Algunes persones, durant el confinament i el període immediatament posterior, van optar per traslladar el seu domicili habitual al de cap de setmana, en un entorn eminentment rural. Així, passaven a residir el gruix de la setmana al que fins ara era la residència d’estiueig i “baixaven a Barcelona” o a la ciutat on visquessin un parell de dies, no necessàriament dissabte i diumenge, per veure que l’antiga estança seguia en peu i resoldre temes domèstics que requerien de presencialitat.
És clar, aquest canvi tan automàtic –en molts casos va ser d’un dia per l’altre- va ser possible a què moltes d’aquestes persones poden teletreballar i per tant a través de la fibra òptica deslocalitzen el seu despatx però com si hi seguissin sent (excepte per la presència física, certament, la qual valorem massa poc). Per tant, és un canvi relatiu perquè en la mesura que en molts casos aquestes feines de despatx tampoc és tan rellevant on fer-les, simplement el que es transforma és el teu entorn quotidià abans i després de treballar, no el treball en si. Per entendre’ns: en una conversa de Zoom, l’interlocutor pot ni advertir que s’està produint en un altre entorn diferent del prepandèmic. Tan hi fa, des d’on es parla.
Però avui em plantejava una altra cosa. Com haurien sigut aquests canvis de residència si una pandèmia com el Coronavirus s’hagués esdevingut ja no dic cinquanta sinó 25 anys endarrere, just una mica abans del moment en què internet va començar a aparèixer a les nostres vides? Els qui ho haguessin fet no hauríem pogut teletreballar, és clar, de manera que molts d’aquests desplaçaments no s’haguessin arribat a fer o si s’haguessin fet –imaginant una situació dramàtica “a les ciutats”- haguessin implicat un canvi radical en les vides de qui hagués pres aquesta opció: haurien obligat a canviar de feina o transformar enormement la que estiguessin fent.
Imagineu-vos un confinament als anys 80 o 90: sense telèfons mòbils –i per tant ni Whatsapp, ni Twitter, ni correus- sinó amb telèfons fixes (que haurien tret fum i obligat les famílies a comprar supletoris per cada membre de la casa). Amb ordinadors, potser, però sense connexió a internet; tot just un programa de tractament de textos i una impressora per després corregir-los a mà. Segurament molt de televisor -amb molts menys canals-, molta més ràdio, que hauria viscut una nova etapa d’or, i molta més premsa (només de paper, és clar). Molta més conversa a casa i potser molts més silencis, més lectura de llibres, més escoltar música. Més passejar per l’entorn immediat i més descans.
I això em portava a pensar: si algú –o una família- fos capaç ara mateix de desconnectar-se de tots els invents tecnològics dels que gaudim i se n’anés a viure a l’entorn rural com si estigués als anys 80 i 90, com seria la seva vida? Diríem que viu “desconnectat”? “Fora del món”? Segurament sí, no? Les seves relacions socials quedarien de ben segur dràsticament reduïdes. Les seves tasques professionals, totalment alterades. Però el brogit al seu voltant també baixaria, amb tota seguretat, i si no escapés del lloc amb la cua entre les cames al cap de quatre dies, probablement guanyaria amb serenitat i tranquil·litat. Dormiria més i millor.
I és clar, vist així: Qui diria que no, a viure amb més serenitat i tranquil·litat? Menys “esclavitzat” pels mil compromisos humans i socials que tenim “a ciutat”? Amb més temps per si mateix o per compartir amb la família? A passejar-se en silenci mentre sentim els sons de la natura? Alerta: probablement jo mateix seria el primer a dir que no i em posaria a recitar totes les virtuts de l’entorn urbà, però això no treu que segurament trobaríem molta gent en el nostre entorn que sucumbiria a aquesta “temptació d’aïllar-se”. De satisfer aquets desig de viure “fora del temps”, allunyada de la civilització, envoltada de natura i de silenci. Com si no hi estigués, aquesta gent, en el nostre món. Centrats únicament en el seu, molt més petit, molt més orgànic. Centrats únicament en la seva quotidianitat, en el seu “anar fent”.
No rebre tantes notícies, no assabentar-se tan ràpidament si aquell s’ha mort o l’altre està malalt ni tampoc de qui acaba de ser pare o qui es casa o qui se’n va a donar la volta al món. Ja no parlaríem de viure en “bombolles mediàtiques on només s’escolta el que referma les pròpies opinions” sinó que probablement aquestes persones aconseguirien viure fora de qualsevol bombolla mediàtica. De tant en tant, per telèfon fix, es connectarien -com els mòdems de primera generació- al seu antic món hipermediàtic per rebre l’influx necessari de comunicació però al cap d’una estona apagarien el botó ‘off’ i tot es tornaria a ralentir.
No us ha passat pel cap, en els darrers temps, aquesta temptació d’aïllar-vos de forma radical, arran del coronavirus i el confinament? Ja dic que no seré jo qui encapçali un moviment neo-neo-rural, però val la pena pensar-hi per donar-nos compte de fins a quin punt podríem arribar a obrir els tentacles de la nostra llibertat a l’hora d’escollir quina vida volem viure. El coronavirus –especialment el confinament- ens brinden aquesta oportunitat, em sembla. I és també, per tant, una bona ocasió per reflexionar sobre com vivim. Per pensar-nos a nosaltres mateixos.
