Francisco Martorell (València, 1971) és doctor en Filosofia amb Premi Extraordinari de Doctorat per la Universitat de València (2015) i membre del grup d’estudis Histopía. Ha centrat des de fa temps la seva tasca investigadora en la recerca de tres objectius fonamentals: diagnosticar la crisi de la utopia social, proposar vies concretes per renovar el pensament utòpic social, i elaborar una impugnació política de la utopia transhumanista avui en voga, que justifiqui la necessitat de supeditar-la a la utopia social. I en aquesta línia ha publicat diversos articles i el llibre Soñar de otro modo. Cómo perdimos la utopía y de qué forma recuperarla (La Caja Books, 2019). Aquest filòsof valencià ens alerta del perill que suposa la desaparició de les utopies polítiques i els interessos existents darrere d’aquesta pèrdua.
El concepte d’utopia ha evolucionat al llarg de la història. En el segle XXI, com l’hem de definir, segons vostè?
A nivell teòric, la gent que des de fa dècades es dedica als estudis de la utopia, concep aquest terme com un tipus de desig. La utopia és un concepte polisèmic que designa una gran quantitat de referents, però actualment, el més destacat és el desig utòpic. Independentment de les manifestacions o de les expressions concretes que la utopia pugui produir, sigui una novel·la, un assaig o un pla urbanístic, la utopia és, bàsicament, un tipus de desig: el desig d’un món millor. Aquest desig es genera en contraposició amb el present. Neix quan l’individu o la col·lectivitat sent insatisfacció, indignació o descontentament davant del que hi ha. En aquest sentit, el desig utòpic és un fenomen, un element constant de l’ésser humà. Qualsevol persona experimenta, almenys de vegades, el desig que la societat canviï a millor.
Tots els desitjos són utopies?
No. No totes les expressions que aboquen un món millor són utòpiques. Un pobre que imagina que li toca la loteria o un xiquet d’una favela que té la fantasia que és un futbolista famós estan desitjant un món millor per a ells, però ho fan mitjançant fantasies escapatòries, generades exclusivament pel desig, sense cap fonamentació en les condicions materials existents. Per contra, els anomenats desitjos utòpics no pretenen escapar de la realitat sinó transformar-la. No busquen compensacions individuals, sinó canviar la societat aplicant mesures realitzables.
Les utopies poden ser tant personals com col·lectives?
La línia entre allò personal i allò col·lectiu és problemàtica. Una novel·la de ciència-ficció és l’obra d’un individu, però en aquesta obra s’expressen desitjos i objectius que van més enllà d’ell. Si féssim una novel·la al voltant d’una civilització futura on la Renta Bàsica Universal és una realitat, la història hauria estat escrita per un únic autor, però reflectiria objectius que comparteixen diversos individus. En la utopia, allò individual i allò col·lectiu formen una espècie d’aliança. En l’àmbit textual la utopia és, en darrer terme, un producte personal que pretén transformar una col·lectivitat.
Generalment associem el concepte d’utopia a una cosa que mai serà realitat. És un error partir d’aquesta premissa?
El concepte d’utopia s’associa als projectes ingenus, quimèrics o irrealitzables. Afortunadament, la història ens ha ensenyat que això no és d’aquesta manera. I també ens ha demostrat que aquest concepte d’utopia no té cap versemblança. És un concepte induït i ideològic. Podem afirmar que l’status quo de totes les èpoques ha tingut interès en què la ciutadania cregui que les utopies, és a dir, les alternatives a l’ordre imperant, són impossibles. És una forma de dissuadir-la vers possibles idees de transformació.
Avui també?
