Començaré amb una etimologia fictícia. [a], l’alfa grega, significa privació. I “mor”, del llatí, mortis. Per tant, on no hi ha mort, hi ha vida: a-mor.
Aquesta paraula ha mogut terres, ha provocat tempestes. Podríem dir o afirmar que l’ésser humà a més de ser homo sapiens, també és homo demens. Cal conjugar les dues vessants: seny i deliri. I la història n’està ben plena. Però l’amor no és una idea o una creença, és tota una vivència, expressada en la seva base i en la seva expressió, la corporeització o corporeïtat.
L’amor se sent, vibra, escalfa o bull, apassionat o tendre, violent o delicat, agressiu o sensible… és a dir, humà; la humanitat. Es troba en cada cultura amb una varietat meravellosa, des de la tribu que ensenya a autoestimular-se fins l’altra que ho prohibeix. O fins la tribu amb parelles de diversos homes o dones, a la que es monògama. La varietat s’imposa segons les circumstàncies i necessitats. I dins aquesta pluralitat s’expressa també la bogeria o els amors tràgics com a amors generosos, de sacrifici.
Malauradament, a la nostra cultura occidental, impregnada d’un excés de neoplatonisme, l’amor sensitiu o pulsional es vivia com a prohibit per tal de no destorbar l’amor diví o de les idees. Però això, sortosament, s’està superant. L’amor integra la totalitat de l’homo sapiens et demens. Així i tot, l’experiència hi ha portat sempre, malgrat certes normes. I d’ençà fa dècades la importància del món imaginari, dels pensaments, de les fantasies que enriqueixen les relacions humanes… i tant simbòliques!
Un llenguatge formós que cal polir, certament. I alhora cal perdre la por. Sabem que la por és molt mala consellera, però tampoc cal anihilar-la ni anhelar-la, més aviat fer-ne un bon ús. Un gran treball en el món de l’ensenyament, de tot nivell, per ajudar a encaminar tota aquesta riquesa salvatge per tal d’esdevenir humana.
Cap allà la dècada del 1980, vaig haver de reemplaçar un professor d’una classe de sisè de bàsica, l’actual sisè de primària. “Què fem?”, els vaig preguntar. I em van dir: “Podem dir acudits?”. “Certament que sí”, va ser la meva resposta. I la meva gran sorpresa, que va ser una gran lliçó: vaig experimentar en directe el que era el món imaginari libidinal de l’entrada a l’adolescència. El “magma volcànic” va expressar-se en aquells noiets. I això ho lligo amb el gran i greu problema de la pornografia a l’abast de tothom. Cal educar. Cal informar sense por… però alhora estar preparat per acompanyar al llarg d’aquesta etapa dels 10 als 18 anys, quan per bé que tinguin una bona i adequada informació, no hi ha formació o domini: El volcà explota i el magma és molt candent.
I penso que això pot aplicar-se al llarg de tota la vida. Així com del menjar se n’ha fet una bona gastronomia, cal que de la pulsió libidinal o sexual se’n faci una bona eròtica. L’amor sempre expressarà vida. On hi ha amor, hi ha vida. I podríem citar novel·les, pel·lícules, aforismes i històries d’amor, del primer petó. Per cert, el primer document arqueològic en argila, estirats besant-se, és de fa uns 3.800 anys a Babilònia. Delicadesa humana….
I tota aquesta energia, ben gestionada, per tal de créixer i madurar, comporta o hauria de comportar el respecte a l’altre/a, en totes les seves manifestacions. Malauradament quanta feina cal fer per respectar les diferències que hi han! No entro en aquesta problema molt actual, greu i urgent. Només recordo el gran respecte que cal al món femení. I si no hi és, m’atreveixo a indicar, que el qui no té respecte és perquè té por a la seva pròpia feminitat, que nega o odia per una deformació cultural. Tot allò que molesta a una persona de les altres persones, cal preguntar-se: què emmiralla? Això, de fet, és molt budista, no cal recórrer a Freud.
Acabo recordant un text de saviesa oriental: “Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran”.
L’a-mor és molt més tenaç que la mort. I cada ésser humà fa la seva pròpia història, que es intransferible i irrepetible. No està escrita. Es viu.
