Els darrers mesos hem vist exmembres de la classe política, de la Casa Reial, de la banca, del món empresarial, sanitari i cultural asseguts davant de la justícia acusats de corrupció; un fenomen que posa en entredit la credibilitat de les institucions. Així, doncs, en un context com aquest, no és estrany que el valor de l’exemplaritat sigui reivindicat amb força.
És un valor bàsic pel creixement de l’home, tenint en compte que una de les principals vies de l’aprenentatge de l’ésser humà és la imitació. De petits, ens fixem en els altres per aprendre a caminar o a parlar i, de grans, la conducta dels altres també ens serveix de referència en el moment de prendre decisions o comportar-nos.
Quan sol·licitem als nostres líders socials, polítics, religiosos o culturals que siguin exemplars, els demanem una forma d’actuació pública digna de ser imitada, és a dir, que actuïn amb fidelitat a les lleis i de forma ètica; que tinguin excel·lència moral. Però és aquesta petició un grau d’exigència molt alt o la condició mínim que haurien de tenir si volen ostentar un càrrec públic? I això ens porta a una altra pregunta: Què hem de considerar exemplaritat pública? Només aquella que suposadament tenen les persones amb influència social?
De vegades exigim exemplaritat exclusivament a referents socials visibles sense mirar-nos al mirall. La vara de medir només serveix per aquells que apareixen als mitjans de comunicació, però ens oblidem que nosaltres podem ser models d’exemplaritat per la resta de ciutadans, pels nostres fills, pels nostres amics, pels companys de feina… Un mestre, un monitor, un catequista, un pare o una mare també són models a imitar. És evident que el seu grau d’influència és menor, però ningú es desempallega de l’exemplaritat. En aquest aspecte, no hi ha diferència entre esfera pública i privada. Tothom, bo o dolent, és exemple de vida i, decidir cap on cau el pes de la balança, és la nostra decisió.
L’exemplaritat demana coherència, responsabilitat, humilitat, justícia, prudència… No és fàcil. I en una època en què els lideratges també estan en crisi, trobar models de referència encara és més complex. Cal condemnar enèrgicament la corrupció i tot acte èticament reprovable, però no podem oblidar que tot ésser humà és fràgil i vulnerable. No podem exigir als referents públics allò que nosaltres tampoc practiquem, una hipocresia molt comú en aquesta societat. La recerca de l’excel·lència ètica, la voluntat de ser models d’exemplaritat, hauria de ser objectiu de tot ciutadà, independentment del nostre grau d’influència.
