El 3 d’agost al matí, Glen Oakley s’estava comprant una samarreta al centre comercial Cielo Vista d’El Paso (Estats Units) quan, de sobte, un nen va entrar corrent a la botiga Foot Locker on era. Espantat, va explicar que, a pocs metres, al Wallmart del mateix centre comercial, hi havia un home armat disparant.
Patrick Wood Crusius, un supremacista blanc de 21 anys, acabava d’obrir foc en una gran superfície molt a prop de la frontera amb Mèxic. En manifestos a la xarxa havia manifestat constantment el seu odi als hispans, un col·lectiu que a El Paso representa el 83 per cent de la població. Va matar 22 persones i en va ferir 24 més en l’enèsim tiroteig contra civils als Estats Units.
Enmig de l’alarma pel tiroteig, a pocs metres de Crusius, Oakley va poder fugir de la botiga i córrer cap a l’aparcament del centre comercial. Oakley és un soldat de l’exèrcit dels Estats Units que, en aquells moments, estava fora de servei. La seva imatge no era la típica d’un militar: en comptes de l’uniforme i el cap pelat, anava amb una samarreta informal, una bandana al cap i cadena de raper al coll. Portava una pistola i, sortint de la botiga, la va treure en un gest instintiu de protecció.
Quan ja arribava al pàrquing i estava fora de perill, va veure diversos nens petits sense els seus pares, buscant un lloc on amagar-se. Amb el pànic causat pel soroll dels trets, els nens s’havien allunyat de les famílies i s’havien quedat sols enmig del centre comercial, en ple tiroteig.
Oakley va fer mitja volta i, en un gest no gaire prudent, va anar a buscar-los. Més tard, va explicar que, en aquell moment, pensava més en els nens que veia sols i el que els pogués passar que no pas en ell mateix.
Va córrer en sentit contrari a l’instint de supervivència per agafar els nens
i portar-los lluny d’on hi havia l’atacant
Posant en perill la seva vida, va córrer en sentit contrari a l’instint de supervivència, va agafar de la mà tants nens com va poder i, amb l’ajuda d’un altre home, va dur-los lluny d’on hi havia l’atacant. Finalment, va trobar un agent de policia i els va deixar amb ell.
Però l’aventura d’Oakley encara no va acabar aquí. Quan per fi va arribar a l’aparcament, la policia va veure que duia una pistola i va aturar-lo sospitant que podia tenir relació amb el tiroteig. Va haver d’ensenyar la llicència d’armes i el carregador encara ple per demostrar que no havia disparat ni un tret.
Minuts després dels fets, encara tremolant, Oakley encara estava més pendent de saber si les criatures que havia salvat es trobaven bé i anava clavant mirades al voltant que no pas per les preguntes de la periodista. Amb la màxima naturalitat possible després de viure un tiroteig, va evitar tirar-se gaires floretes i va assenyalar que, simplement, va pensar que si ell “tingués un fill i es trobés en aquesta situació, què voldria que fes l’altra gent”.
Amb el lema El Paso Strong, en les hores següents a l’atac, diversa gent va començar a compartir espontàniament històries de ciutadans d’El Paso que havien ofert ajuda a les víctimes del tiroteig. I, enmig de la tragèdia, la història d’Oakley i els nens a qui va salvar es va convertir ben aviat en la bona notícia del dia. Les imatges de la seva entrevista just després del tiroteig, amb les paraules accelerades i la veu trencant-se a estones va començar a córrer de mòbil en mòbil.
