Quan pensem en activitats per fer amb els fills sovint ens remetem a l’oci, però hi ha una activitat que es fa diàriament amb la família, que és prou important: les feines de l’escola. “Fer els deures” pot semblar una cosa molt quoti-diana, però té en realitat un sentit fonamental en l’educació dels fills, fins i tot, en l’educació per a la ciutadania. Des de primer de primària, els deures són un pont, un lligam entre les escoles i les famílies que significa esforç i compromís. I els infants, fills per a uns i alumnes per als altres, com a membres de les dues institucions mantenen aquest compromís. Quan un fill porta deures a casa i els fa tan bé com sap, dóna estatus d’autoritat a aquell que els ha manat, el mestre. Penso doncs, contradient algunes opinions, que no s’han d’abolir els deures escolars. Això sí, manar-los amb mesura i sentit. Hi ha d’haver temps per a tot.
Però com han d’actuar els pares quan els fills porten deures a casa? La paraula fonamental és responsabilitat. El mot és important tant pels pares com pels nens. Els infants tenen la responsabilitat de destinar un temps a fer els deures i els pares han d’assegurar-se que els fan. Però això tan simple és un cacau per a moltes famílies! Entre excuses, oblits sospitosos i gossos que lamentablement mengen treballs escolars, tot plegat, es fa molt feixuc. A més, a partir de l’ESO molts pares i mares troben que no poden ajudar gaire els seus fills perquè simplement no ho recorden o és massa difícil. Qui recorda com es fa una arrel quadrada? Malgrat aquests problemes comuns que s’hauran d’anar gestionant amb humor i ajuda externa si és el cas, no s’ha de baixar mai la guàrdia. És bona costum que des de petits els pares s’assentin al costat dels fills, no massa a prop, i els ajudem a agafar la confiança que necessiten per a poc a poc anar essent més autònoms. Una norma: ajudar no és fer, és a dir, s’ha de ser un suport i no algú que els tregui les castanyes del foc.
L’altre dia una nena de vuit anys m’explicava amb cert neguit com l’angoixaven les taules de multiplicar perquè s’havien tornat una pura persecució per part dels pares. Al final s’havia obsessionat en no fallar a la mare i se li feia impossible respondre.
Espai, temps, una tasca i bon humor són els ingredients perquè els deures siguin una estona de suport a l’aprenentatge i un lligam positiu entre família i escola, entre pares i mestres. No permetem que es torni quelcom persecutori i si és necessari concertem una reunió amb el tutor per si s’han d’ajustar millor les coses.
Fer els deures amb els fills
