Només, només entre cometes, és clar, fa 170 anys que al Delta de l’Ebre cultiven arròs. 170 anys. Tot plegat, unes quantes generacions, per molt que poguéssim imaginar-nos que els ibèrics que vivien aquí -els ilercavons- ja havien après el cultiu d’aquest aliment bàsic de la nostra alimentació. Doncs no, resulta que no. (De fet, en aquella època del Delta de l’Ebre actual només n’existia la meitat i encara gràcies i no és fins fa poc -de fet, fa cent anys clavats- que aquest accident geogràfic va agafar la forma que té actualment).
Encara més: resulta que això de conrear arròs, que ara tenim tant associat a aquestes terres, com si fos quelcom ancestral, es va fer “per error”, en la millor línia del que senyor que va inventar els Pòstits: com un benefici no pensat, no planificat, no projectat prèviament, sinó que apareix de forma espontània. Sí, sí. No és que es fes arròs històricament per la influència aràbiga -“ja se sap, allà l’Ebre són mig moros”, diu la vox populi- ni res que hi tingui a veure. Es va fer arròs perquè va sortir l’oportunitat de fer-ne. I es va veure que podia ser un bon negoci. Punt.
Es veu que, per tal d’aconseguir fer navegable l’Ebre en el seu tram final (i donar així una sortida al mar a Tortosa, ciutat puixant, en aquell moment) es van construir una sèrie de canals. Quan més o menys semblava que s’havia aconseguit l’objectiu, parcialment, va resultar que l’arribada del tren ho va capgirar tot: la tecnologia havia superat la lògica del transport marítim, de manera que el projecte havia deixat de tenir sentit.
Total, que els pagesos de la zona es van trobar amb uns canals de navegació que ningú usaria i van pensar de convertir-lo en canals de rec que, convenientment drenats per tota la zona, podrien esdevenir una instal·lació perfecta per a produir arròs, en el qual els veïns del sud -els valencians- sí que estaven especialitzats, però no pas ells. Finalment, va ser a la primavera de 1859 quan es va començar a fer arròs pel voltant del Canal de Navegació que anava de La Ràpita a Amposta. I va començar la història que nosaltres coneixem i ens pensem que va néixer amb el Big Bang, pràcticament. Una història feta amb tecnologia, artificialment, malgrat que ara atribuïm al Delta l’adjectiu de natural i antediluvià. No és veritat.
Absolutitzem les coses. Mitifiquem les tradicions. Donem categoria d’històriques a coses que en realitat no ho són. Ens muntem pel·lícules esquemàtiques per composar-nos una realitat del món comprensible per a nosaltres mateixos sense que responguin a la realitat. Imaginem conspiracions èpiques, llegendes màgiques, consecutivismes totals… I al final resulta que el món està fet en gran part degut a l’atzar, sense una planificació prèvia, sense un guió escrit abans de començar. És clar que el món es pren, també, perquè alguns van prenent decisions, però moltes vegades aquestes tenen un gran component d’aleatorietat. Ho hem de tenir clar per entendre que la història, que sovint és molt més recent del que podia semblant, l’anem construint, desordenadament, entre tots i que tots tenim el dret a dir-hi la nostra.
