Paolo Rumiz és periodista, filòsof i escriptor italià. Nascut a Trieste, ha treballat en diaris com Il Piccolo i ha estat editorialista del rotatiu La Repubblica. Després d’anys recorrent Europa i cobrint conflictes com la caiguda del Teló d’Acer, la desintegració de Iugoslàvia, l’augment dels populismes i les crisis migratòries, ha escrit desenes de llibres i reportatges periodístics. El darrer, Canto por Europa (Itsas, 2024), on reflexiona sobre els problemes del continent i reivindica una Europa somiada i orgullosa.
Es considera un enamorat d’Europa?
Soc un enamorat amb el cor trencat. El meu somni és veure la nació europea unida fent front a l’eix nord-americà, que el públic s’emocioni quan escolti L’himne de l’alegria.
Com ha influït en la seva manera de veure Europa el fet d’haver nascut a Trieste, un encreuament de camins entre imperis?
La meva habitació a Trieste és una línia que separa el Mediterrani del centre d’Europa. El meu italià ve del llúpol amb el qual es fa la cervesa, del vi dàlmata i d’Itàlia, és a dir, té tres orígens. Si a mi em preguntes “tu què ets?”, la meva resposta és “europeu”, perquè cap definició nacional em serveix.
L’Europa de pau i els seus valors neixen de dues guerres. S’estan assolint aquests valors fundacionals?
En aquests moments existeix una gran hipocresia a Europa. Hi ha una contradicció molt gran entre les idees de democràcia, obertura, etc. i les polítiques de tancament de portes a la gent que ve de fora. I si ens focalitzem en les eleccions d’aquest mes de juny, temo que el primer ministre d’Hongria, Viktor Orban, serà el vencedor.
Suposa aquesta predicció una amenaça? Quines són les principals amenaces a què fa front Europa?
El gran error és pensar que l’amenaça d’Europa és externa. La gran amenaça és dins nostre i és la il·lusió de pensar que el perill ve de fora, les nostres pors, aquesta retòrica de la invasió. Això fa que nosaltres no fem autoanàlisi de sobre com veiem el que ve de fora.
Més enllà d’aquesta por al que ve de fora, existeixen altres forces fosques dins de la Unió Europea?
Hem oblidat com de meravellosa és la pau. Pensem que és eterna i no cal fer res per conservar-la i no, la pau es construeix cada dia. Europa és un paradís d’assistència pública, educació, hospitalitat, drets i seguretat. Descobreixes què és Europa quan vas a Amèrica o a Àsia. Però aquesta força que té Europa no la tenim present. Estem dominats per multinacionals que només volen mà d’obra barata i a la vegada donem l’esquena a la immigració.
Ara que parlava d’immigració, com pot ser que Europa, que ha estat històricament una terra diversa amb pobles i religions, no estigui a l’altura quan parlem de temàtica migratòria?
Les persones migrades representen la nostra mala consciència. Hem oblidat que hem envaït el món: Àsia, Àfrica, Amèrica… i és interessant saber que la idea del dret a emigrar va néixer a Espanya quan va interessar: l’any 1536, el jesuïta Francisco de Vitoria va escriure aquest dret d’emigrar allà on vulguis i, posteriorment, trenta milions d’europeus van emigrar a Amèrica entre finals del segle XIX i principis del XX. Ara el sentit de la immigració és invers, i ja no s’aplica aquest dret.
Què cal canviar per fer una política migratòria més justa?
La migració només pot funcionar si hi ha ordre i humanitat. L’una sense l’altra no funciona. Però el problema és que l’economia actual vol esclaus, no importa si són bons o no, el que importa és que siguin barats. En aquest context, arriba un home content d’estar viu i es conforma amb poc. Del que no som conscients és que aquests salaris baixos i condicions precàries estan ja afectant els nostres fills, perquè el que ara fem amb els immigrants, les grans potències econòmiques aviat ho faran amb els nostres fills.
Podem afirmar, doncs, que s’estan dedicant els esforços a tenir una Unió Econòmica Europea forta, governada per multinacionals i grans lobbies empresarials, i s’està deixant de banda les persones?
La realitat és que Brussel·les és plena de grups de pressió que busquen fer més dèbil Europa. El problema de la nostra identitat neix aquí. És un conflicte de pressions externes, però també lligat a la debilitat interna. Europa és tan dèbil que no sap valorar ni els seus avantatges. Les nacions membres reben molts beneficis d’Europa, però quan una cosa no funciona, la culpa és d’Europa. Diem que sí a Brussel·les i quan arribem a casa diem que la culpa és d’Europa. Aquesta esquizofrènia de les nacions cap a Europa pot acabar per matar-la.
