Ha nascut una paraula nova: whistleblowing. Què vol dir?
Whistleblowing és una paraula d’origen anglès i en aquesta llengua vol dir “tocar el xiulet”. Aquesta era l’acció que tradicionalment feien els policies anglesos quan enxampaven una persona cometent algun delicte. Nosaltres hem adoptat aquest terme per parlar del fet de denunciar un delicte, però a poc a poc, aquest concepte s’està catalanitzant amb paraules com “denunciant” o “alertador”.
Fins a quin punt en una societat és necessària la figura del delator?
És especialment necessària perquè a causa de l’expansió de la corrupció, l’Estat té més dificultats per detectar els delictes cada cop més complexos que es produeixen, especialment a les empreses o en els sistemes econòmics financers. Com que l’Estat no pot arribar a detectar directament aquestes irregularitats espera que siguin els propis integrants d’aquestes organitzacions o institucions els qui de mutu acord alertin o denunciïn les possibles irregularitats que s’hi estiguin cometent.
La gran pregunta: estem davant d’un traïdor o d’un heroi?
Depèn des del punt de vista que s’analitzi: per l’empresa és un traïdor perquè traeix la cultura i els valors de la pròpia empresa o organització. En canvi, des del punt de vista de la societat es tracta d’un heroi perquè, inclús sacrificant la seva seguretat i integritat personal –i en alguns casos fins i tot la seva vida–, decideix revelar que s’està cometent una infracció delictiva. Hem de pensar que en algunes cultures la traïció és causa de mort. Per exemple, una de les persones que ha ajudat a destapar el cas Rusiagate ha estat assassinat. Les represàlies contra els delators són habituals.
Els delators són persones admirades, però al mateix temps ens generen desconfiança… quina paradoxa, no?
De fet, la tradició és negativa a la majoria de cultures. Però a Europa, en alguns països, la figura del delator està especialment mal vista perquè va ser molt utilitzada per certs règims polítics. Per exemple, a l’Alemanya nazi o a la Rússia estalinista es fomentava la delació: els ciutadans havien de denunciar aquells que no seguien els dictàmens del règim. En aquests països, avui, el foment de la cultura de l’alertador sona molt estranya.
Per tant, podem dir que la figura del delator està estigmatitzada…
Sí. A més, tampoc podem oblidar la nostra tradició judeocristiana. Judes és el gran traïdor o delator de la història. I, segons la visió del món que hem heretat del catolicisme, aquesta figura encara la tenim present.
Darrera d’un delator sempre hi ha una motivació ètica?
No necessàriament, sobretot des que als Estats Units, que en aquest tema ens porten unes dècades d’avantatge, s’han anat prenent diverses mesures pel foment de la delació i una d’elles ha estat la compensació econòmica. Darrera dels delators que reben una compensació econòmica per parlar no hi ha un motivació ètica o moral. També hi ha un altre tipus que contradiu la imatge idealitzada de l’alertador: l’individu que amb mala fe, ja sigui perquè té necessitat de revenja o perquè espera alguna recompensa, fa una falsa acusació. Qualsevol regulació d’un canal de denuncia ha de tenir en compte aquesta possibilitat.
Snowden, Falciani , Assange… són delators?
La paraula ‘delator’ té una càrrega emotiva molt negativa. La tendència actual és usar termes més neutres com per exemple ‘alertador’: persona que avisa que possiblement en un context determinat s’està portant a terme una actuació contrària als principis morals i jurídics vigents.
El sistema els ofereix suficient protecció?
Aquest és un dels temes més complicats. Desgraciadament avui els alertadors no tenen suficient protecció contra possibles represàlies. En moltes ocasions perquè les empreses o organitzacions no tenen els recursos suficients o perquè no hi ha voluntat. El cas dels metges russos que van denunciar el dopatge dels atletes de la Selecció Olímpica d’aquest país és evident, primer van haver d’exiliar-se a Alemanya i després als Estats Units.
Per què no es denuncien més pràctiques fraudulentes? Manquen canals, protecció, valentia, informació… Quina és la causa?
Són moltes les raons. En el nostre àmbit hi ha una clara manca de cultura sobre aquest tema. La figura del delator està estigmatitzada, se la compara amb un traïdor i això exerceix de fre perquè qualsevol persona testimoni d’una infracció elevi aquesta a un òrgan superior. Però, evidentment, també hi ha una gran indefensió. Si no es posen mitjans per garantir que la persona delatora mantindrà una feina, uns determinats ingressos, etc. no augmentaran aquest tipus de figures ètiques.
Un confident i un delator són dues figures que podrien ser equiparables?
No, perquè el confident és un delegat del que mana dins de l’organització. Encara que el confident detecti una irregularitat, d’alguna manera, ell està vinculat amb la persona que després tractarà amb aquesta informació. Això no passa amb l’alertador, qui sempre actua per iniciativa pròpia i de forma independent. Per tant, no podem confondre un alertador amb un topo.
Ara, el Ministeri d’Interior espanyol vol regular per primera vegada la figura del confident. És ètic això?
És clar que la figura del confident, actualment vigent però de forma no regular, funciona en molts àmbits de la delinqüència. En aquest moment el debat que impedeix aprovar aquesta regulació és quin tipus de contraprestació se’ls pot oferir a canvi d’informació. Per mi, és evident que darrera aquest tema hi ha un conflicte ètic perquè l’Estat té una pretensió moral i, per tant, no pot comportar-se d’una manera que se l’assimili a una organització que viola determinats principis ètics i la figura el confident està en aquesta línia.
