Aquesta monja teresiana, coneguda popularment com “la monja del carrer”, fundadora de l’hospital de campanya de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona, escriptora i filòsofa, assegura que no sabem què és la penúria fins que la veiem.
Assegura que el terme “ètica de la penúria” li agrada molt. Què li suggereix? Què entén, vostè, per ètica de la penúria?
Penúria és una paraula que prové de pena i, tenir pocs mitjans per viure genera molta pena. I, alhora, viure en la penúria comporta una sèrie de dificultats que moltes vegades no tenim en compte. En el meu cas, que he estat al costat de molta gent durant molts anys he après moltíssim de coses que a mi em semblava normal tenir i com n’és, de terrible, que et manquin. Això és penúria.
Ara que comentava que fa molts anys que treballa en aquesta penúria, podríem dir que vostè viu envoltada de penúria o viu directament cara a cara amb la penúria?
Exactament, cara a cara. Perquè moltes vegades, per mi, la cosa més terrible és la impotència que sents. Jo, quan arribo a l’hospital de campanya, veig que hi ha una cua de gent que ve, la majoria sensesostre. I quan dic sensesostre, em refereixo als que dormen al carrer o als que tenen una habitació per a ves a saber quantes persones o que només tenen un alberg a la nit. Això són sensesostre. Si pogués donar sostre a tanta gent… És la impotència. Això és viure de cara a, no és viure solucionant coses sinó al costat d’aquestes persones.
És una exageració dir que estem en penúria?
Actualment, hi ha molta gent que viu malament, però molta; més de la que jo em pensava. L’altre dia em va sorprendre una senyora que semblava una mica avergonyida de venir al menjador. Gràcies a Déu és un menjador que no en diuen social, sinó de fraternitat. Nosaltres ens asseiem moltes vegades amb ells. Ella em va mirar i em va dir: “Potser li estranya que vingui, però m’han apujat el lloguer del pis i, jo, o dormo o menjo”. I aquesta és la frase que em va quedar gravada i que sento de moltes de les persones que venen al menjador. “O dormo, o menjo, o pago el lloguer o no arribo a final de mes”. Per tant, estem parlant de triar entre coses vitals.
Creu que actualment tenim ètica en la penúria? O cal implementar-la?
La veritat és que la gent és solidària en moments determinats de la seva vida. No sé si m’explico. Per exemple, en un moment determinat es fa una campanya i la gent respon a aquesta campanya. Ara, viure de cara a aquesta penúria i fer el possible perquè hi hagi menys gent que la pateixi… no hi ha gaire gent que visqui així. Perquè per viure així, has de donar temps o idees i, si no tens idees, tens temps.
De penúria n’hi ha hagut sempre, n’hi ha hagut molta hi hem conviscut encara que no l’hàgim volgut mirar als ulls.
I la majoria de vegades, si no mires, no veus. I si no veus, no t’impressiona. Jo soc nascuda en la postguerra, però vaig viure la postguerra sense adonar-me’n. Dins de la situació social que teníem a casa, no m’hauria adonat de cap penúria. Però el meu pare ens acompanyava d’adolescents a Montjuïc a veure les barraques i ens deia: “Vosaltres teniu, però hi ha altra gent que no té res”. Això, en l’educació d’una família et queda gravat. I, per tant, si de debò l’educació que donem als nostres fills i adolescents estigués lligada a aquesta ètica de la penúria, s’entendria amb més facilitat que la penúria d’un poble és responsabilitat de tots.
Com hem d’afrontar la realitat que ens envolta? Quina hauria de ser la reacció davant d’una persona que demana caritat?
Aquí hi ha una cosa que sempre dic: mireu-lo. Jo mateixa tinc molts amics que són captaires, en sé el nom, i alguns són molt amics meus. Però jo, per exemple, no els dono cada dia, però perquè no puc. Ara bé, els ofereixo que vinguin a dinar al menjador. La meva intenció és fer el possible perquè surtin d’aquesta situació de demanar, que és la més fàcil de totes. Però de vegades hi ha persones que estan tan enquistades que és gairebé impossible. No s’ha de donar sempre, però sí que s’ha de mirar sempre.
