No en tenim ni idea, ni de perquè està passant el que està passant, ni d’on prové el que està passant i molt menys de les possibles conseqüències en relació al que està passant. No sabem res. Per què no ho admetem? Estem a la inòpia (no en va, el número de maig de Valors l’hem titulat ‘la societat de la incertesa’), a la intempèrie, sense GPS per guiar-nos cap a l’horitzó. Sense saber com gestionar ni professionalment ni familiarment ni socialment ni laboralment això que en diuen la “nova normalitat”, a la qual tampoc hem arribat, de fet. Estem en trànsit cap a no se sap on. No sabem què fer-ne, del Coronavirus, com situar-nos-hi. Quan més avança la desescalada, el desconfinament, per un costat sembla que recuperem normalitat (no “la normalitat” però sí “normalitat”) anterior a la pandèmia… i per l’altra tot el contrari; res és exactament com recordàvem. No us passa, a vosaltres?
Ara bé, com que les dinàmiques de producció de continguts segueixen sent les mateixes que abans del Coronavirus -els diaris segueixen sortint cada dia (i està molt bé que així sigui, atenció)- és el moment idoni perquè filòsofs, politòlegs, sociòlegs, economistes i pensadors en general llencin una gran frase, una gran tesi, ben èpica, ben punyent, que en el cas que es demostri certa ja es procuraran de recordar i que en el cas que errin -el més probable- ningú recordarà, perquè igual que les paraules se les emporta el vent, també els fulls de diari l’endemà de ser impresos (i per tant un cop ja no són vigents) acaben sent reusats per embolicar-hi entrepans. Així de cru.
Amb tot plegat estem generant hipòtesis, prediccions i escenaris de futur per sobre de les nostres capacitats analítiques reals. La fi del capitalisme i de la globalització. Una nova societat, amb pautes de consum i de valors diferents a la que teníem fins ara. Una nova època, que no tindrà res a veure amb la que hem viscut fins ara. “El món després del Coronavirus”… No dic que no pugui ser així, que realment pugui esdevenir-se un gran canvi -jo mateix vaig menysvalorar-ho inicialment- però tenim la certesa que realment hi haurà un abans i un després, en el sentit que apareixerà als llibres d’història ressenyat com a tal? No, és clar que no la tenim.
També és veritat que hi ha alguna veu que diu que no canviarà absolutament res o d’altres que afirmen que tot plegat consolidarà el sistema imperant (recordin que l’empresa que més guanya amb la situació que vivim és Amazon, que tant reparteix paquets físicament amb el que sigui dins com distribueix sèries i pel·lícules a través de la seva plataforma virtual amb la qual ens entretenim).
Què voleu que us digui, no ho sé. Suposo que “ni tan tanto ni tan poco“. També havien de canviar moltes coses, després de la crisi del 2008, oi? I al final, no ens vam quedar amb la sensació que tot havia quedat de forma molt semblant, en les formes de guanyar-nos la vida, amb la distribució dels horaris, amb els rols que cadascú interpreta? (Una de les poques coses que recordo que hagin canviat des de llavors -sempre hi penso- és la superació de la vergonya social per la qual quan anàvem a un restaurant i no ens acabàvem el plat, no demanàvem que ens l’empaquetessin per tornar a casa. Des de llavors ho fem. Però poca cosa més).
També és veritat que -he llegit aquest cap de setmana- hi ha qui recorda que les grans transformacions de la societat venen més per fenomens naturals que no pas per crisis polítiques o econòmiques. Han estat les grans fams, els grans episodis de catàstrofes naturals, els esdeveniments inesperats i no provocats per l’home el que han fet virar el curs de la història, sovint. Vaja, que hi ha tots els arguments per pensar una cosa i, al cap de deu minuts, exactament l’oposada i estar convençut de tenir la raó, en els dos moments. Un autèntic xou conceptual.
Ja ho veurem, tot plegat. Sí, dic “ja ho veurem” i “no ho veurem” ni demà ni demà passat; no serà ni d’aquí un any ni de dos, que ho veurem. Potser d’aquí cinc o deu, ens en podrem adonar, de si realment han canviat gaires coses… De moment, menys fabular i més tocar de peus a terra. I més admetre que estem absolutament perduts, tots plegats. Tanta por ens fa admetre-ho? Potser aquest sí que seria un gran canvi que podríem acceptar entre tots: hi ha moments en què estem absolutament sobrepassats i perduts. I aquest, d’això no en tinc cap dubte, n’és un.
