El filòsof, assagista i catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona, acaba de publicar L’escola de l’ànima (Quaderns Crema), en la qual convida a cercar l’horitzó d’una vida madura, fecunda i espiritual a través dels fonaments de l’educació.
L’escola de l’ànima és un assaig sobre la maduresa personal. Un conjunt de reflexions que animen el lector a posar la mirada atenta en el moment. Per què va decidir reflexionar sobre aquesta temàtica? Considera que la desorientació social és preocupant?
És un llibre que segueix la línia dels anteriors. En tots procuro entendre una mica millor la situació humana fonamental i veure quina és la millor manera d’orientar la vida. En efecte, ara el fil conductor que he agafat té a veure amb l’educació i el procés cap a la maduresa humana. I crec, sí, que en tot això la societat actual pateix de molta confusió. La proliferació de les ciències humanes i socials no s’ha traduït ni en una millor comprensió de l’existència ni en claredat sobre quin ha de ser el principal horitzó dels nostres esforços.
Un dels errors principals que tendim a fer la majoria dels éssers humans és relacionar l’escola amb la infantesa i la joventut. Vostè trenca aquesta situació espacial i temporal emfatitzant que, quan s’acaba l’escola, hi ha més escola. Ens oblidem que sempre podem aprendre?
No es tracta només ni principalment d’una acumulació de coneixements nous. L’escola de l’ànima és allò que els antics anomenaven la cura de l’ànima, la cura d’un mateix, per anar fent, a la vida, un bon camí. Quan s’acaba aquesta cura? Quan s’acaba aquesta necessitat d’orientació? Quan s’acaba la possibilitat de tastar una mica més la bellesa i la fondària de les coses? Mai. I per això, l’escola de l’ànima tampoc s’acaba mai. Estimar i pensar són els infinitius de la vida.
Al llarg de les pàgines, reflexiona sobre molts valors o contravalors als quals ens agradaria aturar-nos. Un és la força de l’homogeneïtat, una característica del “realisme de l’actualitat”, però també de l’idealisme o el progressisme. Quins diria que han estat els factors que fomenten aquesta homogeneïtat? Quin paper hi té l’economicisme, sobre l’escola?
Al món hi ha llocs. Però és sobretot l’humà qui institueix llocs, qui crea llocs. Un pont és un lloc, que permet passar a l’altra banda del riu. I, després, hi ha llocs que constitueixen la ciutat: les cases, els carrers, les places, l’ajuntament, l’escola, l’hospital, el temple, el teatre, el cementiri… La comunitat humana està feta de l’articulació d’aquests llocs i d’altres que es puguin anar instituint. Cada lloc té un sentit, que enriqueix la vida. L’homogeneïtat es produeix quan un mateix color s’escampa arreu i ho pinta tot. És com si caigués la boira i tot esdevingués cada cop més semblant. Això du a una situació inhòspita i absurda. Així, per exemple, que els criteris i la terminologia econòmica ho colonitzin tot és mala cosa.
Què és per a vostè un llindar? La manera en la qual vostè considera que cal cultivar-lo és mitjançant la filosofia?
El llindar és precisament allò que determina la singularitat d’un lloc. Però allò que el crea, més que un element material, és una manera de vibrar i de viure en aquell lloc. És aquest el motiu pel qual es nota una cosa en passar el llindar d’un monestir, o d’un teatre, o d’una escola… si ho són de debò. La filosofia no és altra cosa que la reflexió que posa en relleu les coses mateixes. En aquest cas, és la reflexió que subratlla la importància dels llindars en la vida humana.
Hi ha un menyspreu al valor de la trobada? Com sabem si la trobada amb el mestre (o persones que considerem mestres) ens fa madurar o no?
La trobada amb els pares, amb els germans, amb els amics, amb els mestres… és una cosa que, quan es dona, va calant de mica en mica. No es fan testos a l’inici, ni proves d’autenticitat. Hi ha moltes coses a la vida que només es veuen i es noten amb el temps. La trobada amb el mestre és un esdeveniment la fecunditat del qual s’anirà veient. I és una gràcia, un regal, una sort. Saber donar temps al temps és una virtut. La impaciència i el neguit pel control no duen enlloc.
Tot i que es tracta d’un conjunt de reflexions que ens transporten a l’àmbit més íntim i personal, L’escola de l’ànima també és una manera d’analitzar l’àmbit internacional. Hi parla de l’ordre filosòfic de l’amor. Ens en podria fer cinc cèntims?
En tots els meus llibres procuro mostrar que hi ha una mena de solidaritat, invisible però efectiva, entre la bona gent d’aquest món. Intento mostrar que l’horitzó per ser més humans ens interpel·la a tots i ens pot aplegar en una mateixa via. A tot arreu, l’acció de la bona gent genera cercles de pau. La conspiració del desert i l’orde filosòfic de l’amor són expressions per anomenar aquesta revolució, la més antiga de totes i la més actual.
Un dels valors més rellevants que ens connecta amb els mestres és la confiança. A escala global, creu que s’ha perdut? Vivim en l’era de la desconfiança?
Miro de no fer del passat una època d’or. Quan em queixo de la manca de confiança no és per comparació amb cap passat sinó perquè faig servir la mesura ideal d’allò que podria ser i, tanmateix, no és. I, sí, tot mestre dona confiança, et fa sentir capaç de fer camí. La confiança ens la donem els uns als altres. Quan això no es produeix, llavors es vol substituir per protocols, controls, burocràcia i més burocràcia, però, evidentment, això no serveix. L’excés i el desfici normatiu és símptoma de la decadència.
Al final, l’assaig ens recorda el poder d’acció que tenim cadascun de nosaltres. Desmenteix la idea del destí, i encoratja a viure en consciència amb els valors de cadascú.
Sostinc, sí, que cada ésser humà és un inici. Ser, de debò, inici vol dir que, malgrat tots els condicionants, que hi són, l’humà parla per si mateix i actua per si mateix. Que no és un titella en mans de poders que el mouen per darrere. Ser inici vol dir, també, que cap cadena causal (física, biològica, sociològica…) pot explicar i preveure la vida d’algú. Per indicar aquest privilegi de l’humà, s’ha forjat també la idea de llibertat, que no és poder fer arbitràriament qualsevol cosa, sinó la capacitat de respondre cadascú per si mateix a les demandes i sol·licituds de la situació. Cada rostre humà, únic, és una nova resposta en el món.
Per acabar, quins diria que són els valors que nodreixen la seva ànima? Quins valors creu que s’hauria de promoure en l’escola de la maduresa?
Els que es queden a l’escola de l’ànima tenen, sense dubte, la virtut de la paciència i de la tenacitat. Saben resistir. Però, el que més anhelen és estimar una mica més.
