Patrícia G.-Duran. (Barcelona, 1968). Doctora en Ciències Polítiques per la London School of Economics i llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB). És professora agregada del Departament d’Història Econòmica, Institucions i Economia Mundial de la UB; i investigadora sènior Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona CIDOB, dedicat a la investigació i divulgació de les relacions internacionals.
David Garrofé. (Barcelona, 1962). Lllicenciat en Dret, amb estudis d’economia i dotat del programa d’alta direcció PADE, és empresari i exsecretari general de la Patronal Catalana Cecot, càrrec que va ocupar durant 34 anys, entre 1988 i 2021. Actualment dirigeix l’empresa Binillum, d’inversions immobiliàries i en empreses emergents. També és membre del Consell assessor de la Fundació Catalunya Cultura i de la Junta directiva de Mútua Terrassa.
Com van viure vostès aquesta ofensiva de Donald Trump: una la nova política d’aranzels, presentada de forma molt contundent. Fins a quin punt els va sorprendre la decisió?
PATRÍCIA GARCÍA-DURAN — Ho vaig viure sense gaire sorpresa perquè Trump ja ens havia dit que passaria, que ho faria. El que no m’esperava era aquesta política d’aranzels que ell anomena recíprocs, però que, de recíprocs, no tenen res. Per exemple, els aranzels més alts –d’un cinquanta per cent– són per a Lesotho, perquè resulta que aquest país de l’Àfrica ven molts diamants als Estats Units i, en canvi, no els compra gaires coses. Per tant, ens havia avisat que passaria? Sí. Ens havia avisat que seria per a tothom? Sí. La sorpresa: no m’esperava que fos amb tanta virulència.
DAVID GARROFÉ — Em va sorprendre parcialment, més per les formes que pel contingut. Des que va agafar el control dels EUA, Trump ha enviat senyals molt contundents i hem vist que utilitza un llenguatge verbal i no verbal al qual no estem habituats. Perquè realment no són pròpies d’un polític, són pròpies d’un perfil d’empresari. El seu plantejament, constantment, és com “primer disparo per marcar posició i a partir d’aquí comencem a negociar”. A mi el que més em preocupa són les formes, que són més de hard power (poder dur) que soft power (poder tou). I això sí que realment em té molt preocupat.
Potser abans de res hem d’explicar que la política aranzelària, de fet, és un dels estris clàssics amb què un país pot decidir relacionar-se legítimament amb els altres estats del món. Ens havíem oblidat d’aquest mecanisme proteccionista, després de tants anys d’integració econòmica global?
P.G-D. — A Trump li encanten els aranzels, perquè li permeten construir un missatge molt fàcil. Ell vol arribar a una sèrie de gent que són els seus votants, els quals volen sentir-se protegits perquè ara mateix se senten desprotegits. I consideren que aquesta desprotecció, en part, ha estat deguda a l’increment del comerç mundial, cosa que no és veritat, perquè ha estat deguda sobretot a la irrupció de la tecnologia. Però, és clar, queda molt bé dir que els culpables són la resta del món, i especialment els xinesos. I, per tant, el que diu Trump és: com convenço jo la meva gent que els protegiré? Amb els aranzels. Per què? Perquè la gent associa comerç amb aranzels. Si ell utilitza aquest estri, és un llenguatge que tothom entendrà. La seva lògica és: apujo aranzels perquè els Estats Units són molt forts, han estat maltractats per la resta de la gent (cosa que tampoc és certa) i perquè m’ho puc permetre. I afegeix: amb aquesta acció us protegiré i crearé ocupació. Sobretot de la part manufacturera. És un missatge que li convé. Però és clar, no són aranzels sobre tot, no ha posat pas aranzels als serveis, perquè és en aquesta àrea on els EUA tenen un superàvit comercial espectacular. Tot aquest llenguatge, tota aquesta narrativa, no té gaire sentit, però Trump queda molt bé davant els seus.
D. G. — Jo tinc família nord-americana i segueixo una mica de prop el sentiment d’aquell país. Cal tenir en compte que, a escala global, hi ha un transvasament de rendes d’Occident, cap als països més pobres, especialment asiàtics. I la renda per càpita mundial va pujant cada any, però a Occident els nostres sous no creixen compassadament amb això. Als Estats Units li passa exactament el mateix: els joves estudiants de carreres universitàries que s’endeutaven de per vida per pagar una carrera, avui en dia saben que no podran pagar ni les taxes. I això crea un malestar extraordinari al nivell de país. La inflació ha pujat molt des del covid, es parla d’un increment d’un vint per cent de costos de la vida, i els sous no pugen. Per tant, hi ha una inequitat cada vegada més gran. Això es barreja amb altres qüestions com els fenòmens migratoris, el tema del llenguatge de gènere… i tot aquest còctel genera un gran malestar i fa que una part molt important de la població estigui rebotada. I qui capitalitza això ara és Trump. La nova política d’aranzels és una forma d’expressar-ho, perquè això ho entén tothom, encara que no sigui veritat.