Sí. Quan actualment es defensa la Renta Bàsica Universal davant de certs auditoris la gent qualifica la mesura d’irrealitzable i, fins i tot, de perillosa. Cal recordar que quan el moviment obrer va començar a reclamar les vuit hores laborals —recordo que l’ideòleg del lema “vuit hores de treball, vuit hores d’oci i vuit hores de descans” va ser Robert Owen, un empresari utòpic— la proposta va ser considerada una autèntica quimera. Els opositors al “tres vuits” deien que, si s’aplicava, les empreses s’enfonsarien i els obrers es farien tots alcohòlics, perquè disposarien de massa temps lliure. Després de setanta anys de mobilitzacions, però, aquesta mesura es va aconseguir sense produir cap apocalipsi. Igual que el sufragi femení o l’educació pública. Tenim molts exemples de reivindicacions que al seu dia van ser qualificades d’utòpiques i que s’han acabat fent realitat.
I per què el sentit comú veu les mesures utòpiques com a impossibles?
A banda que al sistema li convé que el concepte d’utopia s’identifiqui amb allò irrealitzable, també hi ha una segona raó de caràcter intern: les propostes utòpiques són prematures, estan avançades al seu temps i són un anunci del futur que ha de venir. Per regla general, la gent no està preparada per integrar les propostes utòpiques a les seves coordenades. Això no vol dir que siguin impossibles, però cal que les condicions objectives siguin les oportunes perquè es facin realitat. En aquest sentit, la Renta Bàsica Universal, com va ser la jornada de vuit hores, podria ser la mesura que rellancés la utopia.
Ha desaparegut la utopia del nostre horitzó? Està en crisi?
En certa forma, sí. A partir de l’arribada del neoliberalisme en els anys setanta del segle XX, apuntalat per la caiguda del Mur de Berlín, l’opinió pública va sucumbir a poc a poc a la idea de què no hi ha alternativa, que el millor sistema econòmic, social i polític al qual podem aspirar ja el tenim aquí, i que qualsevol altre model ens conduirà al desastre i al totalitarisme. Aquest plantejament va calar molt en els anys vuitanta. Avui encara estem sotmesos a aquest corrent d’opinió, que comporta l’enfonsament de la utopia política.
La utopia política, avui en crisi, en què s’ha transformat?
Si analitzem alguns títols del gènere popular on el desig utòpic deixa més imatges
–la ciència-ficció– ens adonarem que el desig utòpic no ha desaparegut, però sí que s’ha transformat. Hem passat, en línies generals, d’una utopia política, a una utopia tecnològica; d’una utopia vertebrada entorn el desig d’un futur just a una de materialitzada en fantasies tecnològiques en les quals els humans podrem viure dos-cents o tres-cents anys. Hem passat, doncs, de relats, històries i projectes transformadors a nivell social, a relats en què la transformació es produeix a l’àmbit biològic del cos. Aquestes utopies tecnològiques entren dins el corrent transhumanista, moviment molt potent actualment que promou la tesi que gràcies a la implementació de la tecnologia al cos la humanitat pot arribar a ser immortal i més intel·ligent. La utopia de la justícia ha deixat lloc a la utopia de la immortalitat. Ara l’enemic ja no és el capitalisme o els totalitarismes, sinó l’evolució natural i les limitacions biològiques. Si la utopia política pretenia emancipar-nos de la misèria, la utopia transhumanista pretén emancipar-nos de l’envelliment.
Vostè qualifica la utopia transhumanista de narcisista, d’individualista… Una utopia sense valors no és una distopia?
La utopia transhumanista és una distopia per a molta gent. Hi ha moltes pel·lícules i novel·les de ciència-ficció que descriuen societats en què la classe adinerada que pot pagar els tractaments viu centenars d’anys, mentre que la resta de la població es mor per un refredat. Jo no rebutjo de forma unilateral la utopia transhumanista, però crec que si no es troba integrada dins d’una utopia democràtica i social més àmplia, que li doni valors, pot convertir-se en una utopia reaccionària, derivada dels temors i interessos narcisistes de l’individu actual, que ja no vol millorar el món si no a si mateix. Si aquestes tecnologies arriben a materialitzar-se i cauen en mans d’una minoria generaran tota mena de desigualtats, afegides a les ja existents. Però si el projecte transhumanista es troba supeditat a un corpus utòpic més ample, personalment no hi veig motius per rebutjar-lo.
