Quan el juny de 1953 Alícia de Battenberg va viatjar a Anglaterra perquè la seva jove Isabel havia de ser coronada reina d’Anglaterra no semblava pas una princesa, més aviat una religiosa. Impossible reconèixer en aquella velleta amb toca la donzella que abans de la Primera Guerra Mundial era retratada amb joies i vestits de tul.
Alícia, neta de la reina Victòria, va néixer a Windsor el 1885, però va passar bona part de la seva vida entre Anglaterra, Alemanya i el Mediterrani. De ben petita li van diagnosticar una sordesa congènita, però va aconseguir parlar diversos idiomes. L’any 1903 es va casar amb el príncep Andreu de Grècia i Dinamarca i va marxar a viure a Grècia, d’on van haver d’exiliar-se el 1917. L’any 1930, quan ja havia estat mare de cinc fills, va ser diagnosticada d’esquizofrènia i ingressada a un sanatori.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va decidir tornar a Grècia per treballar per la Creu Roja sueca. Malgrat algunes de les seves filles casades amb alemanys van defensar els nazis, ella va acollir jueus perseguits a la seva residència d’Atenes —vivia en un pis de dues habitacions— i per això va ser reconeguda pòstumament com a Justa de les Nacions.
El 1949 va crear una ordre d’infermeres religioses ortodoxes capacitades per cuidar nens pobres i malalts seguint el model fundat el 1908 a Rússia per la seva tia, la duquessa Isabel Fiódorovna Románova. Com a mare superiora de la comunitat monàstica de Marta i Maria va recaptar fons per comprar dues cases: una per malalts i una altra per formar sanitàries. El 1967, després del cop d’estat dels Coronels va abandonar Grècia.
Quan va morir a Anglaterra dos anys més tard ja no tenia cap de les possessions que li havien estat concedides com a princesa. El 1988, complint el seu darrer desig, les seves restes van ser traslladades al Convent de Santa Maria Magdalena a Getsemaní, a la muntanya de les Oliveres de Jerusalem.
Era sorda i es feia la sorda
La princesa Alícia va decidir canviar les joies i el luxe pel servei als més desfavorits. Els anys més difícils van ser durant la Segona Guerra Mundial, època en què també va morir el seu marit, el príncep Andreu de Grècia i Dinamarca. El desembre de 1944, Atenes va ser alliberada dels nazis, però en aquell mateix moment britànics i comunistes lluitaven pels carrers de la ciutat. Malgrat el perill, cada dia ella sortia a repartir menjar als infants. Quan l’advertien del risc de ser ferida per una bala perduda ella deia: “M’han dit que un no sent el tret que el mata i, en qualsevol cas, jo sóc sorda. Llavors, per què preocupar-me?”.
