes dinàmiques socials (secularització i diversificació) estan, per molt que semblin dinàmiques contradictòries, entrelligades. A més, des d’un punt de vista més qualitatiu hi ha organitzacions i parròquies catòliques que estan informant també d’un augment de la pràctica. I això no és contradictori amb les dades que apuntàvem.
Per tant, l’islam i les esglésies evangèliques, però també l’església catòlica, guanyen fidels?
V.A-B. — Sí, sens dubte. Quan parlem de diversificació religiosa com a resultat de les migracions pensem de seguida en l’islam i en el cristianisme evangèlic, però també hi ha un repunt del catolicisme entre els joves. Per tant les migracions tenen un impacte en la diversificació religiosa però també en la diversificació del catolicisme i en una certa revitalització d’aquesta religiositat.
ALBA SABATÉ — Des de l’Observatori volem subratllar precisament aquesta paradoxa: com conviu aquesta realitat de creença decreixent, aquesta secularització, amb un increment de la pràctica en aquell conhort de joves que afirma que sí que creu i que practica. I, més enllà d’aquest fet, que és claríssim —la diversificació del paisatge i dels orígens que tenim a Catalunya—, també cal afegir una diversificació del context comunicatiu. Què vull dir amb això? Que aquestes comunitats que de per si ja tenen una pràctica molt més elevada comparada al catolicisme, també fan servir —com els catòlics— noves plataformes, nous espais que utilitzen un tipus de pràctica molt més flexible, molt més versàtil i de vegades molt més anonimitzada que anar presencialment en un centre de culte. Tot això ho hem vist i observat des de la pandèmia; de l’any 2020-2021 cap aquí han proliferat les aplicacions, els grups de pregària, via Instagram, via TikTok, via YouTube, fins i tot. I ixí, doncs, aquest vessant de la persona, el vessant espiritual, que és inherent a la persona i en què molts joves ara comencen a trobar respostes, ja es pot treballar i tractar des d’aquestes plataformes. I, aquesta novetat també ha fet incrementar la intensitat en la pràctica religiosa de la qual parlem.
Per embolicar-ho una mica més: aquestes últimes setmanes hi ha diversos inputs –el nou disc de Rosalía, la pel·lícula Los domingos…– que han creat la sensació que potser no la religió, però sí que l’espiritualitat, va a l’alça, però a partir d’una aproximació més estètica i cultural. Com lliga això amb les dades inicials?
V.A-B. — Molts cops s’intenta diferenciar entre la religiositat i l’espiritualitat i sociològicament és difícil traçar una frontera entre els dos àmbits. El que és evident és que la religiositat (o, més ben dit, les religions) estan percebudes al voltant de formes més institucionals. Les religions històriques s’han percebut com a elements institucionals més rígids, més tancats. En canvi, les que s’han anomenat les noves formes d’espiritualitat s’identifiquen amb formats més flexibles i vinculats al New Age (que no vol dir que no hi hagi tampoc relacions de poder, en aquests moviments).
Per tant sí, estem assistint a un retorn de l’espiritualitat. O, més ben dit, resulta que no havia desaparegut (o no havia marxat tant com ens pensàvem). En sociologia sempre tenim en compte el “paradigma de la secularització”, que havia dominat bona part de les disciplines en ciències socials però també el debat públic, polític i mediàtic, i que pressuposava que la secularització era un procés lineal i que implicaria la desaparició inexorable, inevitable, de les religions o l’espiritualitat de la vida pública. Avui, però, el que estem veient és que això no està sent així, i que segurament ja no era així. I això ens ho diuen tant les dades de l’informe com aquests fenòmens culturals.
És una qüestió de construcció mediàtica, doncs? S’havia posat una excés d’èmfasi en una cosa que potser després la realitat ens demostra que no és tant així?
A.S. — Clarament. Els mitjans i les plataformes marquen una determinada direcció i després la realitat ens demostra que no va ben bé per aquí. Potser que aquest procés de secularització, com deia el Víctor, no era lineal, sinó que hi havia una realitat que no es posava tant sobre la taula. També voldria apuntar que hi ha un fenomen generacional nou: les noves generacions de joves parlen molt més obertament sobre la seva fe i la seva espiritualitat amb persones que la comparteixen i amb persones que no la comparteixen. Fa deu anys, a l’Observatori vam fer un estudi de les generacions de joves catalans preguntant-los per la seva fe, pel seu ús de la tecnologia vinculada amb la fe, i en aquell moment ens deien que no parlaven de fe ni d’espiritualitat amb persones que sabien que no la compartien. Ara, les dades ens diuen que no anem cap aquí. I no només les dades, de vegades situacions, converses, debats que surten a les mateixes classes demostren que a dia d’avui (sigui perquè hi ha molts més líders d’opinió —diguem-li influencers, diguem-li persones públiques que han exposat més obertament la seva fe—) les noves generacions parlen de la fe de manera més directa. La fe ja no és un tema tabú, sinó un tema que es parla obertament. No vol dir que abans no hi fos, però no se’n parlava tant. De fet, només fa cinc anys, en un context de pandèmia, vam fer un petit estudi a diferents delegacions catòliques dels bisbats d’Espanya, i vam demostrar que amb les iniciatives noves online que havien posat en marxa havien notat un augment de la participació en celebracions. La meva tesi és que molta d’aquesta gent deia que ja els anava bé assistir a les celebracions online perquè en molts casos no volien ser vistos entrant en un centre de culte. Però avui, i només han passat cinc anys, el fenomen és totalment diferent. Als joves ja no els importa ser vistos entrant en un centre de culte o explicar que practiquen la fe.
