Quan tenia 14 anys, Paul Auster va anar de campaments al nord de l’estat de Nova York. Eren al mig del bosc quan hi va haver una tempesta i tot el grup va córrer a refugiar-se cap a una clariana. Van haver de passar per sota d’un filferro espinós i, quan el noi que anava davant seu passava per sota, li va caure un llamp i va morir.
Auster no se’n va adonar, el va arrossegar fins a la clariana i el va intentar despertar fins que va descobrir que els llavis se li havien tornat de color blau. Aquell noi que caminava davant seu estava viu i, just després, ja no. Tot pot canviar en un instant. Un segon més tard, un metre més enllà, un moviment inoportú i el mort hauria estat ell.
L’anècdota, explicada diverses vegades per ell mateix, li va fer prendre consciència de com l’atzar pot canviar una vida. Una experiència traumàtica que va arrossegar sempre: cada dia, quan es llevava, Auster donava les gràcies que l’atzar hagués evitat que el llamp li anés a ell.
Tot i que no li agradava que el consideressin com l’escriptor de l’atzar, les casualitats eren un element recurrent en les seves obres. De fet, deia que no escollia els llibres que escrivia, sinó que eren els llibres que l’escollien a ell. Nascut a Newark, en una família d’immigrants jueus d’origen polonès, quan era petit la seva àvia li va regalar sis llibres amb les històries de Robert Louis Stevenson, que van ser la porta d’entrada a la literatura. Amb 12 anys va començar a escriure a mà les seves pròpies històries. Anys després encara ho feia igual. Auster no tenia ordinador i escrivia els textos amb paper i bolígraf i després els passava a net amb una màquina Olympia.
“No li agradava que el consideressin com l’escriptor de l’atzar. Però no escollia els llibres que escrivia, sinó que els llibres l’escollien a ell”
El més europeu dels escriptors nord-americans, cronista d’un Brooklyn fictici més real que el de debò i apassionat del beisbol, les històries imprevisibles d’Auster van retratar abans d’hora el segle XXI, un temps en què la realitat sembla una ficció i les ficcions són molt reals i tots som personatges a qui la vida se’ns pot capgirar en un instant. Una època en què, a vegades, persones que es diuen Paul Auster i viuen a Nova York escriuen llibres i reben trucades confonent-los de persona, sense saber si allò és realitat o ficció. Com en un conte, Auster va anar deixant a les seves novel·les trossets de la seva vida, com si fossin molles de pa que cal anar resseguint. No devia ser casualitat que el protagonista de la seva última novel·la fos un home al final de la vida que mira enrere amb nostàlgia.
Amb els anys, va haver d’aprendre que els llamps, sobretot els metafòrics, a vegades també cauen a prop. Fa pocs anys li van diagnosticar un càncer de pulmó i va començar el tractament. Segons va dir la seva dona, la també escriptora Siri Hustvedt, la parella es va traslladar a viure a Cancerlàndia, un país “confús i traïdorenc” molt més gran del que es pensaven. Auster havia arribat a Cancerlàndia quan acabava de perdre un fill i una neta. Ruby, de 10 mesos, va morir després de prendre accidentalment heroïna i fentanil del seu pare. Acusat d’homicidi imprudent, Daniel Auster va morir mesos després d’una sobredosi.
Va escriure fins al final, amb la salut molt deteriorada i la mà tremolosa. Superant les dificultats, els últims dies apuntava notes per al seu nét de quatre mesos Miles, evidentment a mà. Van ser les últimes paraules que va escriure. El 30 d’abril, Paul Auster es va quedar per sempre a Cancerlàndia.
