Una de les imatges més simbòliques d’aquestes festes nadalenques és el naixement: uns pares que vetllen un nadó que reposa en una menjadora. Una escena que podríem vincular a la cura, perquè aquest valor –l’acció de vetllar pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa– generalment es vincula als moments de vulnerabilitat i de fragilitat humana per manca de salut o autonomia, com són la infantesa o la vellesa. I, en conseqüència, també relacionem la cura a un tipus concret de professionals: aquells que estan vinculats a l’àmbit sanitari.
Però l’home té necessitat de cura al llarg de tota la seva vida, no solament en els períodes de màxima feblesa. Els pares han de cuidar dels fills durant pràcticament tota la seva existència. Un empresari ha de cuidar dels seus treballadors si vol conservar-los i mantenir la producció. Un mestre ha de cuidar dels seus alumnes si espera que aquests tinguin bons resultats educatius. Els exemples poden ser múltiples. Tothom, en qualsevol instant de la vida, té la necessitat de ser cuidat. I això dóna una dimensió molt més gran a aquest mot, sovint infravalorat.
Però la cura no solament és rebuda, la cura també s’ofereix. En aquesta societat, tots som cuidats i cuidadors. Fins i tot existeix l’autocura: si tenim cura dels altres, perquè no tenim cura de nosaltres mateixos? Una condició necessària si es vol exercir amb solvència la primera de les tasques. La psicòloga nord-americana Carol Gilligan assegura que el major grau de desenvolupament moral s’assoleix quan la persona troba l’equilibri entre la cura de si mateixa i la cura de les persones del seu entorn.
Per tant, tenir una cura no és una professió, sinó una actitud humana, necessària per a l’existència. Una actitud, que tampoc es desenvolupa vinculada de forma exclusiva a cap gènere. Encara que tradicionalment les tasques de cura han estat portades a terme per les dones, no són exclusives d’elles. Les dones no tenen una predisposició biològicament predeterminada per a la cura; en tot cas, la seva predisposició és conseqüència de l’aprenentatge que tradicionalment la societat patriarcal els ha atorgat.
Per tot això, l’anomenada ètica de la cura, sistema que propugna que la cura i no el capital sigui l’eix de la societat actual, ha entrat amb força com a proposta de canvi de model. Una alternativa viable que des d’aquesta publicació volem donar a conèixer i reivindicar.
Ètica de la cura