Trump canalitza el descontentament.
D.G. — Sí, a més, als Estats Units els costa prendre consciència que anem a un món cada vegada més multipolar, amb més actors. No li agrada la fórmula, perquè vol dir que si l’economia mundial es desdolaritza, ells no podran vendre “els seus bitllets”. I, per tant, com pagaran el deute impagable que tenen? Penseu que ara mateix els EUA tenen un nivell d’endeutament brutal, provocat precisament pel primer govern Trump i que els demòcrates tampoc van saber corregir. Ara, el president dels EUA es veu atrapat i diu: “això ho haig de tallar de soca-rel”. Com ho fa? Doncs intenta d’acomiadar funcionaris, ara parla dels aranzels, i farà tot el que es pugui treure de la màniga. El cert és que realment té molt poques sortides, i ha de complir un compromís electoral. De fet, fa una bona fotografia de com de malament està la cosa, però s’equivoca en les receptes que posa. És una actuació molt a la desesperada, però que electoralment li dona rendiment. I si no li funcionen les apostes, dirà que és per culpa dels altres, que han maltractat els Estats Units.
Quins valors hi ha, més enllà d’aquestes maniobres polítiques, darrere d’aquesta nova política d’aranzels desplegada per Trump? Hi ha una transformació de la societat nord-americana, que s’hauria cansat de ser el policia del món, de resoldre els problemes globals i de promoure la globalització en la mesura que també en pateix els desavantatges?
P.G.-D. —Trump no vol canviar el món i la dinàmica comercial global en el sentit d’acabar amb l’Organització Mundial de Comerç, encara que de facto se l’estigui carregant. Quan ell va estar al poder la primera vegada, ja va fer una mica el mateix, però de forma més limitada. I precisament es va adonar que amb aquelles accions no n’hi havia prou. Va fer un acord amb els xinesos, però finalment aquests no han comprat el que ell comptava que comprarien. I ara vol fer un altre acord amb els xinesos, perquè diu que els xinesos estan preparadíssims per negociar. És una estratègia diferent de la de Joe Biden, que va jugar a les aliances i el que donava era trossos de pastanaga per invertir i treballar amb els Estats Units, generant més interdependència. Ara torna el president Trump i diu que no, que els EUA estan tractant massa bé tota aquesta tropa i que han de fer el que digui ell. Vol aconseguir que els altres li facin concessions. I ho fa amb mà dura.
D.G. — Quan parlo amb la família nord-americana em diuen: “David, a Europa no enteneu que ell és un empresari, no un polític”. I això conforma una manera de fer. Si analitzem el seu llenguatge, veiem que tot va en la lògica de winners (guanyadors) i losers (perdedors). Quan Trump vol insultar algú, li diu: “Tu ets un loser, no ets un winner”. Això, aquí a Europa, és vist com molt insultant… Si recordem la famosa entrevista amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, la frase que li diu és: “Tu no saps negociar”. Perquè ell tot ho veu en clau de negociació. I això regira la diplomàcia internacional com l’hem conegut fins ara; ell introdueix uns elements de negociació autoritària, que no estem acostumats a sentir ni a preveure èr part d’un polític. I sí, està imposant uns valors que grinyolen molt amb la política internacional. És el que us deia abans del hard power, ell només pensa en quin poder tens. I sobre això, com pot negociar amb tu. “I si crec que et puc guanyar, et guanyaré. No buscaré ni seduir-te”.
P.G.-D. — Però què vol guanyar? Busca aconseguir aranzels més baixos per part dels altres països.
D.G. — Exacte. Ell el que vol és millorar el benestar de la seva ciutadania. I això és molt legítim. De fet, és indiscutible i ho fa bé, per això guanya les eleccions. La gent ha entès que aquest home, en conjunt, els fa anar millor que altres opcions demòcrates que hi ha hagut fins ara. Per tant, res a discutir. Els valors que hi ha al darrere de les formes de fer són les que a mi i a molta gent ens grinyolen, gent tant dels EUA com d’Europa. Fixa’t, els EUA són els primers del rànquing mundial de soft power. Després ve la Xina. I la Xina està pujant cada any. Un país autoritari com la Xina!
Aclarim què és el soft power, per a aquells que no ho tinguin present. Sovint es diu que són els estris de la diplomàcia cultural que un país usa per aconseguir l’hegemonia a escala global.
