Vilaprivada i Vilapública

Imaginem dos barris d’una mateixa ciutat, Vilaprivada i Vilapública. Originàriament, tots dos eren barris obrers i referents dels moviments socials d’esquerres. Actualment, comparteixen una població heterogènia formada per famílies autòctones barrejades amb fills d’immigrants i per noves immigracions vingudes del sud i del nord. També disposen d’una renda per càpita similar amb índexs baixos d’atur, fracàs escolar i desigualtats socials. La majoria de la gent pertany al que n’anomenem generalment classe mitjana. 

Fins aquí arriben les similituds. A Vilaprivada, s’ha imposat un model de desenvolupament urbà extensiu format per inacabables fileres de cases unifamiliars amb piscina privada i blocs poc alts sense baixos comercials, amb carrers amples i un disseny racional que recorda una perfecta teranyina a vista d’ocell. Des de dalt, es pot veure un cotxe a la porta de cada casa o garatge que els veïns fan servir diàriament per desplaçar-se, tant per anar a treballar com per accedir als escassos comerços del barri, concentrats en el nucli de la teranyina. A Vilapública, ben al contrari, predominen els blocs de pisos més alts, amb locals a sota on s’han instal·lat comerços de proximitat. Hi ha pocs cotxes perquè el disseny urbà ha estat presidit per l’estratègia dels quinze minuts, molt de moda darrerament: facilitar que els serveis i les necessitats quotidianes, com ara les escoles, les botigues, l’habitatge, la feina, l’atenció mèdica i els espais recreatius estiguin a una distància accessible a peu o en bicicleta de quinze minuts aproximadament.

Els veïns de Vilaprivada tenen accés amb cotxe a escoles i clíniques privades de tota la ciutat. En general, fan la vida social fora del barri, tant per comprar (excepte les petites compres d’urgència) com per anar a la feina i gaudir d’espais d’esbarjo. A Vilapública, en canvi, no els cal sortir del barri per accedir als equipaments socials, ja que gaudeixen d’escoles i hospitals públics i una xarxa també pública de casals de joventut, poliesportius (amb piscina pública), centres per a la gent gran, biblioteques i fins i tot una universitat popular. A Vilaprivada no disposen d’aquests equipaments al barri perquè paguen menys impostos municipals i presumeixen que, amb aquest estalvi, poden triar espais més selectes de la ciutat per satisfer la necessitat de serveis. 

El desenvolupament urbà dels dos barris ha generat amb el temps comportaments socials diferents. A Vilaprivada, se senten orgullosos de la seva privacitat i llibertat d’elecció. Molts han comprat fins i tot un segon vehicle. Fa poc, el regidor del barri ha intentat afegir un carril bici a la xarxa viària de la teranyina amb l’oposició frontal de bona part del veïnatge, temorós de les restriccions a la seva vital mobilitat motoritzada. Per altra banda, a Vilapública se senten cofois de la vida comunitària del barri, tot i que de vegades envegen certes exclusivitats pròpies dels serveis privats. Una altra diferència és que, mentre que els veïns de Vilaprivada competeixen per accedir als serveis de pagament que els permeten sentir-se una classe social amb aspiracions, els veïns de Vilapública semblen conformats amb la discreta i poca ambiciosa felicitat que proporciona compartir nombrosos espais comuns.

Els dos barris representen models diferents de prosperitat i comunitat, dos models amb pros i contres que cada ciutadà interioritza a partir dels seus valors preponderants. Cal dir, però, que els valors no són com el pal major d’un vaixell, aparentment fix, sinó que són el vaixell mateix, que es desplaça i canvia de rumb amb el vent. I si aquest promou l’individualisme, com a Vilaprivada, els nostres valors l’acompanyaran sense adonar-nos-en. A ningú li hauria d’estranyar que a Vilapública continuïn guanyant les esquerres mentre que a Vilaprivada s’imposin els partits liberals i de dretes.

On voldria viure, vostè?