Com potser vostès saben, els premis Ig Nobel són una paròdia dels Premis Nobel. Des del 1991, se solen decidir anualment al mateix temps que els premis originals. Cada cop tenen més acceptació i popularitat i guardonen investigacions que “primer poden provocar el riure, però després fan que les persones pensin”. Els patrocinen diverses societats vinculades, d’alguna manera, a la Universitat de Harvard (Boston, 1636), la més antiga d’Amèrica del Nord. Ho recordo aquí perquè el 2011 van atorgar el seu Nobel de Literatura a John Perry (Stanford University) per la seva teoria de la procrastinació estructurada, exposada en un article del 1996 que deia: “Per tenir un gran rendiment, treballeu sempre en alguna cosa important que us serveixi d’excusa per no fer alguna altra cosa que sigui encara més important“. Ras i curt: una procrastinació intel·ligent.
Oi que ens ha passat allò de voler fer alguna cosa, distreure’ns amb no sé què i, després, ja ni recordar-nos-en? La nostra infància ha estat plena d’aquestes experiències: un caramel o la joguina d’un aparador que ens feien vessar mars de llàgrimes per aconseguir-los, però que, quan la mare ens feia anar per un altre carrer o ens deia “mira quin ocellet!”, ja ni recordàvem; o aquella noieta tan simpàtica que un dia va canviar d’escola i va desaparèixer de la nostra vida sense ni adonar-nos-en, frustrant una possible meravellosa vida de parella, o fins i tot aquells estudis que no vam començar per unes dècimes a la nota d’accés o perquè es feien ves a saber on.
“Quan no fem el que toca sol ser per plaer o per perfeccionisme i sorgeixen estratègies perverses: l’evitació, la negació o la banalització”
Tots hem experimentat amb més o menys intensitat “la síndrome de l’estudiant”, fenomen perfectament definit segons el qual ens dediquem plenament a una tasca només immediatament abans de la data límit. És real: m’ha passat fins i tot en aquest article, avui. Són fets: estudiar el dia abans de l’examen, quedar-se tota la nit per acabar un projecte, omplir un formulari minuts abans que ens el tanquin. La meva Alexa té el meu permís per insultar-me si no compleixo un termini, però no hi ha res a fer: devem ser procrastinadors per naturalesa.
Del llatí, procrastinare vol dir ‘dur-ho a l’endemà’, postergar una acció o situació que cal atendre, substituint-la per altres. Sol ser un costum, un hàbit. En l’antiga EGB, un company de classe m’assegurava diàriament que “ja estudiaria demà”: encara no s’ha graduat.
Procrastinar pot esdevenir un trastorn del comportament que justifiquem per motius psicològics (ansietat o frustració), físics (manca d’energia) o fins i tot intel·lectuals (“ho faré millor més endavant o amb més informació”). En qualsevol cas, la malaltia de la procrastinació només ho seria si no hi ha raons racionals per anar endarrerint-ho tot. Considerem que també la precipitació i l’esverament poden derivar en disfuncions.
Quan no fem el que toca, sol ser pel principi de plaer (evitem emocions negatives) o pel perfeccionisme (erradiquem la possibilitat del fracàs). Aleshores sorgeixen inadvertidament certes estratègies perverses: l’evitació (“no m’hi presento”), la negació o banalització (ens ocupem d’una altra cosa, que s’ha transformat en urgent), la distracció (ofegant la consciència de l’objectiu abandonat), la contrafactualitat descendent (“els altres encara ho fan pitjor”), la hipervalorització (“el que he fet, com a alternativa, valia la pena”), la inculpació (“certs obstacles fora del meu control hi han interferit”) o la burla (ens riem humorísticament de l’incompliment).
Evitem confondre el “prioritzar” amb el “procrastinar”, encara que el Fake Nobel de més amunt ho suggereixi. I em proposo: (a) esbrinar què em porta a endarrerir el que cal fer; (b) fixar-me objectius realistes i significatius; (c) obeir el meu Google Tasks; i (d) minimitzar el soroll o la distracció. I ara, que he acabat aquest text… “què m’he de posar a fer?”.
Fantàstic,com sempre.