La llei trans aprovada aquest mes de març al Congrés dels Diputats permet per primera vegada l’autoidentificació de gènere a Espanya. S’han calculat bé les conseqüències ètiques d’aquesta decisió política? Era necessària, ara, aquesta nova legislació?
M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968). Escriptora i crítica literària especialitzada en dones i feminismes. Dirigeix de l’Observatori Cultural de Gènere, dedicat a impulsar la paritat en la cultura. Ha estat docent del màster Gènere i Comunicació de la UAB i ha col·laborat en diversos mitjans, actualment a l’Ara. Entre els seus llibres recents destaquen El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62) i La lluita necessària. Retrat dels feminismes avui (PAMSA).
Sílvia Carrasco (Sabadell, 1959). Professora d’Antropologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Fundadora del Centre de Recerca en Migracions i del grup EMIGRA (educació, migracions, infància i gènere), experta en l’estudi de les experiències i trajectòries socials i educatives de l’alumnat per origen, classe i sexe, a Europa i EUA. Ha dirigit tesis doctorals en aquest camp. Presideix Feministes de Catalunya.
La llei trans impulsada pel govern espanyol i aprovada aquest mes de març permet per primera vegada l’autoidentificació de gènere Espanya. Així, el lliure canvi de sexe ja és legal per les persones majors de 16 anys (requereix l’autorització dels pares per als persones majors de 14 i l’aprovació del jutge per als majors de 12). Era necessària fer una llei trans com la que s’ha aprovat ara?
M. ÀNGELS CABRÉ— Sí, era molt necessària. En concret, perquè l’han demanat les persones afectades. I quan les persones afectades —en aquest cas un col·lectiu ampli, perquè no és només una llei per a les persones trans, sinó també per les persones LGTBIQ+ en el seu conjunt— demanen alguna cosa, vol dir que realment és necessària. El que hi havia abans no arribava a cobrir les necessitats de les persones, i les lleis estan al servei de les persones. En primer lloc, el que hi ha és una llei que proposa reduir la violència institucional. Per exemple elimina les teràpies de conversió. Això ja és molt. Només amb això crec que és una llei molt satisfactòria. Sintetitzant: és una llei que fa contentes les persones que la necessitaven i el que volem en aquest món és que tothom se senti content i feliç en la mesura del possible. Aquesta llei iguala les persones cis a les persones trans, però, com dic, la llei és molt més àmplia.
Respecte l’edat: Quan parlem de rectificar la menció registral relativa al sexe per a les persones majors de setze anys i, en el seu cas, el canvi de nom, s’està parlant de facilitar la vida de les persones trans i evitar-los, en la mida del possible, la violència que pot generar tenir una identitat sexual als documents legals que no correspongui a la seva identitat. Setze anys sembla una edat prou madura per prendre una decisió com aquesta, una decisió que recordem afecta només a la persona en qüestió, mentre que el dret a vot, per exemple, té conseqüències en tota la societat.
Com veu Sílvia Carrasco aquesta llei, la seva oportunitat i com s’ha fet?
sÍLVIA CARRASCO— La doble pregunta és molt pertinent. És una llei nefasta i no hi havia cap necessitat de fer-la. Encara no sabem quina mena de drets atorga, a quina mena de persones i, a més, genera una indefinició jurídica absoluta perquè elimina la categoria sexe com una categoria jurídica que protegeix les dones; aquesta és la base de les polítiques d’igualtat, de manera que si qualsevol es pot declarar dona deixen de tenir sentit. Per tant, és una llei que va contra els drets de les dones, que atempta a la protecció de la infància i una llei mordassa antidemocràtica que deixa, a més a més, desemparades les persones amb disfòria de gènere, amb una posició ideològica sobre la despatologització que, realment, els fa un flac favor. Però, sobretot és una llei que impedeix fer preguntes sobre l’origen dels malestars que pateixen aquestes persones als professionals de la salut mental, al professorat, a les famílies i des de la recerca. Qui discrepi d’aquesta ideologia rebrà seancions, multes i, per tant, implicarà una persecució professional.
