Mentre feia els meus estudis de llicenciatura en psicologia, vaig comprendre que la normalitat psicològica consistia a ser capaç de resoldre, poc o molt, les dificultats de l’entorn i de les relacions, sense perjudici ni per a un mateix, ni per als altres.
En aquell moment em va semblar una definició prou evident, aspecte que avui requereix molts més matisos. Tot i que estarem d’acord en l’esperit de la declaració, que no és altre que la llei d’or de no fer als altres el que no voldries per a tu mateix, la forma de resoldre les dificultats de l’entorn i de les relacions suggereix una alta capacitat d’adaptació i de flexibilitat. I aquí s’esdevé el dubte: ens hem d’adaptar als entorns que vivim, si contenen dosis alarmants de toxicitat, rendiment excessiu i la sensació que cadascú va la seva? On són els límits? Hem d’aguantar perquè és el que toca? Hi ha marge per a altres estils de viure allunyats del sistema? Qui és que decideix, al cap i la fi, el què és normal i el que no?
Una senzilla definició de normalitat la trobem en el seu origen llatí: qualitat relativa a la regla que estableix acció, modus o grandària. Hi ha regles que s’estableixen per decret, norma, llei o imposició. Però vet aquí que també hi ha un altre fenomen que consisteix en la “normalització”, és a dir, aspectes no legislats, però que esdevenen norma o acció col·lectiva. Per exemple, viure subjecte a un rendiment constant no està escrit enlloc, però molta gent, quasi tothom, ho practica fins al punt de considerar que no té temps per a res.
Ara, tot d’una, hem d’incloure les xarxes socials a la nostra vida. No hi ha cap llei que ho exigeixi, però molta gent està convençuda que si no apareix a l’aparador social és que no existeix.
Què pretenc dir amb aquests exemples? Que el problema no és la normalitat, sinó la normalització. Dit d’una altra mena, la generació inconscient de realitats que es van assumint com a certes perquè representa que són practicades per la majoria de la gent. I un cop acceptades es viuen com a “normals”, com si haguessin existit tota la vida.
El llenguatge es fa partícip d’aquesta normalitat, que en realitat és una normalització. “El món és com és”, “la vida és així, què hi vols fer” i sobretot allò de “són els temps que ens han tocat viure”. Totes aquestes expressions consoliden com a fet normal allò que sempre podria ser d’una altra manera. Allò que és normal aquí és una anormalitat en un altre lloc.
D’aquesta manera entenem que les regles que governen les nostres vides són generades o bé externament —com són les lleis— o bé internament a través de l’assumpció de pràctiques que es posen de moda, estimulades per personatges influents o amb capacitat de marcar tendències, i degudament amplificades pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, i que finalment esdevenen aspectes culturals. Ningú ens mana que les seguim, enlloc està escrit que la vida hagi de ser així, no obstant això, la majoria de la gent normalitza aquestes pràctiques, les interioritza; per tant, les viu com a normals.
Aquest punt és rellevant perquè hom creu que el viure consisteix a fer allò que fa tothom, i si ho fa tothom per alguna cosa deu ser, és a dir, és més veritat, és més real que no pas allò alternatiu, allò que pensen quatre lletraferits, o quatre estrafolaris que probablement s’alineen amb aquells que tot ho neguen. Bona prova en vam tenir amb el tema de la vacunació a causa de la Covid.
Arribats a aquest punt, tornem a les preguntes de l’inici. Fins a quin punt ens hem d’adaptar als entorns que vivim? On es troba la mesura entre adaptar-nos i fer la nostra? Normalitzar els costums del nostre entorn, ens fa viure més còmodes i sense gaire conflictivitat. És millor, doncs, ser un més de la colla? Fins a quin punt tenim prou esperit crític per distingir-nos del que es considera com a normal?
A moltes persones els angoixa sentir-se rebutjades. No ser prou bones als ulls dels altres. Temen sentir-se assenyalades, passar vergonya o sentir culpa. No hi ha altra manera d’evitar-ho que acollir-se a una vida d’autoexigències i sobretot de normes morals. Necessiten controlar la seva conducta per tal que els altres no en parlin malament, ben al contrari, siguin “ideals” per la seva capacitat esforçada d’adaptar-se als costums del seu entorn.
A l’altre extrem trobem les persones que, al contrari de les anteriors, temen ser massa iguals que la resta de la gent. Els agrada ser vistes als ulls dels altres com a molestes, indignades, rebels, contraculturals. Necessiten evidenciar les costures del sistema i les seves contradiccions. No presenten cap alternativa que no sigui qüestionar-ho tot i imaginar un nou món.
Entre tots dos extrems, hi ha la capacitat de discernir sobre els límits de la nostra adaptació i la nostra rebel·lia. Això vol dir disposar d’una brúixola interior que ens indiqui l’espai que volem ocupar entre la nostra vida i la vida en comunitat. Dit d’una altra manera, fins a quin punt volem normalitzar el que se’ns ofereix des de l’exterior i fins a quin punt hem d’obeir la nostra pròpia crida.
“La normalitat no vol dir adaptar-se a totes les regles plenament, sinó decidir fins a on estem disposats a assumir-les. No hauríem de confondre les veritats normatives, amb les veritats interiors”
No és però un plantejament dualista, sinó integratiu. No és triar un extrem o l’altre, sinó entendre que el normal a la vida és que oscil·lem entre el jo i el tu, entre el jo i el nosaltres. Oscil·lar vol dir que en cada situació ens mourem més cap a un cantó o cap a l’altre sense arribar mai als extrems. Tampoc ens servirà trobar allò que en diem el punt mitjà. Entre el fred i la calor no hi ha un punt mitjà estable, sinó relatiu. Ens anem ajustant segons les necessitats.
Per a mi, doncs, la normalitat vol dir la capacitat d’ajustar les expectatives pròpies amb les que m’exigeix l’entorn. La capacitat, tanmateix, de distingir el normal de la normalització. Vol dir que no cal assumir allò que ens presenten els grans paradigmes com la ciència, la política, l’economia o la religió. Però per això cal prèviament definir-se a un mateix. Cal que tinguem clar el que volem, o si més no, el que no volem. Quan ens definim, estem posant límits a l’exterior.
Moltes persones, però, renuncien a aquest exercici perquè el més senzill, pràctic o còmode és que la seva vida sigui reglada des de fora. No s’han de preocupar de res més que d’interioritzar, normalitzar, el que els imposa l’entorn.
Una de les lectures que per mi ha estat inspiradora pertany al Dr. David R. Hawkins. Llegia no fa gaire aquest text: “La relació òptima amb el món és ser en ell però sense ser d’ell”. Em sembla una bona manera d’arrodonir aquesta reflexió sobre la normalitat. Som al món i per tant ens afectarà, poc o molt. Alhora no pertanyem al món, perquè som de la vida i no d’una manera d’organitzar-nos.
La normalitat no vol dir adaptar-se a totes les regles plenament, sinó decidir fins a on estem disposats a assumir-les. No hauríem de confondre les veritats normatives, amb les nostres veritats interiors, fruit del nostre sentit a la vida i de la voluntat de viure realitzant-nos tal com som, amb tot el que implica ser singular. És un risc, potser una aventura. En tot cas una aspiració a la qual no hauríem de renunciar per voler interioritzar un món que no hem decidit, però del qual no ens podrem despendre.
Xavier Guix és llicenciat en Psicologia (UOC) i màster oficial en Pensament Contemporani i Tradición Clásica (UB). El seu darrer llibre és El problema de ser demasiado bueno (Arpa Editores).
