Diu una cita de Voltaire, concretament en el seu Diccionari filosòfic del 1764: “Tenir la seguretat, quan t’ajeguis al llit, que despertaràs en possessió de les mateixes propietats amb què vas anar a dormir; que, a negra nit, no seràs arrancat dels braços de la teva esposa, ni dels teus fills, per ser llençat a les profunditats d’un calabós o enviat a l’exili enmig del desert; que, quan et llevis, tindràs el poder de publicar lliurement tots els teus pensaments; i que, si ets acusat d’haver actuat, parlat o escrit incorrectament, només podràs ser jutjat d’acord amb la llei. Aquests són els privilegis que té qualsevol persona que posa els peus en territori anglès…”.
Segurament aquesta descripció, una mica idealitzada, que feia el famós filòsof il·lustrat d’una Anglaterra de la segona meitat del segle XVIII, paradigma dels drets civils, avui la matisaríem tenint en compte, entre d’altres, les notícies provinents del Regne Unit sobre el tractament que rep cert tipus d’immigració en aquell territori.
Però si començo per aquesta reflexió de Voltaire no és per comentar el cas particular del que passa a les Illes Britàniques. Ho faig per subratllar el fet que, des de la seva concepció, els drets humans van ser ideats no com una sèrie de drets singulars, independents i aïllats els uns dels altres, sinó com un conjunt de drets interdependents, que interactuen entre si i que necessiten un context politicolegal favorable per ser efectius i reals.
La interdependència, doncs, entre els drets humans i un mecanisme de govern diguem-ne de caràcter “representatiu” o democràtic ja formava part del cor del projecte il·lustrat que fructificaria amb la independència dels Estats Units o la Revolució Francesa. Un exemple ben clar el trobem en la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789, que ho explicitava tant en l’article VI com el XVI.
Amb això, però, no vull significar que el marc normatiu dels drets humans d’avui en dia sigui fill exclusiu de la Il·lustració; evidentment n’és un dels pilars, però no l’únic. Un altre seria el Ius Gentium o Drets de Gents desenvolupat en l’època moderna per l’Escola de Salamanca, que, ja al segle XVI, defensava els drets dels indígenes americans davant dels excessos dels colonitzadors europeus. És més, com veurem seguidament, la Declaració Universal dels Drets Humans avui vigent fou fruit d’un debat ric i plural on es van haver d’entendre diverses fonts i postulats diversos, alguns dels quals antagònics.
El debat de la universalitat
I és que crec que és important aportar certs elements al voltant del debat sobre la universalitat de la Declaració del 1948, un debat recurrent i no sempre benintencionat. És evident que la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 és el resultat del moment, el context i el format en què aquesta fou concebuda i redactada; tampoc podria ser d’altra manera. Però d’aquí a afirmar, com fan certs sectors, que es tracta d’un document resultant exclusivament de postulats “occidentals”, cosa que la fa inviable per ser aplicada com a instrument universal, hi ha un salt argumental que no respon a tota la veritat i que, com a mínim, demana ser matisat de manera detallada.
Com veurem més endavant, aquest és un debat que es dona en el món de les idees, ja que des d’un punt de vista formal, del dret internacional, l’acceptació de la Declaració del 1948 és general. Però atesa la seva rellevància i el fet que en molts casos són precisament els enemics dels drets els que fan plantejaments d’aquesta mena, buscant una “exempció cultural” a la seva aplicació en alguns contexts polítics o socials específics, crec que és important fer el següent conjunt d’aportacions i aclariments.
És evident que el 1948, en un món encara molt marcat per la clau colonial –i també la masculina– el procés d’elaboració de la Declaració va assumir un gran nombre de principis i postulats de la tradició filosòfica i jurídica que avui anomenaríem occidental. Però també és cert que el procés d’elaboració va ser molt més obert, ric i inclusiu del que a priori es podria pensar, o del que a vegades es vol fer creure.
Per començar estem parlant d’un procés que va ser liderat, fa 75 anys, i això cal subratllar-ho, per una dona. És cert que es tractava d’Eleanor Roosevelt (1884-1962), exprimera dama dels Estats Units (1933-1945), vídua del president Franklin D. Roosevelt (1882-1945) i reconeguda escriptora i activista pels drets civils, humans, socials i de la dona. Per tant, es tractava d’una personalitat provinent d’un entorn especialment privilegiat, però el fet que el llarg i complex procés de redacció que conduí a un instrument com la Declaració Universal fos liderat per una dona –reitero, fa tres quarts de segle– és, ja de per si, una cosa que cal tenir en compte i valorar.
Igualment, quan hom aprofundeix amb un cert detall en les discussions que hi hagué en el procés d’elaboració, una de les primeres coses que sobta –sobretot davant el suposat paradigma d’un plantejament “occidental”– és precisament els xocs que hi hagué entre les diferents realitats d’aquest suposat bloc, molt menys homogeni del que a priori podria semblar.
