A la seva obra Història d’Europa al segle XIX, el filòsof napolità Benedetto Croce sostenia que el tret distintiu d’Europa va ser el sorgiment del que anomenà “religió de la llibertat”. Al llarg del segle XIX, la llibertat arrelà en el cor dels pobles. Així no sorprèn que, per exemple, els presoners que són alliberats a l’òpera de Beethoven Fidelio quan veuen la llum del sol canten a la llibertat, com si la lluita per aquest valor intangible fos la clau de la seva felicitat. Croce entén aquesta llibertat com quelcom abstracte i concret alhora. La llibertat era el motor dels moviments polítics nacionals que lluitaven contra dominacions alienes; cosa que animava a les classes socials històricament bandides de la participació igualitària en la participació democràtica i als ciutadans que es rebel·laven contra el poder de les monarquies històriques. En nom de la llibertat s’actuava i es resistia; era l’únic horitzó digne de la humanitat futura.
Aquestes impulsos omnipresents en nom de la llibertat i de la seva realització no es desplegaren sense obstacles. En efecte, el seu moviment progressiu era constantment esperonat pel complex camí que havien de recórrer, pels retrocessos i derrotes que una vegada rera l’altra evidenciaren que la llibertat individual i col·lectiva és sempre una conquesta. Essent així no es pot mai garantir que allò assolit romangui, i si ho fa serà per la persistència de la voluntat humana que es revolta quan es prova d’ofegar-la. Ben bé es podria dir que l’oxigen que necessita la llibertat per respirar és precisament la força que se li oposa i a la qual s’ha d’enfrontar per afirmar-se com a llibertat en sentit emfàtic.
Una de les concrecions d’aquesta llibertat es troba en els ordenaments legals, les constitucions, que, tot reconeixent drets individuals erigeixen a les institucions estatals en garants de la llibertat. Al llarg de la segona meitat del segle XX els països de l’Europa occidental es van conformar políticament entorn de textos fundacionals en què es reconeixien els drets dels individus a desplegar-se sense interferències il·legítimes dels altres i de l’Estat.
Es va segellar aleshores un pacte que protegia els drets individuals dels vaivens de la fortuna, com si fos una promesa col·lectiva de romandre fidels a uns principis immarcescibles. La dificultat –i fins i tot en alguns casos la impossibilitat– de reformar el nucli normatiu de les constitucions liberals europees evitava que els canvis en les correlacions de forces es traduïssin en retallades arbitràries de les llibertats de les minories. Les persones i els seus drets quedaren envoltades d’una cuirassa representada per les obligacions estatals de protegir-los de l’opressió tot reclamant el compliment de la llei, evitant la interferència i la violència il·legítima. S’instaurà així una paradoxa dialèctica de la llei: s’exclouen modificacions constitucionals que atemptin contra la dignitat i autonomia individuals, i d’aquesta manera s’estimula la transformació social fruit de l’exercici ciutadà de les llibertats individuals i polítiques. La llibertat està vinculada a la idea de progrés, de mutació. Són susceptibles de progressar els pobles que protegeixen el lliure desplegament de les persones i que per tant s’obren a un futur imprevisible.
Tanmateix no n’hi ha prou amb els tallafocs constitucionals per garantir que els drets individuals no siguin menystinguts. Avui en tenim la prova amb l’auge de les polítiques il·liberals en els països occidentals a ambdues ribes de l’Atlàntic. Els trets característics de l’il·liberalisme els trobem allà on els partits d’ultradreta han rebut el suport d’una part contundent de l’electorat. Es tracta de la lenta però decidida erosió dels drets de les minories, bé siguin nacionals, culturals o ètniques. També de la penalització, criminalització, marginació i estigmatització de totes les categories de persones que no disposen de prou força per fer valer els seus drets i que, per tant, depenen de la voluntat política de les institucions per poder participar plenament de la ciutadania.
Aquesta marginació va acompanyada d’un tancament nacional enfront del cosmopolitisme, el mestissatge i la lliure circulació de les persones, arribant fins al proteccionisme econòmic en nom d’una sobirania nacional demagògicament articulada. Per tal de fer valer aquestes tendències polítiques es dona també una exaltació revisionista de la història, evidenciada per exemple en les recents declaracions d’Antonio Tajani, president del Parlament Europeu i membre de Forza Italia, recordant totes les coses bones que Mussolini va fer durant la dictadura feixista.
Aquests atacs als principis normatius fundacionals d’Europa no es realitzen sense impediments. La pròpia UE disposa de mecanismes per frenar els abusos dels governs il·liberals, com per exemple el Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha ja emès algunes sentències per protegir l’estat de dret i els tractats europeus de les derivacions autoritàries del govern polonès. Es tracta de poders contra-majoritaris, anàlegs als tribunals constitucionals nacionals, que vetllen perquè la democràcia no esdevingui una amenaça pels drets individuals.
Cal recordar que la forma de liberalisme anglosaxó que teoritzà John Stuart Mill al segle XIX sorgeix per contrarestar el potencial opressiu de la democràcia. Les democràcies il·liberals que avui marquen la tendència política al món occidental constitueixen una nova amenaça. Mentre a Mill li preocupava que les democràcies ofeguessin la diversitat social sota la dictadura de la majoria, el problema avui és un altre: la degradació irremeiable dels drets individuals. El que pretenen els governs que o bé estan dirigits per partits il·liberals o que estan condicionats en les seves decisions polítiques per coalicions amb partits d’ultradreta és aturar la lògica progressiva dels drets. En poques paraules, la manera com entenen les llibertats n’és una perversió en la mesura en què no les conceben en termes igualitaris, sinó en termes exclusius.
L’auge de l’il·liberalisme és fill de la democràcia. Són els ciutadans europeus qui poc a poc es vinclen cap a la ultradreta, els que voten en contra de la història i el futur d’Europa, els que amenacen amb un retorn a allò en contra de què ens definírem com a europeus. Són els ciutadans d’Europa els que han deixat de vetllar pels drets i contemplen, enrabiats o espantats, com es deteriora la salut jurídica, política i moral dels nostres països.
Contra els il·liberals cal una ciutadania combativa. La lluita, però, haurà d’adoptar noves estratègies. Cal una forma específica de desobediència que s’articuli en l’arena preferida pels xenòfobs i la dreta sense complexos, les xarxes socials i la infecció de les paraules públiques. Es tracta de no reproduir el marc conceptual que ens volen imposar, de resistir-se a la confrontació, en definitiva, de no permetre que siguin ells, els feixistes, que determinin els termes de la conversa pública. Encara no s’ha perdut la guerra per la decència, encara no han guanyat, però la seva victòria és possible. No els podem fer callar, però sí que podem ignorar-los, girar-los l’esquena, i recordar sempre que puguem que les raons no estan de part seva.
Contra els il·liberals cal una ciutadania combativa. La lluita, però, haurà d’adoptar noves estratègies. No els podem fer callar, però sí girar-los l’esquena, i recordar que les raons no estan de part seva
