Algunes citacions –a wikiquote.org, brainyquote.com o altres– inspiren reflexions amb conseqüències. Jean-Jacques Rousseau sentencià: “sempre és més valuós el respecte que no pas l’admiració de les persones”. La lloança s’ha de guanyar, tot i que pugui ser poc merescuda o falsa, però, quina és la justificació del “respecte”? És correcte respectar més a un pobre que a un ric, a un graduat que a un analfabet, a un ciutadà lliure que a un engarjolat?, a una dona que a un home? Com ho hem de mesurar tot això?
Hi ha un enorme malentès, que té abast moral i també psicològic: convé comprendre millor què és el respecte. Fa poc, una alumna, originària de Gàmbia i perfectament incorporada al sistema educatiu i social del nostre país, em reblava que “no he de respectar a un altre si aquest no em respecta a mi”. M’esbatia això, i adéu-siau.
Vaig contracorrent: aquest criteri de comportament, àmpliament difós, assolit com una mena de corol·lari a la “regla d’or”, és una ensarronada paorosa contra la convivència i l’ètica. No em digueu – ja ho sé! – que els pares ho ensenyeu als fills, i que a la teleporqueria ho repeteixen tots els sabatasses que hi participen: s’equivoquen.
A wikihow.com –on et diuen com sortir-se’n bé del que calgui–, després de clavar la llauna amb tòpics, proposen consells per a “fer que les persones et respectin”: tres mètodes que, aquí, només puc enumerar: 1r) ésser un líder; 2n) defensar-se un mateix; 3r) respectar els altres. Vaja “videotutorial” penós, de barriada! Em recorda el sistema d’un alumne entremaliat, poc eixerit però forcegut, que em confonia el ser respectat amb el fer-se respectar per por. Atonyinar els altres només genera lesions, no pas respecte.
“Respecte” prové del llatí: indica “atenció” o “consideració”. No pertany a l’objecte sinó al subjecte que es relaciona amb algú o a alguna cosa, reconeixent-ne el seu valor. Certament hi ha les “formes del respecte”, que solen incloure també una certa reciprocitat (reconeixement mutu, etc.), però el seu fonament, és ben diferent, res a veure amb allò de “si tu sí, jo també”.
El respecte comença pel reconeixement de la dignitat de cada individu. Entre els filòsofs n’és un clàssic Kant que formalitza allò que els cristians -i d’altres- ja sabíem per revelació: cal respectar tothom pel simple fet de ser persones o, dit d’una altra manera, per ser racionals i lliures. Hi ha alguna altra postura, com la innovadora “teoria del reconeixement recíproc”, esbossada per Axel Honneth, que incorpora una premissa antropològica: “l’home només és home entre els homes” (Fichte), pel que cadascú depèn de la relació que tingui amb l’altre. Certament, no és fàcil reconèixer cap excel·lència en alguns – lladres, violents, inhumans…- però, renoi!, la tenen.
La dignitat no la podem eliminar, perquè no som Déu: ni vostè, ni jo, ni el jutge aquell tan poderós, ni el polític o el policia, ni l’amo de la corporació més rica. Generem solucions?: a) donar o rebre respecte no depèn mai de diners, poder o nombre de soldats; b) cada ésser humà té -per si- una dignitat inalienable que, com a subjecte, s’expressa tractant-lo sempre amb respecte; c) hem de negociar culturalment (l’ús del “vostè”?, vestir així o aixà?) la manera concreta de viure’l. Ja ho va dir Tertul·lià (s. II-III): “Es deixa d’odiar quan es comença a respectar”.