“No estem fent una llei per construir una societat encara més binària de la que tenim. Sembla que volem que totes les persones trans ara s’adscriguin en el sexe contrari. I no es tracta ben bé d’això”
Ha comentat que la nova llei impedeix fer-se preguntes. Per què?
S. C. —Perquè no es poden preguntar els orígens del malestar. Tu tens una criatura que es rebutja a si mateixa, que té un malestar profund, que rebutja els elements sexuals del seu cos, i no es pot fer la pregunta d’explorar què li està passant. Què li pot haver passat? Sabem per la recerca que hi ha una altíssima sobrerepresentació d’infants i adolescents amb vulnerabilitats psicosocials que pateixen altres trastorns o que han patit abusos i que ara troben per la via d’aquesta ideologia, la qual es presenta com a transgressora i positiva, una manera d’emmascarar molts d’aquests malestars. I no els podem preguntar pel seu origen. De fet, teníem ja quaranta lleis trans a Espanya abans que s’aprovés aquesta llei estatal que l’única aportació que fa és consolidar una ficció on el sexe es pot escollir i decidir quin és el sexe legal.
Ens trobem que si una professora o una mare o una família volen saber què li està passant a aquesta criatura que de sobte diu que és trans, això es pot considerar delicte d’odi perquè no s’està afirmant la identitat que expressa aquesta criatura, tingui l’edat que tingui: no es pot explorar. Això ara es pot considerar transfòbia i, per tant, comporta sancions tant al professorat com a les pròpies famílies. Això ja està vigent a 14 comunitats autònomes: des de l’escola es pot iniciar un protocol per possible maltractament perquè la família no afirma la identitat de la menor o del menor.
Provem d’aclarir conceptes. El sexe es pot escollir, amb la nova llei, M. Àngels Cabré?
M.A.C. —La qüestió clau és que la Sílvia parlava d’un malestar i aquest no existeix. El 2018, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar la transsexualitat del capítol sobre trastorns mentals i del comportament i la va traslladar a les condicions relatives a la salut sexual; per tant la transsexualitat és una condició. No és cap malestar, no és cap malaltia. Comencem malament si diem que les persones trans estan malaltes o que tenen un problema. A partir d’aquí, tot el que he escoltat fins ara em sembla realment la postveritat: no hi ha res que s’ajusti a les seixanta pàgines que té el document final de la llei anomenada, o mal anomenada, trans.
Per què mal anomenada?
M.A.C. —Perquè va més enllà. Perquè és una llei que parla de la garantia dels drets de les persones LGTBIQ+, que va una mica més enllà de les persones trans. Però està pensada justament per totes les persones que “no compleixen amb aquesta heteronormativitat” que mana en el binarisme en el qual vivim. Jo, per exemple, com a dona cisgènere —individu que s’identifica amb el gènere amb què han nascut—, estic ben col·locada en l’ordre social i, en canvi, hi ha una sèrie de persones que sembla que no segueixen aquest ordre que li agrada tant el patriarcat.
La qüestió no és escollir el sexe. Les persones trans es fan pel camí, no és que un nen de 14 anys de sobte es desperta i diu “no em trobo bé i soc una altra cosa del que sembla el mirall”. Tampoc hi ha sempre disfòria de gènere; hi ha persones trans que estan perfectament contentes amb els seus genitals, tot i que no siguin els del sexe sentit. Les persones trans neixen. Una altra cosa és quan els donem les condicions i les facilitats per ser qui són, perquè, realment, el problema és que hi ha moltes persones trans a les quals no se’ls està donant les oportunitats de ser qui són. En resum, no escollim el sexe sinó que naixem d’una determinada manera o d’una altra, i la genitalitat no sempre és la que marca el sexe al qual corresponen. De tota manera no estem fent una llei per construir una societat encara més binària. Sembla que vulguem que totes les persones trans s’adscriguin al sexe contrari. I no és ben bé això. Aquesta és una llei que també és acollidora amb totes les persones que no s’identifiquen com a homes ni com a dones, i això és un pas endavant cap a la destrucció del binarisme que des del feminisme és el que volem, suposadament, tot i que hi ha moltes feministes que sembla que no volen, incloses algunes amigues meves.
