Vivim en unes ciutats que construeixen les seves identitats establint relacions intenses amb unes pantalles ubiqües i que acompanyen constantment els ciutadans: mòbils, iPods, ordinadors, videojocs i televisió.
Està amenaçada la nostra intimitat? Què és la intimitat en un univers on deixem rastre de tot el que fem? Ha mutat el concepte d’intimitat? La traça del nostre moviment en la xarxa ens exposa a tot tipus de colonitzacions. Volem preservar el que som, però, a la vegada, regalem les nostres dades privades a corporacions que les exploten perquè consumim cada cop més. Com garantir el dret a la intimitat quan el cibernauta esbomba tota la seva vida a les pantalles?
Les pantalles romanen en les vides dels ciutadans o, per dir-ho a la manera de Sherry Turkle, les seves vides són a les pantalles. Una ampla gamma de teòrics socials i de psicòlegs han tractat de copsar la nova experiència de la identitat. Robert Hay Lifton l’ha denomina proteica, Kenneth Gergen descriu la multiplicació de màscares com un jo saturat. Emily Martin parla d’un jo flexible com a virtut contemporània d’organismes, de persones i d’organitzacions.
Es tracta, en suma, de diverses formes de referir-se a unes identitats que es construeixen al marge de patrons uniformes i constants. Des de la lògica del bricoleur (Lévi-Strauss), el subjecte superposa i barreja diferents formes d’identitat en les seves interaccions socials.
La construcció dels processos identitaris guarda relació, entre d’altres factors, amb les formes d’experimentar el temps i l’espai. Podríem dir que, d’alguna manera, els éssers humans som fragments de l’espai i del temps, que ens movem i construïm un aquí i un ara. Precisament, si alguna cosa ha canviat en el nou context de la globalització capitalista i de la societat de xarxes són les formes de viure i d’experimentar el temps i el mateix sentit de la intimitat.
Des d’una perspectiva antropològica, Lluís Duch planteja que les variacions que experimentem en el temps i en l’espai afecten directament la dimensió comunicativa de l’ésser humà. El fet de viure una comunicació de caràcter adverbial no implica, ni de bon tros, la naturalització dels espais i temps comunicatius que han existit amb anterioritat a l’eclosió de les TIC, i amb ella de la ruptura espai-temps que vivim en els nostres dies. Ans al contrari, la tesi de Duch apunta a veure el necessari reconeixement de l’artificialitat que caracteritza qualsevol temps i espai comunicatius.
S’ha trencat la relació espai-temps
Des d’aquest punt de vista, l’artificialitat comunicativa de la nostra època es caracteritza per allò que Anthony Giddens denomina el desarrelament de les relacions respecte l’espai i el temps immediats. La Modernitat reflexiva ha aportat la possibilitat d’una desterritorialització de les comunicacions, ha trencat amb l’obligatorietat de la sincronia en el marc temporal i de la coincidència en l’espai dels llocs.
Els dispositius tecnològics actuals creen espais no territorials que faciliten la interactivitat. Les referències no són necessàriament les geogràfiques, sinó els gustos i les motivacions o els desigs compartits. Per a la construcció dels vincles en l’era d’Internet deixa de ser un requisit sine qua non el criteri geogràfic.
Vivim en un període de destemps, de ruptura de les dependències temporals d’altres períodes, amb les possibilitats i ambigüitats que aquest nou context aporta per a la vida social i per als processos comunicatius.
D’una banda, el nou entorn sociocultural i tecnològic afavoreix el llenguatge dels vincles i el valors de les relacions interpersonals. Però, d’altra banda, en aquesta mateixa societat es tallen altres vincles que permeten el desenvolupament personal i col·lectiu. Com apunta Richard Sennett, les conseqüències personals del nou capitalisme flexible condueixen a la corrosió del caràcter, entès com l’aposta a llarg termini per construir relacions estables.
En aquest context, és més necessari que mai recordar que l’ésser humà, en qualsevol temps i qualsevol època, té una identitat vulnerable, narrativa i dependent; és un ens que necessita un espai i un temps íntim per desenvolupar la seva personalitat. També en l’era digital.
Som gràcies als altres
Alasdair MacIntyre comprèn la vida humana com una narració o més ben dit, com una unitat narrativa. La identitat de cada ésser humà es construeix històricament i en aquesta construcció hi tenen un paper decisiu els altres.
Lluny d’entendre l’ésser humà com una entitat autosuficient, el professor de la universitat de Notre Dame, el concep com una realitat vulnerable i depenent que es desenvolupa en un marc que canvia i es transforma. La identitat personal, com les identitats col·lectives, no són identitats fixes i estàtiques en el temps; sinó que es desenvolupen històricament, a través d’una successió d’esdeveniments i de fets que les van afaiçonant.
I per a poder afrontar aquesta vulnerabilitat i reeixir-hi, cal la pràctica de les virtuts que són disposicions naturals que hi ha en l’ésser humà i que el fan més excel·lent, més capaç d’afrontar la seva fragilitat i d’afrontar les contrarietats de la vida personal i col·lectiva.
Atesa la seva vulnerabilitat, cap ésser humà no es pot desenvolupar per si mateix, sense l’ajuda dels altres. Som gràcies als altres. Ens necessitem mútuament. Cap ésser pot florir, pot arribar a donar fruit si no és ajudat i sostingut pels altres. La comunitat, doncs, és vital, la comunicació de les experiències pretèrites i de la saviesa acumulada al llarg del temps és decisiva per al creixement de les persones.
Només podem arribar a ésser allò que estem cridats a esdevenir si som cuidats i atesos. Ser vulnerable significa ser fràgil, ser susceptible de ser ferit. La dependència exigeix la cura de tal manera que la cura no és un luxe ni un afegitó en la vida humana, sinó la condició de possibilitat del seu desenvolupament. Ell mateix diu que el coneixement de la dependència és la clau de la independència (Acknowledgment of dependence is the key to independence).
Una comunitat que no atengui els éssers més vulnerables que hi ha en ella, que practiqui la indiferència respecte les seves necessitats i anhels, no és una comunitat moral, perquè no permet desenvolupar-los, ni fer-los créixer. La independència està fora de l’abast de la condició humana. L’únic que pot assolir l’ésser humà és una certa autonomia funcional, però sempre en interacció amb els altres i gràcies a l’estímul i a l’entrega generosa dels altres.
Essent així la naturalesa humana, la comunitat juga un paper cabdal en el seu desenvolupament i també l’ha de jugar en l’anomenada societat digital.
La comunitat és l’àmbit natural en el qual la persona rep els recursos teòrics i pràctics per a desenvolupar i aplicar la seva pròpia concepció del bé. L’Estat ha de protegir i tenir cura de les comunitats, potenciar els vincles i els horitzons col·lectius per tal d’assolir metes comunes. Aquesta feina de potenciar les comunitats mai no ha de sucumbir a un excés tan perillós com abandonar-les, que és colonitzar-les o bé ingerir-se en la seva estructura. L’Estat ha de servar, protegir i vetllar pel bé de les comunitats naturals, però en cap cas ha de dividir-les o afeblir-les.
Francesc Torralba és catedràtic de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, teòleg i autor de La intimitat (Pagès Editors).
