La gestió i administració dels fons europeus per fer front a la crisi econòmica i social provocada per la pandèmia és un dels reptes claus dels propers anys. Totes les administracions públiques –els ajuntaments, la Generalitat i el govern central– tenen el deure de plantejar objectius ambiciosos per aconseguir el màxim rendiment d’aquestes ajudes. La part més important de la gestió i adjudicació dels fons recaurà sobre el govern central, però les altres administracions no en poden quedar al marge.
Vivim en temps políticament convulsos, però perdre aquest tren ens deixaria en molt mala posició. Com a ciutadans hem d’estar atents i fer rendir comptes als governants en funció de com d’encertades siguin les seves decisions i polítiques.
Aquest és el repte estratègic de país, amb capacitat d’incidència sobre el mig i llarg termini, més important que hem d’afrontar. No només pel volum econòmic de les ajudes, sinó per l’oportunitat que representen per fer un pas endavant i enfortir les nostres economies. Si se’n fa un bon ús, poden ser una eina molt útil per a la reconstrucció econòmica i social. Per contra, si no s’aprofita l’oportunitat que se’ns brida, el risc d’esquinçament social i estancament econòmic s’accentuaran.
Els fons es repartiran als països membres de la Unió Europea fonamentalment en dos àmbits. El primer és l’àmbit de la reconstrucció social. Aquesta primera dimensió, adreçada bàsicament a pal·liar els efectes socialment devastadors de la crisi de la covid, és previsible que constitueixi el gruix de les ajudes. La Generalitat, per exemple, ha elaborat ja un Pla Social que fa un primer diagnòstic de les conseqüències a curt termini de la crisi econòmica i social.
El pla econòmica i social de la Generalitat és efectivament un bon primer pas, però a partir d’aquí cal continuar treballant per dissenyar polítiques efectives contra la vulnerabilitat social. El creixement de l’atur, concentrat en dones i joves, és ja la preocupació immediata més greu. Sabem que la covid-19 és un gran amplificador de desigualtats que ja existien abans de l’esclat de la pròpia pandèmia. Per tant, en el món post-covid la precarietat laboral i la falta de treball augmentarà en aquells sectors i grups que ja eren més vulnerables d’entrada.
Però la vulnerabilitat pren cada vegada més formes diferents i és necessari no oblidar-se i destinar també ajudes cap a les polítiques d’infància i la pobresa infantil (que massa sovint oblidem), així com ajudes per a la dependència i l’atenció a la vellesa (el que ha passat amb els casals d’avis i centres no té nom).
El segon àmbit, no menys important, serà el de les ajudes europees dedicades a les polítiques de transformació econòmica i social pensant més en el mig i llarg termini. És aquí on hi ha l’oportunitat estratègica per endegar inversions en sectors i polítiques clau que permetin la transformació econòmica. Si no ho fem bé, el cost d’oportunitat del tren que haurem deixat escapar serà enorme. El món global es caracteritza per una forta tendència a la segregació geogràfica dels pols econòmics. Les economies d’escala i d’aglomeració fan que determinades àrees geogràfiques es converteixen en centres econòmics que concentren molta activitat i noves inversions.
Per sort, Catalunya té encara una economia diversificada i és capaç d’atraure inversions. Però cal incentivar la transformació cap a la digitalització, les noves energies, i no desatendre sinó potenciar la innovació. Catalunya ha fet un cert pas enrere en els índexs comparats de quines són les regions més innovadores a Europa. Allò important és que darrere d’aquests centres o pols econòmics globals, hi ha decisions i projectes polítics que lideren i incentiven la transformació industrial i econòmica.
