Els defensors de l’anomenat “llenguatge inclusiu” han patit, en les darreres setmanes, dos forts contratemps. La Universitat de Barcelona, principal institució universitària del país en el camp de la llengua, i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), guardià de la normativa, han fet un pas de gegant per barrar el pas, d’una manera que pot ser definitiva, a una de les bajanades més grans que es recorden en matèria lingüística: els desdoblaments de gènere.
Els desdoblaments de gènere són fruit de la tendència a no acceptar l’ús del masculí com a gènere no marcat. Són els “tots i totes”, “els i les futbolistes” o els “professors i professores”, i tots els exemples per l’estil que un es vulgui imaginar. Alguns pretenien imposar-los tant sí com per acabar amb el que titllen d’“invisibilitat” de les dones en la llengua. L’IEC ho ha deixat ben clar: només es poden usar en casos comptats, on calgui remarcar molt clarament la presència de dones en un determinat col·lectiu on no són gens habituals. La norma és que el masculí és el gènere no marcat, és a dir, inclou homes i dones.
La polèmica evidencia un dels mals dels nostres temps. Una causa justa, el feminisme, corre el perill d’acabar en una caricatura quan es deixa en mans dels fanàtics de la tribu. Que les dones tinguin els mateixos drets, llibertats i presència pública en els diversos àmbits socials i professionals no té res a veure amb la utilització del masculí com a gènere no marcat. Si jo afirmo, per exemple, que “els mestres són magnífics”, qualsevol persona sensata entén a la primera que em refereixo tant als homes com a les dones que es dediquen a la noble causa de la docència. Forçar el llenguatge i afirmar que “els i les mestres són magnífics” o “els mestres i les mestres són magnífics” condueix a un carreró sense sortida. Per què, posats a fer invents, no desdoblem també l’adjectiu “magnífics”? És a dir: “els i les mestres són magnífics i magnífiques”?
El que canvia la realitat no és el llenguatge, sinó les lleis i les transformacions socials, camps on els darrers anys hi ha hagut grans avenços
La conclusió de tot plegat és doble. Per una banda, el desdoblament per motius de gènere atempta contra el principi bàsic de l’economia del llenguatge. Es tracta de dir el màxim de coses amb el mínim esforç; això val per a tots els usos, menys per al literari, on el llenguatge gira sobre si mateix (la funció poètica del lingüista Roman Jakobson) i persegueix un efecte estètic. Per altra banda, saltar-se la normativa i pervertir la llengua no ajuda absolutament gens a la qüestió de fons. El que canvia la realitat no és el llenguatge, sinó les lleis i les transformacions socials, camps on els darrers anys hi ha hagut avenços extraordinàriament positius. Per tornar a l’exemple anterior. En l’hipotètic cas que les mestres patissin discriminació salarial respecte dels seus col·legues masculins, en què les ajudaria, en les seves reivindicacions, el desdoblament de gènere?
Als que decideixin no acatar la resolució de l’IEC els queda l’opció d’utilitzar el femení, en comptes del masculí, com a gènere no marcat, és a dir, considerar que la frase “les mestres són magnífiques” inclou tant les dones com els homes que es dediquen a la docència. L’adopció d’aquesta solució és absurda des d’un punt de vista lingüístic, no s’ajusta a la gramàtica catalana i crea confusió, ja que provoca una interpretació en què els homes en queden exclosos, com s’ha encarregat de recordar l’IEC. Es tracta d’un ús que pot generar expressions equívoques i confuses, certament, però cal admetre que, almenys, evita el ridícul espantós del desdoblament de gènere, que és fill del matrimoni de la ignorància amb el que es considera políticament correcte.
