Fent classes a estudiants que es preparen per ser mestres a la Universitat de Barcelona m’adono que no tenen clara quina ha de ser la funció de l’escola i, per tant, quina direcció haurà de prendre la seva feina. Sense la resposta a aquesta pregunta la institució pot anar a la deriva, però si hi trobem resposta, si aclarim per a què ha de servir, podem reorientar-ne el rumb i pensar com ha de ser l’escola que ens cal. [1]
Dels diversos agents que intervenen en l’educació, distingim pel seu pes específic la família i l’escola. Per pensar què és el que l’escola ha de fer, comencem per diferenciar la seva funció de la que tenen els pares. Ells són els responsables de la socialització primària de l’infant. És la família qui li ha de facilitar interioritzar conductes i valors per integrar-se al context sociocultural i adaptar-se a les diferents fases de la vida. Si bé hi ha famílies que per raons diverses no exerceixen aquesta funció educativa –i això és un problema social de primer ordre, llavor de tants d’altres– això no vol dir que s’hagi de desposseir la família d’aquesta funció atribuint-la a la institució de l’escola. Si fos així, l’escola no podria fer la tasca que li és pròpia. A les famílies amb dificultats per complir el seu encàrrec, cal dotar-les d’eines a través de la formació en habilitats parentals, perque de fer de pare no se’n neix ensenyat però se’n pot -i se n’ha- d’aprendre.
L’escola ha de procurar que les persones participin de la consciència col·lectiva i els ha de proporcionar els significats i els codis culturals que els faran aptes per ser membres actius i responsables de la seva societat. Per poder-ho fer, l’escola ha d’instruir.
La seva funció, la seva raó de ser, és dotar els alumnes dels coneixements que no els poden proporcionar les famílies ni poden adquirir en altres contextos informals. És indiscutible que a l’escola s’hi va a aprendre. I s’hi ha d’aprendre allò que no és possible aprendre a casa, als mitjans de comunicació o al carrer. [2]
Amb una bona organització -a través de la qual també s’eduquen valors-, amb mestres excel·lents -que amb la seva actitud eduquen actituds- i amb uns continguts adaptats a les necessitats del context social i cultural de les famílies que en formen part, l’escola ha de procurar l’aprenentatge d’uns continguts i unes habilitats que facultin per procurar-se mitjans de vida i sobretot per tenir una vida valuosa. En aquest últim sentit, cal dotar els alumnes dels coneixements que ens fan humans, en comptes de menystenir, com passa cada vegada més, la literatura, la filosofia i la llengua escrita però sobretot parlada.
Només amb una instrucció de qualitat l’escola podrà corregir les desigualtats socials amb les oportunitats de progrés intel·lectual. Si no ho fa, només els fills de famílies amb més mitjans econòmics tindran la possibilitat de trobar, fora de l’escola, la formació que aquesta no els doni.
Ara: per poder fer la seva tasca educadora amb èxit, cal que la família i l’escola, a més a més de tenir clares les seves funcions respectives i disposar de les eines per complir-les, tinguin el suport d’altres agents socials corresponsables de la formació dels que creixen: d’una banda, responsables públics amb conductes ètiques i que prenguin decisions polítiques sobre l’educació basades en evidències clares sobre els resultats d’aprenentatge. D’una altra banda, comunicadors conscients del seu paper en la conformació de la consciència d’infants i joves. Em refereixo a influencers, youtubers, mitjans de comunicació. En aquest sentit, hi ha una circumstància de l’actual context que fa difícil que el que procuren fer les famílies i el que podrien fer les escoles tingui èxit: el descontrol i la manca d’una crítica contundent sobre la influència de les xarxes socials. La seva capacitat (contra)educativa és tan gran que sovint fonen el que fan pares i mestres. Si no es conté aquesta influència l’educació a casa i a l’escola pot arribar a ser aigua en cistella. Cal començar el debat sobre aquesta influència i ajudar els pares a saber controlar-la.
M’adono amb gran preocupació que a molts estudiants de mestre no els agrada llegir, que en prou feines saben escriure i que superaran la carrera (els meus ja han aprovat fins a tercer curs) sense haver-ne après. Són el resultat del desconcert educatiu que fa vint anys que dura i que hem de revertir pensant seriosament quin ha de ser el paper de l’escola i com l’ha de fer. Si ho fem, si en recordem la raó de ser, no reproduiran els errors responsables de les seves mancances.
[1] No és una resposta fàcil a causa de les incerteses sobre el futur: què caldrà saber? Quines habilitats caldrà tenir? Sovint aquestes incerteses serveixen d’excusa per posposar la resposta sobre quins continguts cal ensenyar o per dir que el que cal és “ensenyar a saber”, una expressió buida perquè no es pot ensenyar a saber sense dotar d’alguns coneixements bàsics sobre els quals sostenir els sabers que hauran de procurar-se els aprenents.
[2] Recomano molt la lectura dels articles https://elmati.cat/que-shi-va-a-fer-a-lescola-de-cristofol-trepat-i-carbonell/ i http://www.ub.edu/histodidactica/index.php?option=com_content&view=article&id=56:educar-a-traves-de-la-instruccio-
mes-carrer-i-tele-a-l-escola-o-mes-escola-a-la-tele-i-al-carrer&catid=15&Itemid=103
Alba Castellví és educadora, sociòloga, mediadora de conflictes i professora de Didàctica a la UB