Els diners són el valor que han de donar sentit a la nostra vida? En temps de crisi, això és el que està passant?
Els diners són una porqueria comparats amb altres valors, però sense diners no es pot viure. La societat actual està fonamentada sobre els diners i això, per mi, és terrible. Ara, venint pel carrer, una noia amb la qual parlo de tant en tant, m’ha saludat després de molt temps. El primer missatge ha estat la salutació; el segon, la cordialitat de “com estàs”, i el tercer, “em podries ajudar, fa molt de temps que no et demano…”. De manera que sí, l’última paraula sempre acaben sent els diners. La meva resposta ha estat: “Només et recordes de mi quan necessites diners?”. És molt trist, però moltes vegades l’acompanyament està unit als diners, i això no hauria de ser. L’acompanyament hauria d’anar encarat a sortir-se’n. Per això, una de les coses que més m’agrada de tot el que estem fent a Santa Anna són els pisos d’oportunitat.
Si l’educació dels nostres fills estigués lligada a l’ètica de la penúria, s’entendria amb més facilitat que la penúria d’un poble és responsabilitat de tots.
En què consisteixen?
Es tracta d’oferir feina i compromís a nois que estaven al carrer. Ells es comprometen a seguir les pautes de convivència (despertar-se, treballar, estar pendents dels horaris de menjar, entre d’altres), mentre fem un acompanyament perquè tinguin una autonomia i puguin treballar. Si ho accepten tot, viuran un any o dos al nostre pis; nosaltres els ajudem mentre ells compleixen els compromisos i surten amb papers i feina. De moment, ja tenim cinc pisos d’oportunitats, i això és el que m’agrada fer. Això sí que és una ètica de la penúria, perquè la penúria la trobem en aquestes dues qüestions: la cultura i la feina. Perquè les persones que no tinguin cultura ni capacitat per treballar no trobaran res. I quan dic cultura no em refereixo als estudis, sinó a una cultura dels hàbits on es compleixen els horaris de dinar, dormir i treballar. I aquesta formació és la que nosaltres volem donar. És l’ètica de lluitar contra la penúria ajudant les persones a sortir de situacions de marginació i de perifèria.
A qui hem d’ajudar?
Doncs a tots els que es deixen ajudar i que vulguin sortir de la seva situació. I, si no volen, fer el possible perquè comencin a tenir una sèrie de valors que els facin veure que ho necessiten. Perquè, a vegades, el mal està tan enquistat que sembla que no vol sortir, però potser és que no pot. Necessita una abraçada, necessita una persona al costat que a poc a poc li vagi donant la mà. Aixecar-se, agafar la cadira i començar a caminar, i penso que això és l’ètica de la penúria de veritat: ajudar a aixecar-se.
Som capaços de viure amb menys?
És que no tindrem cap més remei. Hi ha molta gent que no ho volia fer i que ho està havent de fer. Perquè, si no, no arriba a final de mes. I això és una necessitat i que ho estem veient molt clar.
Per acabar, quins valors troba a faltar en la societat avui dia? I quins seran indispensables per afrontar aquests mesos que venen?
Per mi, un valor fonamental és l’empatia amb l’altre. No podem dir mai: “Això és cosa seva”. L’empatia és importantíssima. Cal estar al costat de l’altre i veure què podem fer. També penso que els valors educatius i els familiars s’han perdut, moltes vegades, per culpa dels mitjans de comunicació, que ens transmeten una societat que potser no és la que hauria de ser. Hem perdut de vista uns valors bàsics com són els de la família, el de l’amistat, el de l’empatia, el de la conversa. Aquest aïllament dels mitjans de comunicació —i, sobretot, el de les xarxes socials— ens ha fet perdre aquesta cosa tan maca que era la tertúlia. El fet d’estar amb l’altre, de saber què li passa… Ara, al Raval hem viscut La gata perduda, una òpera preciosa que ha demostrat que, quan la gent s’uneix per fer una cosa en comú, s’enriqueix mútuament d’una manera impensable.