La pregunta del milió: quins són els motius que hi ha darrere d’aquest fenomen, d’aquest reviscolament de les conviccions íntimes relacionades amb la transcendència. Per què ara? Potser perquè estem en un món més conflictiu, amb més dificultats, amb menys perspectiva i quan hi ha menys perspectives materials que tot vagi bé afloren aquestes necessitats més íntimes?
V.A-B. — Aquestes preguntes són difícils de respondre. Evidentment, els motius que pugui tenir cadascú són molt diferents i són difícils de copsar. En tot cas, les dades empíriques sí que ens permeten apuntar a algunes coses. Per exemple, aquest vincle entre la religió i les dinàmiques migratòries en el sentit que les religions constitueixen un espai de socialització, un espai comunitari molt important, un espai de suport i de vinculació als països i a les cultures d’origen, tant en les primeres com sobretot en les segones i terceres generacions.
Pel que fa al catolicisme: la religió no la podem entendre deslligada del seu context social, polític, històric que vivim i, per tant, en aquest món que sovint el caracteritzem amb aquestes incerteses, amb aquesta polarització i aquestes dinàmiques, òbviament, també han de tenir una influència en la manera com la gent es relaciona a nivell religiós. No només passa a nivell religiós, també amb les altres esferes de la vida social i de la vida pública.
Aquest increment de la religiositat té a veure amb el desig de buscar un escalf d’una comunitat, buscar una vinculació comunitària després de la pandèmia, en un moment en què molta gent havia quedat una mica desvinculada del seu entorn?
A.C. — Aquesta dimensió comunitària de la pràctica religiosa és molt important i es podria relacionar clarament amb aquest factor. Buscar escalf, buscar acollida… Hi havia una sociòloga, la Grace Davy, que comparava sempre el believing, el creure, amb el belonging, el pertànyer. I, per tant, el creure i el pertànyer a una comunitat sempre havien estat molt relacionades. És veritat que en els últims anys, amb l’emergència de noves plataformes que permeten practicar la fe d’una manera més individual, s’havia posat en crisi aquesta dimensió comunitària de la fe. Però també ho és que, en un món convuls, amb una intensitat molt elevada, amb una polarització molt clara, aquest pertànyer a un grup, pertànyer a alguna cosa, el poder compartir és un factor rellevant. I, per tant, aquí sorgeix també una tensió entre aquesta pràctica de la fe menys institucionalitzada, més versàtil, més flexible, versus una pràctica de la fe més comunitària. I quines són les fórmules per fer-les compatibles.
A l’informe que heu elaborat, Víctor Albert-Blanco, un altre dels titulars és que els joves són més oberts i més respectuosos amb la diversitat religiosa. Això podria dir-se que és una molt bona notícia, no?
V.A-B. — És una dada molt rellevant i que contradiu el discurs que s’ha construït en els últims mesos i anys en el sentit que els joves estarien esdevenint un grup molt reaccionari, amb una simpatia gairebé exclusiva per les tesis de l’extrema dreta. Segons l’estudi, veiem és que hi ha una acceptació molt important de la diversitat. Al baròmetre preguntem: “vostè creu que la diversitat religiosa o la presència de religions diferents a la catòlica posa en risc l’estil de vida de Catalunya?”. I la gent jove és la que contesta de manera més clara que no, que no ho posa en risc. Hi ha una acceptació de la diversitat. És una acceptació que a vegades es fa des de la indiferència, és a dir, “no ho celebro ni em molesta”, però en tot cas no és una qüestió que s’hagi de combatre. I, després, quan preguntem per l’acceptació de centres de cultes diferents a prop de casa, també les franges més joves són les que tenen uns índexs d’acceptació més grans.
Què explica aquesta acceptació?
V.A-B. — Perquè es tracta d’una generació que ja s’ha socialitzat en aquest context de diversitat: han compartit classe, han compartit altres espais de socialització a nivell de barri, a nivell comunitari, amb gent de diverses procedències, de diverses religions i això fa que aquesta acceptació es doni per feta. Aquesta és, doncs, una data molt rellevant en aquest context que et comentàvem de polarització i d’augment d’idees més reaccionàries i sobretot d’exclusió dels altres.
A.S. — Sempre quan treballem en diferents projectes amb impacte social vinculats a promoure el coneixement diem que els resultats sempre són a llarg termini. Hi ha generacions que han conviscut en la diversitat, que en converses del seu dia a dia poden aprendre què és el Ramadà o perquè hi ha diverses esglésies protestants. Ara bé, també és cert que aquest nivell de coneixement és més elevat amb l’islam i amb altres tradicions cristianes i, en canvi, respecte altres tradicions religioses com el sikhs o els baháis les xifres encara són reduïdes. En tot cas, es confirma que promoure el coneixement de les diferents tradicions religioses serà la clau per lluitar contra la polarització, contra qualsevol discurs d’odi i contra tota la desinformació que tenim sobre comunitats i tradicions religioses, cosa que provoca l’augment de prejudicis i estereotips.
En aquest augment de la religiositat, hi ha diferències entre homes i dones?
I.R. — A les generacions actuals, hi ha hagut un anivellament de la religiositat entre els homes i les dones. La generació de més de 65 anys era una generació en la qual les religiositats estaven molt feminitzades; hi havia un diferencial gairebé de 20 punts entre els homes i les dones creients.
A.S. — És la gran gràcia que té la recerca; ens recorda sempre que hem de ser humils i escoltar molt la realitat, que és canviant. A més, aquesta recerca també ha de tenir un impacte a la societat; aquests diagnòstics ens han de servir per poder donar respostes que ens permetin millorar la societat i avancem per trencar tòpics i pre-
judicis. I en aquest sentit, els periodistes tenim molta feina per fer, no en tinc cap mena de dubte.
