La bandera blanca és un símbol que s’ha fet servir sovint per aturar les hostilitats enmig d’un conflicte bèl·lic, fos per rendir-se o bé per mostrar intenció negociadora per frenar o acabar una batalla o guerra. Que els combatents aprofitessin per enganyar l’adversari amb l’estratègia de la bandera blanca, o bé els contraris executessin els rendits quan s’apropaven desarmats, constituïa un crim de guerra.
Si bé aquest senyal blanc ha estat gairebé sempre relacionat amb les reglamentacions de la guerra derivades de les Conferències de la Haia de 1899 i 1907, i les Convencions de Ginebra vigents avui dia, la veritat és que l’origen de la bandera blanca es remunta uns quants segles més enrere. La primera vegada que apareix històricament citada és en un text de Titus Livi, historiador romà, que explica que un vaixell cartaginès va enlairar unes teles blanques i branques d’olivera com a senyal de rendició durant la Segona Guerra Púnica (218-201 a. n. e.).
La segona vegada que va quedar registrada fou gràcies a Tàcit, quan relatava la guerra civil que va enfrontar el món romà després de la mort de Neró, cap a l’any 69, amb l’ascens de Vespasià, i durant la Segona Batalla de Bedriacum, prop de Cremona. Fins aleshores, la manera de rendir-se dels exèrcits romans era sostenint els escuts per sobre dels caps; en canvi, els partidaris de Vitel·li van rendir-se onejant teles blanques.
A la Xina de la dinastia Han (25-220 d. n. e.) també es va fer servir algun cop, si bé sembla que devia provenir de tradicions més antigues, i possiblement independents d’Occident, que no deixa de ser força curiós.
A l’època medieval, els missatgers i també els presoners, quan es desplaçaven, portaven teles blanques per indicar que no estaven armats ni en combat. L’estratègia de fer servir teles d’aquest color es va anar estenent arreu, fins al punt que a l’Índia hi van recórrer quan es van rendir en els combats del descobridor Vasco da Gama, en senyal de pau i de demanda de negociacions.
El 1625, la gran obra d’Hug Grotius De iure belli ac pacis, que avui és un referent que ha fonamentat el dret internacional, ja es referia a la bandera blanca com a símbol inequívoc per demanar negociacions entre bàndols. Els historiadors estan d’acord en la teoria que diu que una tela blanca era fàcil identificar en ple conflicte i des de lluny, i que, a més, es podia aconseguir sense gaires problemes enmig de qualsevol batalla.
