Més que reflexionar des dels marges, m’ha semblat més oportú, i més eficaç, exposar la meva preocupació pel futur pròxim de la Unió Europea en veure’m envoltat dels seus efectes immediats. No parlaria així si no fos perquè veig a prop el punt de desaparició d’aquest ambiciós projecte polític sorgit de la necessitat d’evitar una altra guerra a Europa, i sostingut durant dècades en la convicció que la pau és la forma més civilitzada de les relacions humanes. Cal seguir aquest camí fins que es pugui conduir l’argument fins al llindar d’una renovació del concepte pau que permeti assumir-lo no com el final d’una guerra, sinó com una realitat ontològica pròpia.
Penso que, a la gent del meu entorn, europeus com jo perplexos davant les vacil·lacions mostrades per Brussel·les, hi ha el mateix desig de no tornar als vells hàbits de la història europea, a una pau derivada d’una guerra que no s’ha pogut evitar. On és el perill de repetir el que ja s’ha fet tantes i tantes vegades? A aquesta pregunta, els teòrics de les relacions internacionals busquen trobar-li una resposta a la sala de crisi coneguda com a situation room, on es recopila i se sintetitza en temps real tot el que passa per obtenir una imatge de conjunt de l’estat del món actualment.
Es diu que la idea d’afrontar un problema concret així la va tenir John F. Kennedy durant la crisi dels míssils cubans. És possible. Mai no està de més que una bona idea se sostingui en un mite com, per exemple, el relat dels tretze dies d’octubre del 1962, com es reflecteix a la pel·lícula de Roger Donaldson (2000). El cas és que, a la sala de crisi, s’anuncia la necessitat de considerar la venjança de la història com va fer Bruno Tertrais el 2017 per alertar sobre els motius que el passat estigui tan present als nostres dies, o bé valorar la situació actual d’Occident com una deriva cap enlloc segons Franco Cardini el 2023 o com una derrota del seu model cultural atrapat en el nihilisme nord-americà segons Emmanuel Todd el 2024. Respostes de tres europeus convençuts de la necessitat d’evitar la inclinació a resoldre conflictes territorials o ètnics per mitjà de la guerra. Per part meva, fa temps que considero que cada anunci oficial sobre l’horitzó 2050 insisteix a afirmar que la pau mundial és un acte de propaganda dels alts gestors de la política internacional. A la invocació del futur cada vegada que la guerra és la protagonista, els representants de la Unió Europea afegeixen una anàlisi de les raons del conflicte i la manera de superar-ho a través del dret internacional. En fer-ho, són conscients de veure’s com els encarregats de vetllar per la valoració dels esdeveniments esdevinguts al llarg del segle XX: guerra dels trenta anys entre 1914-1945 (que engloba dues guerres mundials i diverses guerres civils, algunes de traumàtiques, com l’espanyola), conflictes bèl·lics als Balcans, al Dnièster i al Caucas. Quan arriba el moment d’un informe sobre la situació del món a la sala de crisi, per costum, s’anoten esdeveniments destacats per obtenir una visió global d’un període de pau que no fa fallida al seu territori, tot i estar envoltat de guerres: és un comunicat facultatiu sobre l’estat de les coses entre la Unió Europea i la resta del món.
Per què serveix la guerra?
D’aquesta manera, la Comissió decideix les línies d’acció d’una organització creada per ordenar l’economia monetària i fiscal amb l’objectiu de consolidar una civilització on el comerç del turisme de baix cost substitueixi la guerra. Es tracta, doncs, de controlar les maneres de fer política per altres mitjans, com deia el militar Claus von Clausewitz, però que encara disposa –Ian Morris ha insistit en aquest punt a Guerra, ¿para qué sirve? (2017)– d’iniciatives per debatre “l’última paradoxa d’aquesta paradoxal història de la guerra i de la pau: si realment volem un món en què la guerra no serveixi absolutament per a res, hem d’acceptar que la guerra encara té un paper per exercir”. Per això hem d’aprofundir en el sentit de la ruptura que procedeix dels informes de les reunions a la sala de crisi perquè historiadors com Lawrence Freedman a La guerra futura (2019), analitzin els arguments estratègics capaços d’estar a l’altura que va tenir la decisió de l’emperador Maurici l’any 591 de signar una pau perpètua amb el rei de reis de la dinastia persa sassànida Cosroes II. La situació actual és tan semblant a aquella que és força oportú mirar-se en aquest mirall llunyà, ja que la caiguda de la pau perpètua entre bizantins i perses va suposar la fi d’una civilització que va donar segles de prosperitat a tot el Pròxim Orient.