“Hi ha una altíssima sobrerepresentació d’infants amb vulnerabilitats psicosocials que ara troben per la via de la ideologia trans una manera d’emmascarar aquests malestars”
Com hauria de ser una llei que tractés la qüestió trans de forma adequada?
S. C. — No necessitem una llei, per això. El que necessitem és llibertat per fer preguntes i llibertat professional i respecte professional per explorar els malestars. El feminisme té una agenda que aboga per l’emancipació de les dones i per la igualtat de drets. Una llei que esborra la categoria sexe el que fa és esborrar les dones i la base de totes les polítiques d’igualtat. Si no sabem definir què és una dona que ha estat socialitzada com a dona en totes les violències que això comporta, com podem després defensar polítiques d’igualtat que poden, per exemple, beneficiar homes simplement perquè es declaren dones?
Aquesta és una llei absolutament homòfoba i és una llei ultraconservadora. Poso dos exemples: a Catalunya, quan un nen o una nena mostra unes preferències pel joc, per les amistats, per les activitats que des del punt de vista tradicional es consideren típics de noi o de noia, el professorat ha d’explorar a veure si realment es tracta d’un noi o una noia. El mateix passa si un noi o una noia mostren interès i atracció sexual per persones del seu mateix sexe: se’ls indueix a pensar que són del sexe contrari.
Estem parlant de molts casos?
S. C. — Fa tres anys i mig que ho estic investigant intensivament i he publicat un llibre sobre què està passant a les escoles amb la producció d’infància i adolescència trans i què està passant als protocols de sanitaris trans on es disparen els casos en general. Perquè, sobretot, cada vegada hi ha més dones i més menors i, més nenes adolescents d’una manera desproporcionada, que demanen “canviar de sexe”. A Catalunya s’ha multiplicat per més de set mil els casos tractats de trànsit a la unitat de tractament de la identitat de gènere; s’ha multiplicat per 5.700 en els darrers sis anys el nombre de nenes d’entre 10 i 14 anys que odien el seu cos i demanen un canvi de sexe. Canvi de sexe, per descomptat, impossible perquè ets concebut XX i et mors XX o el mateix si ets XY. Com s’explica? També augmenten els beneficiaris d’aquesta inducció, amb guanys exponencials.
Tot això no ens ho estan explicant i, sobretot, tot això no ens ho han deixat explicar a la ciutadania. En un context democràtic, a l’hora d’aprovar la llei, s’hauria d’haver sentit la veu crítica, però no se’ns ha deixat: la llei s’ha aprovat amb nocturnitat per la via d’urgència. Poc després d’aprovar-se, la comissió d’educació del Congrés dels Diputats s’ha dignat a rebre’ns i ens han admès que aquestes dades que comentava “són alarmants”. Aquesta resposta explica amb quina irresponsabilitat s’ha aprovat la llei. El 15 de desembre ens vam reunir també amb la presidenta de la comissió de salut del Parlament i també ens va felicitar pel rigor de la nostra investigació i va quedar alarmada.
“Aquest debat és una oportunitat excel·lent per fer-nos a tots i totes una mica més savis, una mica més lliures, i una mica més amplis de mires”
Qui són els beneficiaris d’aquesta inducció a la qual fa referència?
S.C. — La indústria medicofarmacèutica, que produeix hormones o bloquejadors de la pubertat que s’estan receptant a criatures per aturar el seu sa desenvolupament. Aquests medicaments són off label (sense fitxa tècnica), el Col·legi de Metges ja s’hi ha posicionat. Això és molt imprudent. Parlem d’evidències que es fonamenten amb una posició social crítica davant de la ideologia transgenerista, totalment funcional al neoliberalisme i a la subjectivitat.
La Sílvia feia referència a què, a partir de la possibilitat “d’esborrar el sexe” que preveu aquesta llei, es pot anar enrere amb les conquestes en relació a les polítiques d’igualtat que s’han anat aconseguint al llarg de les darreres dècades. Què li respondria?
