La idea que petits canvis poden generar efectes notables es popularitza àmpliament per reivindicar la importància dels hàbits. James Clear, en la seva obra de 2020, argumenta que sobrevalorem factors com ara la motivació o el talent, i que l’habilitat per establir hàbits nous o per trencar amb els vells és tan important o més. Altres autors, procurant precisar què és un hàbit, han plantejat el que anomenen la “regla 21/90”, segons la qual, si repetim el comportament que ens hem fixat com a meta durant 21 dies, podem considerar que hem adquirit un nou hàbit i que, si arribem a 90 dies, aquest hàbit ha passat a ser part del nostre estil de vida.
És clar, aquestes consideracions pròpies dels llibres d’autoajuda no sembla que tinguin res a veure amb temes pedagògics i, encara menys, amb la qüestió de l’inici de l’any escolar. Però en realitat són pertinents, ja que també en la pedagogia dels valors o de la moralitat, en les darreres dècades, han cobrat força diferents enfocaments que se centren en la promoció de les virtuts o en la formació del caràcter. Això implica recalcar la importància de conrear diverses rutines, rituals o tradicions, no només pels seus beneficis per a la personalitat o l’individu, sinó també pels beneficis per al col·lectiu o la comunitat de la qual es forma part. De fet, l’etimologia de moral prové de ‘mors’, que era el nom que els romans donaven als costums o usances dels seus ancestres. Avui dia ja no es parla gairebé dels costums, sinó més aviat de les “institucions”, que moltes vegades associem amb regles i organitzacions formals, encara que sovint les institucions “informals” o procediments habituals, encara que no siguin obligatoris o no estiguin regulats per escrit, resulten també molt importants.
Per descomptat, res d’això implica que en una societat moderna i democràtica no es puguin criticar o ajustar de forma participativa les regles o procediments, quan hi hagi bones raons per fer-ho, o davant de circumstàncies de força major. Però el que ha passat entre nosaltres amb l’inici del calendari escolar —que s’ha convertit en una polèmica que, en comptes de resoldre’s, sembla que es reedita any rere any— és tot el contrari del que les ciències pedagògiques i socials assenyalen com a desitjable. I l’evidència d’això es troba a la vista entre els comentaris a la notícia, a les xarxes socials, ja que el que hi abunda no són precisament arguments tècnics, ni dades rigoroses, sinó més aviat desqualificacions o acusacions de tota mena: que els docents són uns ganduls, o els representants uns còmodes, que els polítics no entenen res, i coses per l’estil. Sembla que, en comptes d’aconseguir una participació entusiasta o constructiva, el que s’està acumulant és cansament i ofuscació.
Així doncs, tot i que la proposta de canviar la data d’inici del curs a Catalunya aborda importants preocupacions pel que fa al temps de preparació i pretén comprometre els diferents agents implicats en el procés de presa de decisions, també planteja interrogants sobre la suficiència dels canvis proposats i la seva amplitud i impacte en el sistema educatiu. L’avanç cap a una data d’inici més fixa i potencialment menys controvertida sembla un pas en la direcció correcta, però serà important continuar avaluant la seva eficàcia i la satisfacció de totes les parts implicades un cop implementat.
Per tot això, més enllà dels pros i els contres de la data o el criteri que s’adopti en aquesta oportunitat, serà necessari fer un esforç extra per aconseguir acords i planificar a llarg termini. Per quants anys, exactament, seria capritxós dir que el que és fonamental és sortir del bucle en què hem acabat desembocant? Doncs altrament el que haurem “institucionalitzat” serà una incertesa tan innecessària, com educativa i socialment tòxica.