D.G. — El soft power es refereix a com posicionar-te pel que fa a imatge, valors, projecte, benestar col·lectiu… tot el que hi ha al darrere de la cultura i la teva forma de ser, i com és valorat això des de fora. I això, la Xina fa quinze anys que ho treballa moltíssim i els Estats Units, amb governs demòcrates, també, perquè saben que les batalles del futur passen per aquí, no per qui té més portaavions. És una recerca d’hegemonia diferent: si tots escoltem la seva música, els valors americans ens agraden i, per tant, ens està bé que els EUA siguin el referent de policia mundial. I això, des del punt de vista econòmic, té un valor incalculable. La Xina ha anat jugant també aquesta estratègia però jo encara no veig cap occidental que vulgui anar a viure a la Xina. A Europa i als EUA, sí. Ara bé, amb aquesta manera de fer de Trump els Estats Units aniran perdent amics. El president Trump està rodejat d’una sèrie de gent que malmet la imatge del país.
Suposo que l’exemple més evident d’això és com està baixant la popularitat dels cotxes elèctrics Tesla que fabrica l’assistent principal de Trump, Elon Musk.
D.G. — Exactament. Quanta gent està deixant de comprar un Tesla, ara mateix, perquè no els agrada com parla el seu propietari? Això seria un exemple soft power mal gestionat. Doncs totes aquests construccions de soft power costen molt de construir i la Xina està just al darrere dels EUA, a punt d’aconseguir-ho. És el número dos a escala mundial. És espectacular i vol dir que fan molt bé la seva feina: estan convencent la humanitat que la Xina és un model de futur, tot i ser un model autoritari, amb el que això suposa. Aquest model està triomfant i prova d’això és que molta gent està demanant “doni’m absoluts, no em vingui amb subtileses ni amb grisos; treballem amb blancs o negres”. I això és molt present a la societat americana. En resum, la Xina guanya posicions i els EUA en perden.
Comparteix Patrícia García-Duran aquesta sensació que almenys una part de la societat nord-americana està demanant aquesta mena de política de blancs o negres?
P.G.-D. — Fins a cert punt sí, en el sentit que el que realment volen els votants de Trump és que els Estats Units clavin d’una vegada per totes un cop sobre la taula afirmant que són els més forts del món i d’aquesta manera aconseguir que una part de la renda que se’ls n’ha anat cap a la Xina o cap a l’Àsia els retorni. I, en conseqüència, que de nou hi hagi feina com tenien abans amb les manufactureres. A més, que això els doni bons sous amb els quals pagar l’educació dels seus fills als colleges… és a dir, restaurar el que era el repartiment de feina que hi havia abans i que els permetia viure d’una altra manera.
Per acabar. Si acaba triomfant aquesta aposta que està fent Trump, anem cap a un món diferent del que coneixíem, un món menys integrat des del punt de vista econòmic, per tant, menys globalitzat?
D.G. — Ens ho hem de mirar tot plegat una mica de lluny. La humanitat només se’n pot sortir amb organismes multilaterals potents, amb capacitat d’actuació. És l’única sortida. Si no el model no és viable. Crec que ens hi encaminem, però amb dents de serra, com fa la borsa: ara puja, ara baixa. Però la tendència és clara. Per tant, el que veiem ara amb Trump són senyals d’un malestar que amb les mesures que ell està prenent no s’arreglarà. El que donarà estabilitat encara no ho veiem, però el procés és imparable. Que canviaran les convencions econòmiques? N’estic convençut. Que el dòlar perdrà pes i hi haurà monedes noves que li faran ombra? N’estic convençut. Ara estem passant una crisi però després de Trump vindrà un demòcrata que revertirà les decisions que hagi pres. Per tant, de Trump, ens n’hem d’ocupar, sí, sens dubte, però no més del compte, perquè això durarà un temps i es reconduirà. I al final els mercats són prou llestos per ressituar-se, i els empresaris s’espavilen per arribar a vendre. I si no poden vendre als Estats Units, vendran en un altre mercat. I l’economia seguirà. Per tant, soc optimista malgrat els estirabots que veiem.
P.G.-D. — M’ha encantat el que ha dit el David. Estic totalment d’acord amb ell. De moment el que ha passat els darrers dies és que els Estats Units han declarat la guerra a tothom, però, atenció, perquè la resta del món no s’ha declarat la guerra mútuament. I això és molt important perquè obre noves vies. No sabem si la Unió Europea aconseguirà juntament amb els països del Sud Global i la Xina mantenir l’Organització Mundial de Comerç (OMC). De moment, l’OMC continua, malgrat aquestes accions de Trump, que tothom veu com una negociació. Per tant, en aquesta serrada, ara estem en un moment baix, però després pujarem. De fet, no penso ni que el mateix Trump vulgui desglobalitzar. Ara tot pot semblar una cosa que realment no és.