“La Unió Europea no ha d’aparèixer com un sistema polític confús davant de les perspectives de futur d’un món en guerra mentre s’atrinxera en una pau vergonyant”
Vet aquí el punt de partida de la hipòtesi que vull emetre aquí. La Unió Europea no pot oblidar que el seu esqueixament significaria la creació de fronteres internes, i la tornada als recels nacionals que han marcat la vida dels europeus des de la fi de l’Imperi Carolingi a l’any mil. Perquè això no passi, ha de sostenir amb convicció i recursos una operació historiogràfica consistent a relatar els esdeveniments de la guerra per arribar a la conclusió que la millor solució és la pau. El caràcter èpic concedit a la guerra als mitjans de comunicació, pel·lícules o novel·les històriques és un solipsisme intel·lectual perillós a mesura que avancen els artefactes de mort i destrucció, des de drons teledirigits, bombes intel·ligents o armes nuclears. La Unió Europea no ha d’aparèixer com un sistema polític confús davant de les perspectives de futur d’un món en guerra mentre s’atrinxera en una pau vergonyant. Una acció que de vegades es dilata en els seus mecanismes de crear injustícies i que els seus ciutadans accepten, en convertir-se en ostatges d’una noció de vida exclusiva als membres del seu club. La Unió Europea hauria d’atendre més la investigació de la història que l’habitual recurs a la memòria dels seus fundadors, ja que els seus ciutadans donarien més suport a l’organització si sabessin els veritables motius per evitar la tendència de l’ésser humà a resoldre els problemes a través de la guerra. Aquest coneixement de la història els permetria donar suport a les raons perquè en el futur hi hagi una civilització basada en la pau, però no és una pau que segueix una guerra, sinó una pau amb la seva pròpia realitat ontològica.
Descripció de la solució
Plantejar la pau com una realitat ontològica és clarament i obertament una rectificació del sentit que se li ha donat al llarg de la història com la modalitat diplomàtica de posar fi a una guerra. Si ens atenim al que ha passat els darrers quatre mil anys, des que el príncep Gudea a Lagas, Sumèria, ho deixés escrit cap a l’any 2120 aC, la sortida a una crisi de civilització ha estat sempre a través d’una gran guerra. Els esdeveniments emmarcats en les accions militars demostren que la clau del fet històric és la durada d’una guerra com van saber veure Tucídides, Sima Qian o Guicciardini. I així, durant segles, el canvi social i polític es va canalitzar a la dialèctica de la guerra i de la pau. A la societat actual se sap també que hi ha guerres justes, patriòtiques, i guerres injustes, com hi ha propostes de pau assenyades i d’altres que porten al recel, com les que es van fer a Versalles el 1918.
Per al futur hi ha una altra via de resolució dels problemes entre països: no es tracta d’arribar al límit per signar després una pau que neix d’una guerra sinó de reconsiderar el joc social en una època d’economia sostenible i d’ecologia dels valors humans. En aquesta tasca de pensar la pau com un paradigma en si mateix que alliberi la civilització actual del marasme, el passat posseeix múltiples colors i usos. Perquè la història és la forma intel·lectual amb què una civilització s’explica a si mateixa el seu passat, sigui per respectar-lo, sigui per no repetir-lo. És clar que en aquesta definició s’infereix una complexitat que ha marcat els combats culturals del llarg segle XX. Només cal dir que potser explicar-se a si mateix un fet es pot considerar o bé una simple representació del que ha passat o una invenció més o menys propera del que ha estat.
