Després dels atemptats a Barcelona i a Cambrils molts musulmans han alçat pancartes amb el lema ‘No en el meu nom’, posant sobre la taula el perill de la islamofòbia. Ens apropem a l’islam amb l’autora del polèmic volum ‘L’islam, avui’ (Editorial Fragmenta).
Segons el darrer Mapa Religiós de Catalunya, l’islam és la tercera religió de Catalunya: un 7,3 per cent de la població del nostre país es declara musulmana. Aquests dies, les comunitats religioses de Catalunya s’han manifestat contra el terrorisme i a favor de la convivència i han mostrat pancartes amb les lemes “no en el meu nom” i “islam=pau”. Però què és i què no és l’islam? Conèixer l’islam és el punt de partida per reduir o per no caure en la islamofòbia. En parlem amb Dolors Bramon, experta en islam i autora del llibre L’islam, avui (Ed. Fragmenta).
L’islam és una religió poc coneguda per certes circumstàncies o es tergiversa voluntàriament?
Hi ha una mica de tot. L’islam és una religió desconeguda per força persones, perquè no la volen conèixer o perquè no hi han tingut accés. I de vegades es tergiversa per mala fe. Però sí, també per desconeixement.
Hi ha un únic islam?
No. Hi ha tants islams com musulmans practicants. La doctrina bàsica de l’islam està exposada al llibre de l’Alcorà i un dels verbs que més s’utilitza en aquest volum és precisament pensar, raonar, fer servir l’enteniment… És a dir, estem davant d’una religió que convida el creient a fer servir la capacitat de raciocini que Déu els ha donat.
Vostè recorda que ‘jihad’ en realitat no significa ‘Guerra Santa’, sinó ‘esforç’. Per què aquesta confusió?
Aquest és un cas de tergiversació volguda. Guerra Santa és una expressió malèvola que es va inventar el papa Urbà II el 1095 en el Concili de Clermont, quan va fer la crida a la primera creuada. Per tant, no es tracta d’una expressió islàmica, sinó un terme occidental, catòlic i vaticà. De fet, el crit d’aquella creuada era “Déu ho vol”, el mateix que ara critiquem d’algunes persones que es diuen musulmanes, però que jo no els donaria aquesta etiqueta. Va ser el 2014, malèvolament i ignorant els experts, quan la Reial Acadèmia Española de la Lengua va introduir al diccionari aquest terme com a ‘Guerra Santa’. Per cert, escrit en erròniament com a yihad i en femení.
Sigui com sigui, vostè que n’és especialista, com explica la radicalització d’una part de l’islam, encara que sigui un percentatge reduït?
Es tracta d’un percentatge molt i molt reduït. Com a màxim un milió de ciutadans de 1.500 milions de musulmans. Personalment no sóc partidària de parlar de radicalització, ja que aquest terme es pot aplicar a qualsevol tipus de pensament religiós o polític. Trobaríem una escala: musulmà –cap problema–; islamista –aquests, com són els talibans, han fet alguna tergiversació de la religió– i, finalment, terroristes. Però terrorisme i islam, per sentit comú, són dues paraules que no poden anar de costat.
Vostè d’Estat Islàmic –organització que s’ha atribuït els atemptats de Barcelona i Cambrils- en diu que ni és “estat” ni és “islàmic”?
En primer lloc, Estat Islàmic és un pretès estat no reconegut per a ningú. A més, segons ells mateixos afirmen, és un estat sense fronteres, principal característica d’un estat. Pretenen conquerir tot el món, cosa que no aconseguiran. I, en segon lloc, no pot ser islàmic perquè és evident que no actuen com la immensa majoria de musulmans creuen que s’ha d’actuar, és a dir, seguint la doctrina de l’Alcorà.
Pot existir un país islàmic respectuós amb els Drets Humans si basen el seu sistema amb l’anomenada Sunna i la Xaria, la llei islàmica per impartir justícia?
La Sunna és una mena de col·lecció d’anècdotes que haurien estat protagonitzades pel propi profeta o pels primers musulmans. Es tracta de 660.000 anècdotes que els mateixos musulmans reconeixen que no poden ser totes certes, però que avui resulten molt còmodes per trobar la solució que a un més li convé. Si un vol trobar una anècdota que justifiqui la lapidació d’una dona adulterà, la trobarà. Ara bé, també n’hi ha una altra en què el profeta diu a una dona adultera: “Ves, i cuida els teus fills”. I, davant el dubte, jo trio la paraula de Déu que està recollida a l’Alcorà. I Déu no lapida a ningú.
D’altra banda, el nombre dels que invoquen la Xaria creix. Ens ha de preocupar?
Personalment em preocupa molt, perquè la Xaria és una mena d’entelèquia. En aquest sistema aquell qui té poder religiós o polític dicta, quan a ell més li convé, què és llei de Déu. No té res a veure la Xaria del Marroc, d’Aràbia Saudita, de Brunei o de l’Afganistan. Jo discuteixo totalment el concepte de Xaria perquè només apareix una vegada a l’Alcorà i significa “el camí que porta cap a l’abeurador”. Una metàfora del camí recte, que a cada país s’interpreta com es vol.
Un altre punt conflictiu de l’islam es el tracte que s’ha de donar a les dones…
Primer cal dir que el llibre de l’Alcorà és favorable a la dona. Ara bé, tots els llibres sagrats, de qualsevol religió, s’han de llegir sencers. I sí, a la sura 4, hi ha un fragment que recomana pagar la dona si aquesta és desobedient. Però, en canvi, al capítol 38 de l’Alcorà, en el qual s’explica la història de Job, aquest, malgrat estar enfadat amb la seva dona perquè ha venut la seva pròpia ànima al diable, s’explica com amb un bri de palla remet contra la temptació de pagar-la.
Des del món catòlic es diu que l’islam hauria de viure un Concili Vaticà II. Hi estaria d’acord?
Primer hauria de tenir una Revolució Francesa o una Il•lustració, és a dir, una revolució des del punt de vista cívic i no exclusivament religiós. Des de fa anys l’islam té moltes persones desitjoses de fer aquest gran pas, però hi ha un entrebanc: el diner. En canvi el pretoislam, amb capital i generador de notícies, es mostra no partidari de l’amplitud de mires, de la tolerància i de la democratització.
Quan va sortir publicat el seu llibre, L’islam, avui, algunes persones en van demanar la retirada perquè, segons elles, justifica el terrorisme. Quina és la seva resposta?
Que no l’han llegit. I si l’han llegit, no l’han entès. La polèmica m’ha fet, al mateix temps, pena i gràcia. En general tots diem que la ignorància és atrevida, però quan es critica la ignorància encara és més atrevida. Hi ha ganes d’entendre allò que en el llibre mai es diu. Estic tranquil·la, puc passar qualsevol Inquisició.