Amb el transhumanisme, la utopia de la justícia ha deixat lloc a la utopia de la immortalitat. Si la utopia política pretenia emancipar-nos de la misèria, la utopia transhumanista pretén emancipar-nos de l’envelliment.
Si tenim en compte els gèneres populars, és evident que avui guanya la distopia. Quan comença aquest procés?
La distopia va imposar-se després des de la Primera Guerra Mundial i va reafirmar-se després de la Segona Guerra Mundial, dos moments en què la humanitat va viure experiències traumàtiques. Després de la Segona, Fred Polak ja va escriure que “alguna cosa està passant a Europa: estem canviant les imatges d’un món millor per imatges catastrofistes i antiutòpiques del futur”. A inicis dels anys setanta, a conseqüència de la Primavera del 68, hi va haver un repunt de la utopia política i es van escriure cinc o sis novel·les utòpiques molt importants i influents com Ecotopia del nord-americà Ernest Callenbach —un clàssic de la utopia ecologista—; La mujer al borde del tiempo, de Marge Piercy; i El hombre hembra, de Joanna Russ —ambdues utopies feministes—. Eren llibres que reformulaven tota la tradició utòpica anterior i proposaven una nova manera de fer utopies. Però van ser exemples molt concrets en un moment en què la distòpia ja dominava de forma aclaparadora.
Ara bé, la situació actual dista en dues coses respecte dels anys seixanta. La primera és que l’impacte actual de la distopia no té precedents. Estem parlant d’un gènere multipremiat i molt rendible, amb milions de seguidors arreu del món. Abans la distopia ja era preponderant, però la seva ressonància no era tan gran. La segona és que en els anys seixanta la literatura distòpica operava en un context on sí que hi havia alternatives. Encara que en l’àmbit literari la utopia política ja estava de capa caiguda, els hippies, el feminisme i els col·lectius del maig del 68 la mantenien viva al carrer. Avui això no passa. Hi ha moviments-flamarada com el 15-M o Occupy Wall Street, però la seva capacitat de transformació és molt limitada. Estem induïts per la sensació de què “no hi ha alternativa”.
Em planteja un escenari desolador. Una societat pot viure sense utopies?
Des de fa uns anys, s’està generalitzant la percepció de què calen utopies, perquè sense aquestes no avancem, ni som capaços d’idear nous reptes. Abans això era una advertència de quatre teòrics de biblioteca, però aquesta percepció s’està generalitzant en el món de la premsa, les ciències socials i la ciència-ficció. De mica en mica, estan apareixent propostes molt interessants en aquest sentit, com la Renta Bàsica Universal, l’economia circular, l’agricultura urbana, la ciutat dels quinze minuts… Comencen a brotar propostes d’historiadors, enginyers, sociòlegs i economistes que apunten a una resurrecció de la utopia política després de cinquanta anys d’absència. Però encara de forma molt modesta.
Els obrers del segle XIX vivien en condicions més precàries que les nostres i creien en un futur millor.
Completament d’acord. Els nostres avantpassats van haver de superar moments més durs que nosaltres (dues guerres mundials, la grip espanyola, el Crack del 29, la bomba atòmica…), amb menys mitjans i van construir utopies. Viure temps difícils no és una excusa per no crear utopies i produir únicament distopies. En aquest moment, hauríem d’estar imaginant futurs millors que el present, on fossin protagonistes les energies alternatives, la Renta Bàsica Universal, l’automatització de les tasques més dures, la supressió del patriarcat, la nova planificació urbana, la protecció de la biosfera i coses semblants. I no estem fent-ho. Imaginem malsons per vendre sense parar, sense complementar-los amb utopies que indiquen com canviar les coses.
Parla de societats perfectes?
No, en absolut. Per experiència sabem que perseguir paradisos de la perfecció és molt perillós. Avui ser utòpic significa imaginar societats futures que, encara que són millors que la nostra, es troben plenes d’imperfeccions i conflictes. La noció d’utopia designa, en aquests moments, un procés de millores successives sense una meta predeterminada, no un estat de perfecció en el qual tots els problemes han desaparegut.