Poso com a exemple les discussions que, en tot aquest procés, hi hagué entre els delegats de tradició jurídica “anglosaxona” i la tradició jurídica “francesa”. El cas més significatiu és el referent a l’article sisè de la Declaració. El redactat final, en la versió catalana, és: “Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica”. Ara bé, la primera versió era en francès i era el següent: “Personne ne doit etre privé de sa personalité juridique”. Roosevelt ho va traduir directament a: “No one shall be deprived of their juridical personality”. I això va produir una tempesta provinent de les delegacions americana i britànica, ja que en el sistema jurídic anglosaxó no existeix el concepte de “personalitat jurídica”. Foren necessàries llargues discussions i negociacions sobre tots entre els anglosaxons i el francòfons –aquests darrers, legalment parlant, incloïen no sols la delegació francesa sinó totes les llatinoamericanes– fins que el principi fou finalment acceptat. A més, i gràcies a René Cassin, es va trobar la formulació adequada que pogué ser acceptat per tothom: “Everyone has the right to recognition everywhere as a person before the law”. Un article que en la seva traducció a les diverses llengües s’adapta a l’existència, o no, del concepte de “personalitat jurídica” en cada cas.
“Que el llarg procés de redacció de la Declaració Universal fos liderat per una dona és una cosa que cal tenir en compte”
Una declaració que és un creuament d’influències
En aquest sentit, és interessant considerar el fet que, si bé la Declaració va néixer amb una gran influència, des de la perspectiva filosòfica, del corrent neojusnaturalista (inspirat en Rousseau), també ho feu amb grans dosis del “personalisme” de Mounier o de l’“humanisme integral” de Maritain, corrents molt en voga en aquella època. Però igualment fou influenciada, per la seva banda, pel pensament marxista i dels posicionaments provinents del bloc soviètic –en aquells moments també especialment influents– en tant que la Declaració i els dos pactes que la van seguir van reconèixer i assumir completament la reivindicació dels drets econòmics i socials.
En la seva redacció hi van participar no sols representants dels països dominants, com els EUA (Roosevelt, John P. Humphrey), el Regne Unit o França (René Cassin, Henri Laugier, Stéphane Hessel), sinó que hi va haver una gran participació dels països llatinoamericans, que van ser claus en tot el procés, en especial els delegats de Xile, Mèxic i l’Uruguai. Com tampoc es pot obviar el paper que hi va tenir el filòsof i diplomàtic libanès Charles Habib Malik o també el que dugué a terme el Dr. P. C. Chang, de la Xina, que intervingué de manera decisiva en molts dels principals debats.
I com a exemple de l’equilibri entre els diferents posicionaments representats vaig de nou a un altre exemple, en aquest cas el que detalla la complexitat de la redacció dels articles primer i segon de la Declaració. L’article primer explicita: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres”. Doncs bé, el primer esborrany parlava d’“All men are created equal” i tot i que els Estats Units i molts països de tradició cristiana volien mantenir la menció a la “creació”, finalment es va optar per una altra de més universal i inclusiva de sensibilitats polítiques, filosòfiques i eticomorals diverses.
En el cas de l’article segon, aquest indica: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”. Doncs bé, per no entrar en excessius detalls per qüestions de temps i espai, cal ressaltar la llarga discussió que hi hagué pel que fa a aquest article, sobretot en referència a les paraules property (que no fortuna) i birth (‘naixement’), amb llargues intervencions dels delegats del bloc soviètic, dels EUA, de Cassin però també de la Xina i altres països.
Un altre exemple de la voluntat d’universalitat del procés d’elaboració de la Declaració, és el procés de consultes que dugué a terme el director general de la UNESCO d’aquells moments, el poeta americà John Huxley. Una consulta en la qual van participar, entre d’altres, Mahatma Gandhi.
Això no vol dir que el procés fos perfecte i no tingués dèficits, però foren els propis del context de l’època, i s’ha de reconèixer que, en contra del que a alguns els agrada apuntar, la Declaració Universal va néixer amb aquesta vocació i, per això i entre d’altres, finalment va canviar el nom original de Carta Internacional de Drets a Declaració Universal dels Drets Humans.
En aquest sentit, cal també recordar la composició de la Comissió dels Drets Humans, constituïda amb la missió inicial i clau de preparar la Carta (futura Declaració), va incloure dins d’un total de divuit països representants d’Egipte, Filipines, l’Índia, l’Iran, el Líban i la Xina. Així com el fet que entre els 48 països que van votar a favor de la versió final de la Declaració, s’hi trobaren: Birmània, Egipte, Etiòpia, les Filipines, l’Índia, l’Iran, l’Iraq, el Líban, Libèria, el Pakistan, Síria, Tailàndia, Turquia i la Xina.
Fetes aquestes apreciacions, que considero importants, passem a una perspectiva més formal de l’esmentada interdependència entre els drets humans i la democràcia.
La relació entre els drets humans i la democràcia
Com ja hem dit, la relació entre els drets humans i la democràcia és una qüestió que fa anys que es debat i que ha generat tota mena de posicionaments. Ara bé, s’ha de tenir en compte que es tracta d’un debat de caràcter teòric en tant que formalment la interdependència entre democràcia i drets humans és inqüestionable, i el consens de la comunitat internacional sobre aquest aspecte és més que clar. És més, la mateixa Declaració Universal elaborada el 1948, ja ho recull en l’article 21, com ho fa també el Pacte de Drets Civils i Polítics, datat el 1966, en l’article 25.
