Ja sé que el discurs dominant, a hores d’ara, és dir: “quin pal, una altra vegada eleccions”, “quin avorriment la campanya electoral”, “que pesats els polítics fent promeses que després no duran a terme”, “quin gasto de diners de forma absurda durant la campanya”… Però mireu, no, no hi combrego. Puc entendre alguns dels motius pels quals es diu tot això, però no em vull creure tota aquesta retòrica amarada de cinisme, que no sé massa on ens vol portar (abolim les eleccions?). I és que a mi, en realitat, em segueix semblant una autèntica meravella que n’hi hagin, d’eleccions.
Quin pal, diu, anar a votar (recordo que no és obligatori), una acció que requereix –en circumstàncies normals- màxim cinc minuts? Caram, abans que nosaltres molts s’hi han deixat la pell, per poder-ho fer, eh? Que són pesats, els polítics, repetint missatges? No sé si els repeteixen tant o és que només els escoltem per sobre… però en tot cas, molt bé: fiscalitzem-los, mirem el què han dit i repassem el que fan finalment, cantem-los les quaranta tantes vegades com calgui, enviem-los a la garjola quan calgui… Que s’hi gasten molts diners, en les campanyes? Si, és clar, i una part són de tots, de l’Estat, però sabeu què passa, oi, si només gasten diners els que en tenen molts? Doncs que molt probablement guanyaries les eleccions sempre aquests, perquè la capacitat de trametre el seu missatge seria abassegador…
Què volen que els digui, a mi m’agraden les eleccions i poder anar a votar. M’agraden especialment els dies d’eleccions, això que una mica en conya una mica en sèrio se’n diu “la festa de la democràcia”. Dec ser molt burro però encara trobo un acte absolutament revolucionari que hi hagi un dia, ni que sigui per una fracció de segon, en què tots els ciutadans estiguem igualats, en drets; un moment en els 365 dies l’any en què tots tenim els mateixos, bàsicament un: dipositar una papereta per una formació o altra –o en blanc, o no usar-la- i decidir qui governarà una ciutat, un país, un estat… durant un cert període de temps.
Instants abans de votar, si som un poder econòmic, mediàtic o polític o el que sigui, probablement representem el mateix poder que mil persones. O que deu mil. O un milió. Però si no tenim propietats, no tenim feina, estem desposseïts de gairebé totes les característiques que ens fan ser ciutadans… doncs resulta que podem votar igual que qualsevol altre. En el moment en què anem al col·legi electoral, agafem el sobre, posem un paper amb una llista –o blanc, o nul- i l’introduïm en una urna… en aquell precís moment valem el mateix que el senyor o la senyora que ens ha precedit a la cua i que el que vindrà després de nosaltres.
Tan se val si els meus estudis em faculten per tenir cent cops més de legitimitat que el que decideix el seu vot al mateix col·legi electoral, que es mira les paperetes com qui observa el que t’ofereix la dependenta de la peixateria quan hi acudeixes sense saber massa què triar. Tan se val si els meus ancestres fa 500 anys que viuen a la ciutat on voto i em penso que sóc qui sap què o si vam arribar del Marroc en fa deu i hem aconseguit nacionalitzar-los per poder votar just fa pocs dies. Els dies d’eleccions, la democràcia ens iguala, ens dignifica, ens allibera… ni que sigui durant uns instants.
Ah, i encara em deixava l’altra part encara és meravellosa. La diferència entre un supermercat i unes eleccions és que si vol, vostè, pot convertir-se en un dels productes –i no m’agrada dir-ho així- a adquirir. És a dir, que no només podem votar i sabem que la nostra tria valdrà exactament el mateix que la dels altres sinó que nosaltres també podem ser escollits. I qui aconsegueixi més vots –o és capaç d’ajuntar les formacions que més n’han tret-, serà escollit el qui governa una determinada comunitat durant un temps concret (molt poc temps, sí, amb capacitat insuficient, també, amb una influència molt petita davant els grans governs i poders del món, certament).
Sí, entre apocalíptics i integrats, jo sóc dels segons. Anava a acabar dient: “i recordin d’anar a votar el dia 26”. No, no, no els ho diré. Facin, en consciència, el que vulguin. Però a mi deixin-me anar a exercir el meu petit dret. Jo diria que no és cap fotesa, creguin-me.
Joan Salicrú és periodista i codirector de Valors