Quins valors haurien de marcar les utopies de la postmodernitat?
El primer valor és la llibertat; un concepte avui saquejat, instrumentalitzat i distorsionat perquè tothom se’n considera defensor. Les utopies del passat, obsessionades per la planificació, per la igualtat i l’harmonia, van pecar de no deixar espai a la llibertat. Per exemple, en la utopia de Thomas More del 1516 un havia de demanar permís per viatjar i si et trobava fora de l’espai que tenia decretat era castigat. El segon valor és la igualtat, molt lligat a la llibertat. Perquè tothom pugui gaudir de la llibertat ha de tenir un habitatge i uns ingressos dignes, uns serveis socials accessibles i de qualitat, etc. Les persones socialment excloses mai podran ser lliures. No hi ha llibertat sense igualtat, i al contrari. Finalment, destacaria el valor de la pluralitat. Les utopies tradicionals, aquelles que es van escriure fins als anys seixanta del segle XX, prioritzaven la igualtat, la unitat i la homogeneïtat. Van ometre la importància de la diversitat i la riquesa de la diferència, que no tenen perquè excloure la unitat d’acció ni la priorització dels interessos comuns. En la Trilogia de Mart, de l’escriptor de ciència ficció nord-americà Kim Stanley Robinson, es veu com la vella idea d’utopia, que la identifica amb la defensa d’una societat harmònica i unidimensional, ha de ser superada en favor d’una societat plural que sap extraure coses positives de l’enfrontament i la pluralitat.
La visió de la utopia com un lloc estàtic on tot va bé es troba obsoleta. Aquest concepte d’utopia és un caramel enverinat que ja no ens representa.
Fa uns mesos, en una entrevista a El País l’escriptora Margaret Atwood deia que el segle XIX va ser el segle de les utopies, “el XX va ser el segle de les distopies (…) i el segle XXI les utopies tornaran perquè haurem d’imaginar com salvar el món”. Comparteix aquest pronòstic?
Potser. En aquest moment, sense voler, et vas trobant amb petits projectes o manifestacions que et fan pensar que potser sí. Al País Basc, per exemple, hi ha una editorial que publica exclusivament microutopies —textos que proposen canvis en aspectes concrets—, i a Barcelona hi ha la Fundació Asimov que organitza un concurs anual de relats utòpics. També hi ha economistes premiats que estan escrivint sobre models econòmics de transformació (Paul Krugman, Joseph Stiglitz, Paul Mason), i en el món de l’enginyeria i l’activisme hi ha tota mena de propostes respecte al medi ambient… És un calidoscopi de coses que des de fa deu anys estan començant a passar.
Però la paraula utopia continua desprestigiada. Segurament a aquests economistes de renom avui no els fa gaire il·lusió que els qualifiquin d’utòpics.
Totalment d’acord. Ells segurament no es qualificarien així. Saint-Simon i Charles Fourier —pilars del Socialisme Utòpic— també odiaven aquesta paraula. Jo penso, malgrat tot, que aquests economistes són utòpics en el bon sentit de l’expressió; proposen mesures transformadores de futur que per al gran públic són impossibles de realitzar. No són predicadors de somnis irrealitzables, sinó estudiosos de mesures perfectament viables que tenen la peculiaritat d’aparèixer cinquanta o seixanta anys abans de temps.
Abans ho apuntava, certes utopies també poden ser perilloses.
La utopia es continua comparant amb un canvi global radical que passa de cop i volta. Però la utopia no és només això; també és el conjunt de mesures concretes que s’han anat solapant i millorant la societat a poquet a poquet durant els últims segles (l’educació pública, el sufragi universal, la prohibició del treball infantil, la igualtat de drets entre els sexes, el matrimoni gai…). La visió de la utopia com un lloc estàtic on tot va bé es troba obsoleta. Aquest concepte d’utopia és un caramel enverinat que ja no ens representa. Va complir un paper fonamental, però avui ens sembla més distòpic que utòpic.
