En aquests moments hi ha partits d’extrema dreta a la majoria de parlaments europeus. Quins elements comparteixen?
Si ho simplifiquem molt podem dir que estem davant d’una reacció davant de la globalització des de la dreta. Tots ells són partits que tenen una doble bandera. Per una banda la protesta contra les elits perquè consideren, com també diu l’esquerra, que les elits ens segresten drets civils i ciutadans. I, per altra banda, la bandera de la defensa d’una identitat nacional suposadament amenaçada pel multinacionalisme, pels fluxos migratoris i per la pertinença a organismes supraestatals, com pot ser la Unió Europea. I aquí vinculen l’ultranacionalisme amb la xenofòbia. És a dir, les elits no només són traïdores a la nació perquè segresten drets socials, sinó també perquè afavoreixen l’arribada d’immigrants.
Cal diferenciar entre extrema dreta i feixisme?
Sí. El feixisme està vinculat exclusivament a l’etapa d’entreguerres. Els partits feixistes enquadraven les masses, ho feien des d’una vocació totalitària i rebutjaven les urnes. Ara estem davant d’un fenomen completament nou. Els partits d’extrema dreta actuals no reclamen genealogies històriques, és a dir: la Lliga d’Itàlia no es vincula a Mussolini. Parlen del futur i no del passat. Tampoc parlen de diferències racials o races superiors, sinó de diferències culturals. Consideren que hi ha cultures que es poden integrar i altres que no, com seria el cas de l’Islam. En el seu cas, hi ha una absolutització de la diferència. I, finalment, cal destacar que aquests partits han fet un gir liberal i això els ha permès entrar a uns grup de ciutadans als quals abans no hi tenien prèdica com pot ser l’àmbit homosexual o el femení.
Quines són les causes d’aquest fenomen?
Per una banda, cada vegada la gent és més conscient que amb el seu vot és menys influent davant les elits, per tant, en primer lloc, estem davant d’un vot de protesta. I, en segon lloc –i de forma complementària–, tal com va dir, Laurent Fabius, antic primer ministre socialista francès, aquests partits ofereixen bones preguntes, sovint excloses de les agendes dels partits de govern, sobretot de l’esquerra, però donen falses respostes. Per tant, estem davant d’una combinació entre la insatisfacció i l’oferta d’un discurs que dona respostes a tot. Una cosa ha de quedar clara: la irrupció de l’extrema dreta és fruit de la crisi del sistema, no a la inversa.
En aquest sentit, les eleccions a Andalusia han estat un exemple de manual, oi?
Sí. En aquest cas, només un 47,6 per cent dels votants andalusos ha votat PP, PSOE, Ciutadans o Podem. És a dir, més de la meitat del cens ha decidit no donar suport a cap dels quatre grans partits tradicionals. Per altra banda tenim una gran abstenció (41,3 per cent) i un vot de protesta difús (VOX, 11 per cent; vot nul, 3,7 per cent…) El PACMA, per exemple, passa del 0,8 per cent, al 1,9 per cent; un augment molt significatiu de la situació.
Podem considerar els partits d’extrema dreta com a partits antisistema?
És difícil fer generalitzacions. Aquests partits a l’oposició són una cosa i en el govern en poden ser una altra. Poden moderar el seu discurs, però generalment busquen un equilibri entre partit de govern i partit de protesta. L’exemple més clar seria La Lliga a Itàlia: per compensar el discurs més moderat de govern canalitza el discurs de protesta cap a la Unió Europea.
I podem generar un perfil de votant de l’extrema dreta?
Com que ara l’extrema dreta està present a molts països d’Europa és molt difícil definir un perfil precís de votant. No podem oblidar que a part d’Espanya, Portugal, Irlanda i Xipre, a la majoria de països d’Europa l’extrema dreta ja porta forces anys als governs i ja està institucionalitzada. A França, per exemple, hi ha molts votants que han nascut i han crescut veient el Front Nacional com un partit present a les institucions. Abans, majoritàriament, votaven l’extrema dreta els homes, els joves, les persones d’àrees urbanes i amb nivells d’estudis més baixos. Ara, però, un cop generalitzat el vot d’extrema dreta, aquest retrat robot s’ha desdibuixat. Avui sabem que els partits d’extrema dreta poden desdibuixar tant les formacions de la dreta com de l’esquerra. Són realitats complexes i polièdriques que s’adapten molt bé a les diferents realitats. Per exemple, en aquest moment pugen molt en el món rural i, gràcies a lideratges com el de Marine Le Pen, s’està equilibrant el vot masculí i femení. En conclusió, podem dir que el vot de l’extrema dreta actualment respon a diferents fractures socials que es donen a les comunitats: la fractura entre aquells que volen una societat obertura i una societat tancada, la fractura entre aquells que estan disposts a assumir el multiculturalisme i aquells que el rebutgen, la fractura entre els perdedors de la globalització i aquells que en surten beneficiats, la fractura entre aquelles zones del territori que han quedat excloses dels grans circuits econòmics i aquelles zones que estan integrades i la fractura entre aquells que volen cultura de protesta i aquells que volen cultura de govern.
Si els ciutadans voten sense complexos a partits que abanderen el racisme o el masclisme, quina reflexió creu que hauríem de fer?
Primer que estem davant d’un canvi de gran volada: els valors autoritaris tornen. Democràcies que crèiem consolidades no ho estan; només cal veure el que està passant a Polònia, Hongria o als Estats Units. Per tant, si es vol defensar la democràcia cal adoptar una actitud vigilant, ja que el sistema no està consolidat i es pot tornar enrere. Cal continuar fent pedagogia entre els ciutadans –cosa complexa en el món de les xarxes socials–, i a la vegada ser conscients que estem davant d’una evolució difícil de preveure. Tot fa pensar, però, que ens encaminem cap a democràcies il·liberals: tindrem llibertats formats, però cada vegada sota un major control.