I en aquest context d’esquizofrènia com s’entén el creixement de l’extrema dreta o el retrocés de llibertats adquirides, com per exemple, en l’àmbit LGTBI? Són casos aïllats o ens hem de preocupar?
Aquí la disputa no és entre la dreta i l’esquerra, sinó entre els que volen una societat oberta i els que la volen tancada. Una de les raons del creixement de l’extrema dreta al Vell Continent és el silenci i la timidesa de les forces que volen una societat oberta, que no són capaces de proclamar els seus valors, de transmetre’ls. El problema és la narrativa, falta una narrativa oberta.
I com podem arribar a aquesta narrativa oberta? Qui l’ha de liderar?
Construint un patriotisme europeu. Com? Amb actes petits. Per exemple, només en les monedes trobem símbols dels orígens d’Europa. En els bitllets trobem ponts, edificis i altres coses anònimes que podríem trobar en qualsevol lloc. Necessitem que hi apareguin persones com Dante Alighieri, Cervantes, Victor Hugo i grans intel·lectuals dels països bàltics. Ara som massa prudents. Fa cent anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial, però Brussel·les no en parla perquè és conscient que no poden dir el mateix els països que van guanyar que els que van perdre. No hi ha un discurs unitari d’un esdeveniment que va provocar la mort de milions de persones.
Falta una cultura unitària d’Europa basada en una memòria històrica comuna?
Com podem construir una Europa de les diferències si som incapaços de respectar les minories? Estem imposant una idea ètnica d’Europa, i no la idea de pertànyer a una terra comuna. No idees en plural sinó una idea monoètnica. Jo vaig entendre aquesta realitat durant la guerra dels Balcans. Els tractats de pau de Dayton signats per Europa eren tot el contrari de pluralitat en una terra plena d’ètnies. Quan va acabar el conflicte bèl·lic, la neteja ètnica va continuar. Encara avui, els serbis són expulsats de Croàcia i els croats de Sèrbia, la neteja ètnica també és conflicte, però en silenci, i Europa això ho accepta.
Abans, vostè parlava de patriotisme europeu. Què es pot fer perquè la població adquireixi sentiment de pertinença?
Sento nostàlgia de l’imperi. Els imperis eren millors que les nacions actuals perquè garantien les diferències. Quan l’emperador austrohongarès va declarar la guerra a Itàlia, ho va fer en onze llengües diferents i es referia als seus pobles en plural. Es representa amb aquesta idea d’arxipèlag on cada illa té la seva identitat, però el mar és el mateix. La idea d’arxipèlag que no pot entendre qui no té illes, la idea d’arxipèlag com a model de democràcia. Li devem molt al grec, el primer idioma que va representar la complexitat, a diferència de l’anglès, que trivialitza.
A vegades tenim la sensació que la ciutadania europea no valora formar part de la UE, en canvi, Europa continua sent un somni per a molts ciutadans de fora. Com s’entén aquest contrast?
És l’esquizofrènia del poble. El Brexit és l’exemple més clar. Cal marxar d’Europa per adonar-te dels seus avantatges. Ara, la majoria de britànics mostren penediment. Van a un bar i beuen cervesa belga, van cap a casa amb un cotxe alemany, encarreguen menjar per endur-se a casa a un restaurant xinès i veuen una pel·lícula nord-americana en una televisió japonesa. Però desconfien de tot el que ve de fora. Esquizofrènia. Per què no mostren els polítics aquest cas com a exemple? No interessa explicar els avantatges d’Europa perquè és el boc expiatori. Necessiten algú a qui culpar quan alguna cosa no funciona als seus països. Crec que és una qüestió política.
És una realitat generalitzada?
No. En aquests moments, els dos exemples més sòlids sobre el que ha de ser Europa són António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, i Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. És sorprenent el fet que Europa neix i ve de l’Orient i persones com Guterres i Borrell siguin de l’oest del continent. Aquesta sensibilitat per les terres de l’altra banda del Mediterrani es produeix pel fet que a Espanya i Catalunya van viure-hi els fenicis, els cartaginesos i altres pobles que venien de l’Orient i, d’alguna manera, van deixar alguna cosa biològica en la mentalitat d’aquestes poblacions.
Quin rol ha de tenir la dona en aquesta Europa somiada?
La dona representa Europa. És el record de quan els Déus encara no eren masculins. El món mediterrani reconeix per sobre dels déus a la gran mare, la creadora. Abans del cristianisme hi havia la imatge de la deessa mare que venia del mar. Barcelona és un punt d’arribada molt simbòlic, amb la mare de déu de Montserrat. Per què és negra? Perquè va venir de molt lluny, és una verge forastera que ve del mar. Tot plegat és una manera de crear la narració del que és Europa.
