L’exposició ‘Disney. L’art d’explicar històries’ narra l’interès de la companyia en actualitzar i fer accessibles al gran públic els valors que projecten els mites, les llegendes, les faules i els contes clàssics.
Encara que molts conta-contes asseguren que qualsevol persona té la capacitat d’explicar una història, aquest art no és fàcil. Precisament, així es titula la mostra que acaba d’estrenar el CaixaForum de Barcelona: Disney. L’art d’explicar històries, una recorregut per l’essència creativa d’aquest gran monstre productiu que converteix en èxit mundial qualsevol relat. L’exposició no és una exhibició dels darrers èxits de la companyia, tot al contrari. De fet, als més petits els hi costarà reconèixer la majoria d’històries que si projecten. La tercera sala de l’antiga fàbrica Casaramona està dividida en cinc espais: els mites, les faules, les llegendes, les tall tales i els contes de fades. En el primer dels espais s’explica com els mites han estat sovint font d’inspiració per a les pel·lícules Disney – Hèrcules n’és el darrer exemple- , ja que són històries carregades de simbolisme a través de les quals s’expliquen fenòmens de la natura, una llei religiosa o el naixement d’un sistema social. Però, especialment en els primers anys, Disney va fer un gran esforç per difondre arreu del món les faules més conegudes, històries que posen en evidència la naturalesa humana i acaben amb una lliçó moral, per exemple: Els tres porquets (1933), La cigala i la formiga (1934) o La llebre i la tortuga (1935) . I, com a tercer pilar de la seva producció, Disney ha apostat sempre per la recuperació de les llegendes, relats – reals o no- protagonitzats per un heroi o tota una comunitat i que tenen un alt valor simbòlic, aquest és el cas del rei Arthur o Robin Hood. Segurament les històries menys conegudes de la companyia són les tall tales, un gènere que explica de forma alternativa la conquesta dels Estats Units, però Walt Disney (1901-1966) era un amant del folklore del seu país. I, finalment, la mostra clou amb les històries més dolces i conegudes de Disney, els contes de fades (La Blancaneus, La Ventafocs i Frozen). Relats en què sempre triomfen els valors positius i l’amor.
Malgrat el que es pugui pensar a priori, aquesta mostra no està pensada per a nens. De fet, l’Espai Familiar és un dels menys creatius de les darreres exposicions d’aquest centre cultural. I la única distracció dels infants al llarg de l’exposició són projeccions. És una mostra sense cap tipus d’interactivitat.
L’exposició projecta dos missatges. Per una banda, posa en valor el sentit moral i socialitzador de la narrativa en la seva vessant més popular. I, per altra, explica la gran i interessant feina de producció que exigeix la industria d’animació. No us perdeu el vídeo en què s’explica com Disney va fer el seu primer llargmetratge: La Blancaneus i el set nans (1937). Van necessitar més de tres milions de dibuixos pintats a mà, una veritable obra d’artesania. Es evident que es pot criticar Disney per molts aspectes. Per exemple, perquè sovint, en la voluntat d’actualitzar els relats clàssics s’ha quedat enrere: avui està més de moda la princesa rebel i autosuficient que la damisel·la desitjosa de trobar un príncep. O, les seves embafadores campanyes de màrqueting, encara que sense elles la companyia no hauria tingut un benefici de 4,423 milions de dòlars el primer trimestre del 2018. Malgrat les crítiques, no podem negar el paper que ha tingut Disney en la preservació i difusió de relats i, més important encara, en l’educació en valors de diverses generacions de nens i nenes de tot el món.