Per tant, la democràcia no sols està en relació amb els drets humans sinó que és un dels drets nuclears que conformen el seu pinyol. Principi i dret que queda codificat pels instruments internacionals. És en aquest sentit que és important subratllar la rellevància de l’article referit dins del Pacte de Drets Civils i Polítics (1968), en tant que instrument legal que compromet els estats que en formen part, és a dir, la pràctica totalitat dels estats membres de les Nacions Unides (amb excepcions notables com la de la Xina, que el té signat des del 1998, però encara no l’ha ratificat; o l’Aràbia Saudita, que no l’ha ni signat a hores d’ara).
Però a més, aquesta relació “d’interdependència i reforç mutu” entre els dos conceptes és reconeguda també a la Declaració i Pla d’Acció de Viena (1993), resultant de la Conferència Mundial dels Drets Humans, en particular en l’article número vuit; així com per diverses resolucions de l’Assemblea General de Nacions Unides. Igualment, el Comitè de Drets Humans i el seu successor, el Consell de Drets Humans, tenen diverses resolucions al respecte, entre les quals n’hi ha diverses sobre els elements definidors de la democràcia des de la perspectiva dels drets humans.
També és molt rellevant destacar el fet que el consens sobre aquesta qüestió no ho és sols en els organismes de drets humans de les Nacions Unides; existeix un corpus enorme de declaracions i instruments de tota mena (tractats, declaracions de principis, plans d’acció, codis de conducta, recomanacions…) que estableixen una clara interdependència no només entre democràcia i drets humans, sinó també amb els conceptes claus de l’estat de dret, la pau i el desenvolupament sostenible.
Un gran conjunt d’instruments que, més enllà del seu estatus legal, evidencien un consens de la comunitat internacional (estats, organitzacions intergovernamentals i no-governamentals, organismes i agències especialitzades de Nacions Unides, món acadèmic, etc.) en aquest àmbit. Entre d’altres, hi trobem –més enllà d’organismes europeus i paneuropeus com la Unió Europea, el Consell d’Europa o l’OSCE– instruments resultants d’organitzacions internacionals com la Unió Africana, la Lliga d’Estats Àrabs, l’Organització d’Estats Americans, el MERCOSUR o la Comunitat de Democràcies. Cosa especialment rellevant i que cal tenir en compte sobretot quan es planteja el debat, ja esmentat, sobre la universalitat dels drets humans o també del sistema democràtic.
El creixement del populismes
L’estiu passat, l’Alta Comissionada de Nacions Unides pels Drets Humans, Michelle Bachelet, feia un interessant discurs a Boston on reflexionava, precisament, sobre la “crisi i la fragilitat de la democràcia al món” i la seva afectació sobre els drets humans. Durant el discurs indicava que –amb dades del 2021– el nivell de democràcia gaudida globalment per una persona mitjana arreu havia baixat als nivells del 1989, amb un declivi democràtic especialment evident en regions com l’Àsia Central, l’Europa Oriental, l’Àsia i el Pacífic i parts de l’Amèrica Llatina i el Carib.
I és que en els darrers anys, personatges com Donald Trump als Estats Units, Jair Bolsonaro al Brasil, Rodrigo Duterte a les Filipines, Recep T. Erdogan a Turquia, Narendra Modi a l’Índia o Benjamin Netanyahu a Israel, estan posant a prova algunes de les principals democràcies del món. També a Europa, personatges com Viktor Orban a Hongria, i el creixement generalitzat dels partits d’extrema dreta posen en situació de màxim estrès el funcionament dels mecanismes de governança democràtica i erosionen, dia a dia, drets que fins ara teníem per assolits i consolidats; també a l’Estat Espanyol. I tot en un context on l’actitud autocràtica de molts països creix o es reforça, començant per la Xina, passant per l’Iran o Rússia i tants d’altres.
Els motius són molts i diversos: el creixement del populisme (tant de dretes com d’esquerres), la desinformació (incloent-hi les fake news), passant per la pèrdua de confiança en les institucions, la polarització creixent entre (i intra) països… una veritable “carrera cap a l’abisme”, en paraules de l’Alta Comissionada.
I això és especialment greu quan veiem com algunes democràcies, de les que considerem consolidades, copien algunes tècniques del “manual” dels governs autoritaris, sigui utilitzant mecanismes d’espionatge massiu com Pegasus o imposant restriccions respecte de la llibertat d’expressió, al dret de representació política o a altres drets que són essencials per al correcte funcionament del sistema democràtic. Una cosa que ens ha de fer reflexionar a tots.
Manuel Manonelles és politòleg especialitzat en relacions internacionals i drets humans. Ha treballat en relació amb els mecanismes de protecció i promoció dels drets humans tant de Nacions Unides com del Consell d’Europa.