Podem dir que Europa ha estat creada per les poblacions provinents de l’est?
Sí, la direcció de les migracions és i ha estat sempre cap a l’oest fins que s’han topat amb l’oceà Atlàntic. Si nosaltres viatgem cap a l’est, sense ser conscients, ens trobarem a la recerca dels nostres orígens, dels nostres avantpassats. No és només un viatge en l’espai sinó també en el temps. No existeix una frontera perfecta entre Àsia i Europa, l’única frontera real és l’oceà Atlàntic i això vol dir alguna cosa. En el futur, hem de decidir si lliurem la guerra o aprenem a viure plegats. Quan els meus nets em pregunten què és Europa sempre els dic el mateix: gent que arriba, es troba l’Atlàntic, descobreix que bonic que és aquest indret i s’hi queda. Però com poden tants pobles viure de manera conjunta? Tota la història d’Europa ha estat un equilibri entre guerra i pau.
Arribats a aquest punt, com podem reviure aquest mite d’Europa?
Com deia abans, Europa té una necessitat de ser narrada. Necessitem narració emotiva per fomentar el patriotisme europeu. És fàcil emocionar la gent amb històries. La meva pregunta és per què no ho fan els mandataris polítics? Estan centrats en la burocràcia i no se n’adonen. És necessària la mobilització d’escriptors, pensadors i filòsofs que narrin l’Europa. L’únic que ha entès això és el president d’Àustria; li vaig demanar que organitzés una trobada a Viena sobre com parlar d’Europa sota el títol Narrar Europa. Va cridar escriptors de sis països diferents entre els quals hi era jo com a representant d’Itàlia, i cadascú va explicar Europa a la seva manera. Però, després, aquesta xerrada es va quedar allà, en petits grups d’intel·lectuals, no va tenir repercussió al carrer.
És aquesta necessitat de narració la que us ha dut a escriure el llibre Cant per Europa?
Sí, tot i que cal dir que aquest llibre no ha nascut ara, és un projecte que neix sobretot arran del Brexit. Concretament, un dia, el capità d’una barca antiga que es diu Moya, un italià amic meu que resideix a Anglaterra, davant del Brexit, em truca i em diu: “Paolo hem de fer el viatge d’Europa, perquè els anglesos no entenen què significa viure sense el Mediterrani”. El mite d’Europa neix a la mar Mediterrània, si tu vius sense el Mediterrani, et separes definitivament d’Europa i et converteixes en una colònia nord-americana, en un poble atlàntic.
Com va ser aquest viatge?
Vam partir l’any 2017 del mitjà Orient, del Líban cap a Itàlia per trobar el mite d’Europa, en una barca antiga mitològica, que era molt visible. Tothom ens preguntava d’on vens, on vas i nosaltres els dèiem que buscàvem Europa. Quan preguntàvem a les diferents poblacions que ens trobàvem al llarg del trajecte, les respostes eren molt interessants i divertides. Els grecs deien que Europa estava a Alemanya, perquè és on estaven els diners i els alemanys deien que Europa era Grècia perquè és la cultura, el mite, la metàfora, la democràcia. Altres deien que Europa no està enlloc, que és una idea, és geografia. I a partir d’aquí se’m va ocórrer la idea d’escriure aquest llibre.
Per què decidiu escriure’l en vers?
Per què el mite s’explica sempre amb ritme musical. En el llibre es barreja la història i la mitologia. Hi trobes el canvi climàtic i els Déus antics. Com unir aquests conceptes tan diferents? Doncs a partir del vers.
El vau escriure a la nit. Per què?
La nit i sobretot la matinada és el moment de les visions, no és un moment racional. Considero que actualment, Europa està plena d’analistes, però falten persones visionàries. La nit et dona això, el cap està més buit de preocupacions. Entre les 3 i les 5 de la matinada, el fetge segrega una substància que fa que aflorin les emocions, la nostàlgia i el record. És el moment ideal per recordar aquesta Europa de pau que tots volem.
La nit també està lligada al somni. Val la pena continuar somiant en una Europa dels valors, forta, unida i de la qual la població se’n pugui sentir orgullosa?
Continuarem creant narrativa perquè algun dia pugui ser una realitat, però, al mateix temps, és necessari que els mandataris polítics deixin de perdre’s en la burocràcia i comencin a apostar per aquesta narració positiva d’Europa. Les eleccions europees del mes de juny també són una oportunitat per acostar-nos a aquesta Europa de pau que una bona part de la ciutadania europea desitja.