M.A.C. — S’ha de subratllar que la noció desexe no desapareix de cap de les maneres. És a dir, jo no deixaré de ser una dona cis perquè hi hagi persones trans que puguin adscriure’s a la meva condició, de cap manera. No estem esborrant el sexe. Una altra cosa és que una persona abans tingués dificultats per assignar-se i anés els llocs amb un DNI que no li correspon i, en conseqüència, tingués problemes. Amb la nova llei, aquesta persona ara pot tenir la facilitat d’anar amb un DNI amb el qual se senti representada. No té res a veure amb la desaparició del sexe. Simplement estem demonitzant políticament unes qüestions que no són polítiques. Tot és política, sí, però no en el sentit ideològic que volen atribuir-li tantes persones, començant per les de Vox i les persones del PP els quals realment no coneixen cap persona trans i estan opinant des de la completa ignorància.
Tinc la concepció també que hi ha una part del feminisme –ja sabem que el feminisme és molt plural– molt conservadora que té molt interès en dir que es tracta d’un problema ideològic, mentre que pel que sembla aquest feminisme no veia cap problema quan les persones trans estaven prostituint-se en un cinquanta per cent, vivint una precarietat terrible, condemnades a ser mirades malament… Hi ha una cosa que es diu el sexilio, que són persones LGTBIQ+ –incloses persones trans– que han de marxar de casa seva, dels seus pobles, de les seves ciutats, perquè el seu context les rebutja. El que estem intentant és que aquestes persones tinguin vides millors.
Respecte la suposada desaparició del sexe: hi ha una sèrie de persones com la Carme Junyent que diuen per exemple, des de l’acadèmia, que no existeix cap problema amb el llenguatge, que no cal un llenguatge no sexista perquè amb el que tenim tothom se sent representat. Tanmateix, quan hi ha una sèrie de persones que diuen que no se senten representades en el llenguatge… això vol dir que alguna cosa li passa al llenguatge, no? Doncs el mateix amb la qüestió trans: hi havia un col·lectiu molt ampli de persones que no se sentien ben representades i que ara sí que ho estaran i tindran uns camins per fer les seves vides més coherents i més felices.
“El transactivisme i el transgenerisme diu que el teu cap no està en el cos que li toca i, per tant, accepta que s’ha de mutilar i convertir un cos sa en malalt”
S. C. — El transactivisme i el transgenerisme diu que el teu cap no està en el cos que li toca i, per tant, accepta que s’ha de mutilar i convertir un cos sa en malalt de per vida. La ultradreta diu que és també el teu cap el que no està bé i, per tant, s’ha de canviar el teu cap, no el teu cos. Per tant, vosaltres no accepteu la gent tal com és. Qui realment accepta la gent tal com és amb el seu lliure desenvolupament lluny d’estereotips sexistes que fan pensar si ets o no ets d’aquella idea tradicional de ser home i ser dona, som les feministes. Tothom té dret a ser qui és, naturalment. Però no pot ser que vosaltres defenseu que les nenes per ser qui són s’hagin de tallar els pits; que els nens per ser qui són se’ls hagi de donar medicaments pel càncer de pròstata que aturen artificialment el seu desenvolupament; i no pot ser que no feu cas dels resultats d’altres països que van començar molt abans que nosaltres amb aquest tipus de legislació, amb aquest tipus d’intervencions mèdiques en infància, amb menors, i que han decidit fer un pas enrere perquè és un escàndol.
Per acabar, quins valors creieu que són necessaris per orientar-nos en aquest debat tan delicat?
S. c. — Sens dubte, des de la investigació, l’evidència empírica i el compromís amb la protecció de la infància. No ens podem saltar al principi hipocràtic de “primer no ho empitjoris”. Mai no pots emmalaltir un cos sa. El feminisme lluita per emancipar les dones i per un món d’igualtat, no per convertir els homes en dones o a la inversa.
M.A.C. — Aquest debat és una oportunitat excel·lent per fer-nos a tots i totes una mica més savis, una mica més lliures, i una mica més amplis de mires. Lamentablement, estem fent el contrari. És un fals debat. Jo li dic fals debat perquè no crec que en quedi gaire gairabé res d’aquí uns anys, el que quedarà serà la llei i els drets de les persones que la necessitaven.
