La Marta Roqueta és una periodista de matisos. Defensa alguns valors associats a la dona, però no la condemna que alguns li fan per ser-ho. Critica l’apoderament de la dona i considerada l’home un aliat. Reflexions que algunes companyes feministes no compartirien amb ella. I és que el feminisme, com ella també reconeix, és plural i està carregat de debats.
Feminisme i feminitat. Han d’anar de la mà?
Aquest és un dels grans debats del feminisme. La feminitat és allò associat al gènere femení, a la dona, i, precisament, el feminisme, ha qüestionat fins a quin punt l’ideal de feminitat ha estat la principal font d’opressió de les dones. A la feminitat, tradicionalment, se li han associat uns valors, com la cooperació, la cura i tot allò referent a la necessitat de sostenir la vida, que han estat marginats. Per tant, ara, la discussió és: com tornar a posar tots aquests valors al centre del debat sense encasellar altre cop la dona? Per exemple, ara hi ha un gran debat sobre la maternitat.
Com defensar la conciliació sense alinear-se amb aquells que volen la dona a casa?Cal entrar al terreny en els matisos…
Sí, però ara la tensió entre feminitat i feminisme és difícil de gestionar. Personalment considero que en el moment que s’estableixen dos gèneres, el masculí i el femení, es crea una situació limitant pels individus, ja que se’ls associa a uns rols i a unes actituds pel simple fet de ser home o dona; també s’estableix una jerarquia –les coses associades a la masculinitat són millors a les coses associades a la feminitat–, etc. Per tant, jo reivindico recuperar tot allò vinculat a la feminitat, però que no esdevingui una gàbia per a les dones. Quan ets dona t’és difícil reivindicar la feminitat perquè se t’ha girat en contra durant molts anys.
Per tant, es pot ser femenina i defensar el dret de els dones…
Sí, és clar! De fet, què és una dona femenina? Algunes vegades, per exemple, la definim des de la negació. A moltes persones els costa imaginar una política femenina, perquè la feminitat ha ancorat a dona a la casa i als assumptes privats. Cal agafar els elements positius que hem associat a la feminitat i reivindicar-los. Al final, el rols de gènere no han de ser una cotilla o una imposició, sinó una tria personal de cada individu. I ningú ens hauria de jutjar segons el nostre gènere.
La celebració del darrer Dia de la Dona, el passat mes de març, es va considerar una jornada històrica. Sis mesos després creu que ha canviat alguna cosa?
Sí, han canviat algunes coses. A les xarxes socials, per exemple, hi ha hagut diverses campanyes #SerActriuEs, #SerPeriodistaEs o #SerAdvocadaEs que han treballat per mostrar les situacions de desigualtat que les dones pateixen en el seu àmbit laboral. També, en el Parlament de Catalunya s’ha presentat un Pla d’Igualtat de Gènere. Per tant, sí que s’han fet alguns passos.
Parlem de canvis profunds i de mentalitat o només canvis circumstancials?
Aquesta sempre és la incògnita que queda després d’una gran manifestació com va ser la del 8 de març. És cert que els canvis més estructurals demanen temps i picar pedra, però, en aquest tema la visibilitat també és important.
Algunes feministes asseguren que avui la lluita real és acabar amb l’anomenat micromasclisme. Hi estaria d’acord?
En el moment que les dones aconsegueixen una determinada igualtat en l’àmbit de la llei –encara que arrant de la sentència de ‘La Manada’ es pot qüestionar aquesta posada igualtat– molts principis feministes que fins ara s’havien negat són acceptats. Per això, ara cada vegada sí cal aprofundir més en aquells àmbits i actituds del dia a dia que fomenten la desigualtat. La bretxa salarial seria un exemple. Motes vegades ens pensem que senzillament una dona per fer la mateixa feina cobra menys, i és així, però darrera també hi ha altres qüestions: la conciliació laboral, d’educació de la dona, la infravaloració de aptituds femenines, etc.
Per quines vies s’ha de combatre aquest masclisme social?
Aquesta és la pregunta del milió! És una qüestió transversal. Un dels meus àmbits de treball és la cultura popular: les sèries de televisió, els còmics, els videojocs… La cultura és una de les formes que nosaltres tenim d’entrar a altres realitats i qüestionar-les; però, al mateix temps també, reforçar algunes dinàmiques: racistes, sexistes, capacitistes, etc. Per tant, a l’àmbit de la cultura s’ha de tenir molt en compte qui té veu i qui no en té.
Quin paper han de jugar les institucions en aquest canvi?
Les institucions podrien fer moltes més coses de les que fan. S’haurien d’aprovar mesures culturals, polítiques, institucionals… però també és un canvi d’actitud de nosaltres mateixes i, sobretot, de nosaltres mateixos. Hem de pensar que la desigualtat de gènere, com la resta de desigualtats, es basa en la discriminació de la dona, però també en el privilegi masculí. És com una hidra de dos caps. Quin és el problema? Si en talles un, queda l’altre. Doncs, moltes de les mesures que s’estan fent avui en diversos àmbits estan orientades a apoderar la dona –concepte que personalment em grinyola–, però no qüestionen el privilegi masculí. I això també és necessari. Els homes han d’entendre que per assolir la igualtat s’han de posar les piles.
Això vol dir que els homes haurien de tenir un rol important en el moviment feminista…
En una conferència sobre la lluita estudiantil a Sud-àfrica es preguntaven: quin rol han de tenir els estudiants blancs en la lluita dels estudiants negres? En aquest cas, ells (els estudiants negres) concebien l’altre (els estudiants blancs privilegiats) com un aliat, entès com aquell que pot aconseguir unes coses que tu no pots. Doncs, en el cas dels drets de les dones, jo també considero els homes com uns aliats, perquè ells poden arribar a uns espais que jo, com a dona, ara mateix no puc. Per exemple, els homes formen part d’uns grups de Whatsapp on les dones no hi tenim accés i ens aquests grups es fan bromes i comentaris sexistes. També hi ha institucions, polítiques o empresarials, altament masculinitzades, on les dones només hi tenen accés a través dels homes. Per mi els homes es poden dir feministes –aquest és un altre gran debat dins el moviment–, però han de prendre consciència de dos elements: ells són una aliats i, com a home, tenen uns privilegis que es poden evitar. Aquestes dues coses són bàsiques en aquest moment, encara potser més endavant, poden fer més coses.
Avui, ser feminista, suma o resta punts?
És una pregunta complicada perquè el discurs masclista es va adaptant. Jo sempre dic que les feministes més bones són les que estan mortes. Ara mateix molt poca gent o quasi ningú discutirà que les dones tenim dret a vot i la societat, en general, accepta la majoria de les reivindicacions feministes. Però, tot i així, les feministes encara són vistes com a transgressores, puritanes i histèriques. Les crítiques que reben avui les feministes són molt semblants a les que rebien les feministes fa molts anys. Ara bé, per altra banda, no podem obviar que, en el moment que el mot ‘feminista’ és acceptat pel marc institucional, les marques i alguns sectors econòmics, també se n’apropien. Avui, fins i tot la paraula feminista apareix estampada en alguna samarreta.
La desigualtat de gènerees basa en la discriminacióde la dona, però també en elprivilegi masculí
Els homes són uns aliatsperquè ells poden arribara uns espais que jo, com adona, ara mateix no puc
