Guterres (ONU) diu que Gaza s’ha convertit en un ‘cementiri de nens’ (07/11/2023)
Un amic, professor de Relacions Internacionals i expert en cultura de pau, comentava fa uns dies la paradoxa que una de les veus de la comunitat internacional més crítica i contundent sobre el que estava succeint a Gaza fos Nacions Unides. Certament ho és. Hom pensaria, atesa l’actuació de l’ONU en altres conflictes, que l’organisme prendria un posicionament més equidistant, com estan fent la majoria dels estats, especialment els occidentals que continuen intentant tapar el cel –o més aviat, l’infern– amb una mà.
Un infern que observem en directe, des de la còmoda protecció del nostre sofà, però també –qui ho sap– des de la indiferència, la impotència, el silenci còmplice, l’horror, el dolor pel mal aliè… Davant les escenes del genocidi que duu a terme l’estat d’Israel a la Franja de Gaza i de la violència contra la població palestina de Cisjordània que s’ha desfermat després dels atacs terroristes de Hamàs del passat 7 d’octubre, és inevitable girar la vista enrere i pensar que aquesta narcosi social ve de lluny…
La gent de la meva generació (els millennials dels 80 i alguns dels nascuts als 70) recordareu Tranquilo majete, de Celtas Cortos, que donava nom també al seu quart disc. Aquella cançó feia una crítica ferotge a la impassibilitat davant la realitat social: la fam endèmica a Somàlia, el conflicte als Balcans, l’atur, la sida, la violència contra els indígenes a l’Amèrica Llatina, la corrupció, la meritocràcia, el preu exorbitat de l’habitatge… Amb un to ben irònic, la veu d’en Jesús Cifuentes es llançava a la tornada amb un “Tranquilo, no te pongas nervioso, tranquilo. Tranquilo majete en tu sillón”. La cançó va ser escrita el 1993, fa trenta anys. Podria haver estat escrita ahir a la tarda. Aquella voluntat de mobilitzar, en aquest cas des de la música, continua sent necessària i urgent.
Escrivia Susan Sontag a la seva imprescindible Davant el dolor dels altres (Proa, 2003) que “la designació d’un infern no ens diu res, per descomptat, sobre com treure la gent d’aquell infern, com mitigar les seves flames”. Però què passa quan, a més, la designació d’aquell infern, la cobertura sobre aquest infern, s’està fent des de la pròpia condició de víctima?
Aquest és el lloc d’enunciació des del qual s’està fent la cobertura mediàtica del setge a Gaza per part de fotògrafs i periodistes palestins com Motaz Azaiza, Hind Khoudary o Mahmoud Mushtaha, que, enmig del relat continu de la mort i la barbàrie, continuen informant també cada dia, com en una mena de diari macabre, que encara continuen vius, però que potser aquell és el seu darrer dia.
El 8 de novembre, Teresa Aranguren explicava a Pikara Magazine que, “des de l’inici de l’ofensiva israeliana a Gaza, 34 periodistes de Palestina han mort per trets o bombes de l’Exèrcit israelià. No hi ha premsa occidental a l’interior de la Franja, Israel impedeix l’entrada de periodistes. No és excepcional; tancar el pas dels mitjans a la zona on farà una operació militar és pràctica habitual de l’Exèrcit israelià. I no passa només a la bloquejada Gaza”. L’11 de novembre, Patricia Simón, des de La Marea, sostenia que ja eren més de quaranta, i que els professionals de la informació de la Gaza s’havien convertit en un objectiu d’Israel, que els havia criminalitzat i equiparat a Hamàs. Però en realitat, tota la població palestina ha estat equiparada a Hamàs; és objectiu.
Això és pel que les periodistes i els periodistes gazians fa més de cinc setmanes que cerquen paraules entre llàgrimes. Perquè… com es narra un genocidi?, com s’explica al mateix món que els ha deixat sols l’extermini de tot un poble, del seu poble? Els periodistes palestins estan narrant allò que és inefable, que no té nom, i que si en té, es queda ben curt…
