Feia el primer curs a Comunicació Audiovisual, a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan Michael Moore va estrenar el seu famós documental Bowling for Columbine. No recordo el mes exacte, però sí que la Rosa María Palencia, qui anys després va dirigir la meva tesi doctoral, ens va dir: “Aneu a veure-la!”. Així, en imperatiu d’imprescindible. Recordo que hi havia cua al carrer per entrar als Verdi. Mai no he tornat a veure res igual per un documental… Recordo l’impacte que em va generar aquella pel·lícula sobre la massacre del 1999 a l’institut de Columbine, a Colorado, on dos joves, Eric Harris i Dylan Klebold, que finalment es van suïcidar, van assassinar 14 estudiants i un professor. 24 persones més van resultar ferides.
El documental es va convertir en un al·legat contra l’ús d’armes als Estats Units i el seu impacte en la violència a les escoles i contra la cultura de la por que la sustenta.
–Nou Mèxic, 1999. Araceli Tena, de 13 anys, mor en disparar-se l’arma de l’atacant accidentalment.
–Mount Morris, Michigan, 2000. Un nen de 6 anys roba l’arma del seu oncle, la porta a l’escola i dispara i mata la seva companya Kayla Rolland, també de 6 anys.
–Santee, Califòrnia, 2001. 2 menors morts i 13 persones ferides.
–Cool Spring, Minnesota, 2003. 2 estudiants de 14 i 17 anys, Freshman Seth Bartell i Aaron Rollins, són assassinats per un altre company.
–Red Lake, Minnesota, 2005. 10 persones mortes, entre les quals hi havia 5 estudiants i l’agressor, de 16 anys, i 5 persones més ferides. L’assaltant portava diverses armes de foc.
–Hillsborough, Carolina del Nord, 2006. 1 mort (el pare de l’atacant) i 2 ferits a l’escola. L’arma es va encallar i va evitar la massacre que el jove de 19 anys tenia prevista.
–Bailey, Colorado, 2006. 2 persones mortes (Emily Keyes, de 16 anys, i l’atacant, de 52) i 6 persones més ferides.
–Cazenovia, Wisconsin, 2006. Un estudiant de 15 anys va dur una escopeta i una pistola a l’escola secundària Weston, on va disparar el director, que va morir poc després per les ferides.
Des del 2007 fins al 2019, hi ha hagut 35 atacs més amb armes de foc en centres educatius d’Estats Units. Després de la pandèmia, van venir els tirotejos d’Oxford, Michigan, el 2021, amb quatre persones mortes i vuit ferides; els de Washington D. C., Uvalde, Saint Louis i Charlottesville, en un fatídic 2022 que va acabar amb un balanç de 29 morts i 29 ferits.
Enguany, s’han produït quatre atacs més en centres educatius, amb un resultat de tretze morts i dotze ferits; el darrer a Nashville, Tennessee, el passat 27 de març. Tant de bo aquest punt fos un punt i final. El dret a posseir i portar armes de foc no hauria d’estar per sobre del dret a educar-se en un entorn lliure de violència.
Des de Columbine fins a la data de finalització d’aquest text (12/04/2023), als Estats Units hi ha hagut gairebé una seixantena d’atacs en centres educatius, més del 95 per cent comesos amb armes de foc. En aquests atacs han mort unes 255 persones (alguns agressors inclosos). Més de 300 van ser ferides… Massa dolor i cap resposta que posi fre a aquesta xacra. Al contrari, la disbauxa ha continuat: després d’Uvalde, Texas, l’any passat, el Congrés de l’estat d’Ohio va reaccionar aprovant una llei que permet al personal escolar portar armes al centre educatiu. Combatre la violència amb violència en nom de la llibertat, d’una llibertat garantida i reconeguda a la Segona Esmena de la Constitució federal que passa per sobre del dret humà a la vida, a la llibertat i a la seguretat.
No disposo d’espai per discernir quines nocions de llibertat es posen sobre la taula a l’hora de defensar mesures efectives de control d’armes, envers els qui enarboren la seva llibertat individual per sobre de la llibertat presa a totes les ciutadanes que han de normalitzar la por –o probabilitat– d’una mort per arma de foc en comptes d’un sentit de seguretat basat en tots aquells valors que, precisament, s’haurien de reforçar a l’escola.
