Aquest mes, concretament el passat 22 de maig, jutges i fiscals de tot l’Estat van aturar les ciutats de la justícia en protesta per les seves condicions laborals i per demanar una major autonomia i independència dels seus òrgans de govern. Una vaga que s’ha observat com una estocada interna a un sistema que en els darrers mesos només ha rebut reiterades crítiques, generades bàsicament a partir de dos casos: la sentència de La Manada i la causa del jutge Pablo Llarena contra els polítics catalans acusats de rebel·lió. Si fins ara la justícia espanyola era acusada d’ extremadament lenta, poc eficaç i preventiva, de basar el concepte de justícia específicament en l’aplicació de la llei i de tenir poc en compte els aspectes més humanístics, de ser freda, tecnificada i poc comprensible pel gran públic… actualment, després d’aquestes dues polèmiques, les dues crítiques –no precisament noves– que han adquirit més força són la manca d’independència i l’aplicació d’una visió del dret masclista.
Segons la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) sobre la confiança dels espanyols respecte les seves institucions de juliol del 2016 –no se n’ha fet cap més perquè entre la llista d’institucions hi ha la monarquia-, el poder judicial obté un 3,91. Un clar suspens que en el context actual sembla una nota sobredimensionada. Si partim de la idea que la societat espera de la justícia capacitat per resoldre de manera eficaç i eficient els conflictes, perquè tots desitgem una societat pacífica: quin futur es preveu per a una societat que no confia amb la justícia? Albert Camus deia: “Si l’home fracassa en conciliar la justícia i la llibertat, fracassa en tot”.
En el sistema judicial, els magistrats són l’element clau. Encara que sembli una frase tòpica, és cert que la vida de l’acusat està a les seves mans; sinó pensin en tots aquells que sense haver rebut sentència estan en presó preventiva. Fa anys, pocs ciutadans eren capaços de citar el nom d’un jutge; avui són protagonistes de titulars de diaris. Segons un estudi del Fons Econòmic Mundial de setembre de 2017, el grau d’independència judicial d’Espanya (4,2) se situava al nivell de Botswana i molt lluny de Finlàndia (6,8), Nova Zelanda (6,7), Noruega (6,6) o Suïssa (6,5). Els òrgans de govern de la justícia no tenen l’autonomia desitjable –ho reconeixen alguns organismes internacionals i els propis jutges i fiscals que han secundat la vaga–. Però, i els jutges? Són capaços de deixar els seus prejudicis i la seva ideologia fora de la sala? És una utopia la independència judicial? Si ho és, qui jutja els jutges? I, per tant, la justícia és justa?