La pau no ve després d’una guerra
Cal, per tant, un canvi de mètode per assolir el consens sobre el fet que la correlació guerra i pau no és el procediment que hem d’extreure del passat per construir el futur, segons el model que literàriament va assolir el zenit a l’obra de Tolstoi; i que, per tant, és possible la pau sense una guerra prèvia, només com un valor en si mateix, que transfereix la concòrdia, la tolerància, l’obertura de mires, l’elisió de parts enfrontades com una estratègia per fer de la política el principi de la governança, no pas el vehicle d’un etern, i inútil, conflicte d’idees. Segons l’experiència obtinguda de segles de considerar la dialèctica de la guerra i la pau, hi ha poques possibilitats de pensar el futur només des de la pau que no procedeixi de la guerra, sinó d’una apreciació moral de la responsabilitat a la línia que connectaria la pau perpètua de Kant amb el principi de responsabilitat de Hans Jonas. Plantegem la pregunta: quines són les figures de futur que ens portarien a pensar que la pau és un valor en si mateix i no una resposta a la seva antítesi, la guerra? Perquè la pau aparegui sense haver de ser l’efecte ulterior a una guerra, cal que la pau hagi començat a ser diferenciada de la pau que sorgeix de la guerra, i que sembla justificar-la.
“Cal posar fi al mite èpic que la guerra és l’única via capaç de treure una civilització de la crisi en què està”
Els paisatges després d’una guerra conviden sovint els individus que els contemplen aterrits a proposar un guió que fins i tot sembla directament tret de la germandat universal dels éssers humans. Fa anys, els creadors del pacifisme, Bertrand Russell el primer, van fer els passos necessaris per a un món establert en la pau que no sigui el resultat de l’exigència de posar fi a una guerra. Circumscrivien així els rituals de reconeixement de l’altre, com apareix en el diàleg amb què es finalitza la Ilíada d’Homer: el diàleg entre Príam i Aquil·les, que va tenir lloc en ocasió de la mort del príncep Hèctor de Troia. L’elogi al vençut s’exposa com a expressió d’un politeisme secularitzat que porta el recurs al relat com a figura central de l’activitat humana. La veritat oculta en aquesta trobada és reconèixer no la necessitat de la pau després de la guerra, sinó l’error de la guerra. Aquest moment literari, aquest elogi a l’heroi mort, és un primer discurs sobre la pau que no sorgeix de la fi d’una guerra? No hi ha res que indiqui que sigui així, encara que els continuadors d’aquest relat en època hel·lenística van pensar que Homer era pessimista a l’hora de valorar la continuïtat de l’acord entre Príam i Aquil·les.
Durant segles, especialment després de la Il·lustració, que recupera la lectura d’aquests textos de la Grècia clàssica, els historiadors van mostrar als polítics la catarsi de la guerra expressada en la pau que s’assoleix un cop el conflicte bèl·lic s’ha acabat. Una pau que torna a portar a una altra guerra. I així. Però crec que, en aquell moment ritual, hi ha una altra epifania, una altra lectura del passat que ofereix un futur diferenciat sense necessitat de recórrer a l’èpica que morir a la batalla és un regal dels déus als herois que ho són perquè moren aviat. Si, en aquest cas, el ritual creat per Príam i Aquil·les és un elogi a la recerca d’un moment etern on la pau no sorgeixi de la guerra i no condueixi a nova guerra, aleshores la història ha assolit aquest grau de maduresa meitat-memorial meitat-narrativa que dona pas a la recerca d’una harmonia universal que faci de la pau un fet perpetu que invalidi no sols la guerra sinó la pau que sorgeix de la guerra.
Canvi profund, metafísic, que obliga que un element superior regeixi la conducta humana que té tendència per instint (per ambició) a resoldre els problemes com un litigi a través de les armes. El primer és posar fi al mite èpic que la guerra és l’única capaç de treure una civilització de la crisi en què està; el segon, anul·lar la mentida com a suport d’un joc d’estratègia ple de falsedats qualificades d’astúcia política. La veritat, aleshores, seria interioritzada adquirint la forma d’un relat del passat, aliè a les característiques èpiques que han creat les nacions. Sembla una utopia, però és un crit de supervivència d’una espècie condemnada a desaparèixer si no és capaç de canviar la seva manera de fer història.
En definitiva, i aquí hi ha la metàfora: canviar el ganivet per la manta.
